Descartes: Del Cogito a la Fonamentació de la Realitat Extramental

Aquest document explora l'evolució de la filosofia teòrica cartesiana, des de l'adquisició de la primera veritat fins a la fonamentació de la realitat material.

Al segle XVII, Europa va ser testimoni del naixement del racionalisme i l'empirisme. René Descartes, figura clau del racionalisme, defensava la necessitat de trobar un mètode adequat per buscar la veritat, eradicar el dubte i atorgar un fonament sòlid i consistent a la seva ciència i filosofia. Aquesta recerca el portarà al seu cèlebre dubte metòdic. Recolzant-se en la idea d'un Déu perfecte, Descartes demostrarà la realitat extramental i construirà, així, la seva filosofia teòrica.

El Camí Cartesià: De la Primera Veritat a la Realitat Material

Qüestions Clau de la Filosofia Cartesiana

Per aprofundir en aquest camí, cal plantejar i respondre algunes qüestions fonamentals:

• Quin és l'objectiu de la filosofia cartesiana?
• Quina diferència hi ha entre el dubte escèptic i el dubte cartesià?
• Com troba Descartes la primera veritat?
• Com aconsegueix trencar amb el problema del solipsisme?
• Quins són els arguments que utilitza per demostrar l'existència divina?
• En què es basa per fonamentar la realitat material?

Estructura del Discurs Cartesià

Estructurarem el discurs segons el següent eix vertebrador:

1. Un breu context anterior a la intuïció del Cogito, incloent el context filosòfic, l'objectiu de la filosofia cartesiana, els principis del coneixement humà, el mètode de Descartes i, com a conseqüència de la seva aplicació i del dubte metòdic, la troballa de la primera veritat: el Cogito.
2. El desenvolupament del discurs a partir del Cogito, explicant aquesta primera veritat que el portarà al solipsisme, la Teoria de les Idees, els arguments per a la demostració de la Idea de Déu i la demostració de l'existència de les coses materials (la realitat extramental), així com els seus principis característics.

Context Històric-Filosòfic del Racionalisme Cartesià

Primer cal indicar el context històric-filosòfic. Durant la primera meitat del segle XVII es va produir la crisi de l'Escolàstica i el seu mètode sil·logístic, tots dos criticats per Descartes, qui estarà influenciat per la Nova Ciència i els seus intents de matematitzar la naturalesa. Sorgiran dues posicions respecte a la possibilitat o impossibilitat d'aconseguir el coneixement: els dogmàtics i els escèptics, respectivament.

De la primera posició sorgiran dos corrents:

• En primer lloc, el racionalisme, amb Descartes, que donarà la primacia a la raó, utilitzant el model deductiu de les matemàtiques.
• En segon lloc, l'empirisme, que afirma que l'origen i fonament dels nostres coneixements és l'experiència sensible i utilitzarà el mètode inductiu de la física.

Tots dos es posaran d'acord en la crítica al sil·logisme, però no en el mètode. Així mateix, Descartes, com Montaigne, s'oposarà a la tesi escèptica de la impossibilitat d'aconseguir coneixement veritable. L'objectiu de la seva filosofia serà, per tant, trobar una veritat absoluta, construint un sistema de coneixements en el qual res sigui acceptat com a veritable si no és evident, mitjançant l'aplicació d'un mètode adequat. Partirà de l'igualitarisme de la raó i la unificació dels sabers en una única ciència, definirà la raó com a «capacitat de distingir la veritat de la falsedat» i distingirà dues maneres de conèixer: la intuïció i la deducció.

El Mètode Cartesià i el Dubte Metòdic

A partir d'això, Descartes explica la necessitat del mètode per establir la unitat sistemàtica de les ciències i eradicar el dubte. Com que no havia aconseguit coneixement algun en la seva educació intel·lectual ni en els seus viatges, es va decidir a formular el mètode, que es tracta d'un «conjunt de consideracions i màximes amb la finalitat d'augmentar gradualment el seu coneixement».

Les Quatre Regles del Mètode

Aquest mètode constarà de quatre regles. La segona i la tercera es basen en la intuïció i la deducció, respectivament. Però cal destacar la primera regla, la regla de l'evidència, en la qual Descartes establirà com a criteri de veritat l'evidència, i rebutjarà tot coneixement dubtós o versemblant, ja que no té claredat ni distinció.

El Dubte Metòdic: Camí cap a la Veritat

Això el portarà a prendre la decisió de trobar veritats absolutes, establint el seu dubte metòdic. Dubtarà de tot per trobar una veritat indubtable, i ho farà mitjançant tres fases:

1. La no fiabilitat dels sentits: posant en dubte si els objectes són tal com els percebem.
2. La no distinció entre vigília i somni: qüestionant l'existència dels objectes.
3. La hipòtesi del geni maligne: que ens enganya, fins i tot sobre les veritats evidents, clares i distintes.

Serà un dubte radical, voluntari, racional i provisional.

El Cogito: La Primera Veritat Indubtable

L'única veritat absoluta que trobarà i que superarà els tres motius del dubte serà el Cogito, l'existència del subjecte que pensa: «Cogito, ergo sum» (penso, per tant existeixo). Aquesta veritat resistirà fins i tot la fase més radical del dubte, la tercera, ja que fins i tot dubtar o ser enganyat és prova de la seva veritat. Recull la immediatesa i simultaneïtat del pensar i existir.

És la primera veritat perquè és el resultat de la intuïció i perquè, a més, posseeix evidència, claredat i distinció. La persona es converteix en un ésser pensant (res cogitans), que entén, vol, imagina, sent, etc. Serà a més pres com a model de veritat, com a criteri de certesa: «Vaig jutjar que podia admetre com a regla general que les coses que percebem molt clares i distintament són totes veritables».

Del Cogito al Solipsisme: Un Nou Desafiament

No obstant això, després de la intuïció del Cogito, Descartes es troba en el solipsisme. És a dir, només pot fonamentar l'existència del si mateix, de l'ésser pensant, ja que l'existència de qualsevol altre objecte seria dubtable o infundada i no pot fonamentar d'aquesta manera, primerament, la realitat extramental.

La Teoria de les Idees: Pont cap a la Realitat Exterior

Per trencar amb aquest problema, Descartes procedirà a realitzar una anàlisi del pensament, formulant la seva Teoria de les Idees. Descartes distingeix en les idees, com a representació gràfica de les coses (que és el veritablement contemplat pel pensament), un doble aspecte:

• Les idees, mentre que són actes mentals, són totes iguals (realitat formal de les idees).
• Però segons el seu contingut, segons allò que representin, seran diferents (realitat objectiva de les idees).

Tipus d'Idees Cartesianes

Descartes diferenciarà tres tipus d'idees segons el que representen:

1. Les idees adventícies: aquelles que no provenen del propi pensament, sinó de l'exterior, sent la seva causa la percepció sensible (p. ex., la idea de cavall).
2. Les idees factícies: aquelles que la ment construeix a partir d'altres idees adventícies, i són creades mitjançant la imaginació (p. ex., la idea de centaure).
3. Les idees innates: molt importants. Són idees connaturals a la raó, perquè aquesta posseeix una predisposició natural a formar-les. Descartes descobreix entre les innates la idea d'infinit, que identifica amb la idea de Déu. Negarà que la idea d'infinit sigui únicament la idea de finit sense límits, i interpretarà que la idea de finit pressuposa l'existència de la idea d'infinit. Conclourà que la idea de Déu és una idea innata.

La Demostració de l'Existència de Déu

El problema ara serà demostrar l'existència de Déu. Per a això, Descartes es basarà en tres arguments:

1. L'Argument de la Causalitat de la Idea d'Ésser Infinit

Aquest argument es basa en la teoria de la realitat objectiva de les idees. La idea, com a realitat objectiva o representació d'una cosa, ha de tenir una causa real que sigui proporcional a la idea. La idea d'un ésser infinit no pot haver estat causada per mi mateix, ja que sóc finit, sinó que ha d'haver estat causada per un ésser infinit.

2. L'Argument de Déu com a Causa del Meu Ésser

Aquest argument es basa en la meva imperfecció. Jo sóc imperfecte, però posseeixo la idea de perfecció, per la qual cosa no puc ser la causa d'aquesta idea. El que ha posat aquesta idea en mi ha de ser perfecte i, per tant, no pot ser altre que Déu.

3. L'Argument Ontològic

L'argument ontològic és el més cèlebre i controvertit dels intents de demostrar l'existència de Déu. Va ser formulat per primera vegada per Sant Anselm de Canterbury i ha estat acceptat o rebutjat moltes vegades posteriorment. Sant Anselm el formula així: tots els homes tenen una idea de Déu, entenent per tal un ésser tal que és impossible concebre'n un de més gran. Ara bé, un ésser tal ha d'existir no només en el nostre pensament sinó també en la realitat, ja que en cas contrari, podríem pensar un ésser més gran que ell, és a dir, un ésser que posseís la perfecció de l'existència, i llavors cauríem en contradicció. Per tant, Déu ha d'existir. Descartes, en la seva formulació, revesteix l'argument amb elements matemàtics, però en essència és el mateix.

La Fonamentació de la Realitat Extramental

Una vegada demostrada l'existència de Déu com a suma de totes les perfeccions, la seva existència permetrà a Descartes refutar el dubte metòdic i la «Hipòtesi del geni maligne». Així mateix, anirà refutant una a una totes les fases del dubte:

1. Primer, refutarà la no fiabilitat dels sentits. Déu, perfecte i veraç, es converteix en el criteri de veritat que esvaeix el dubte, i ha fet que els meus sentits em mostrin les coses del món exterior com si fossin reals. Déu no pot enganyar-me, per tant, el món exterior ha d'existir. No obstant això, ens dirà que l'existència del món corpori és només una «certesa moral» o probable, menys certa que l'existència de Déu o de l'ànima, però suficient per a les necessitats de la vida pràctica.
2. Després, intentarà refutar la segona fase del dubte, la no distinció entre vigília i somni, que dubta de l'existència dels objectes. Descartes sosté que les certeses físiques (fets que només són empíricament veritables, com l'existència del món exterior) es fonamenten en la certesa metafísica de l'existència i la veracitat divines. I tant si estem dormits com si estem desperts, en tot allò en què les nostres idees són evidents, no poden ser sinó veritables.
3. Finalment, una vegada demostrada l'existència de Déu com a suma de totes les perfeccions, pot afirmar-se la seva bondat i veracitat, i procedir a rebutjar la hipòtesi del geni maligne que ens enganya, ja que enganyar no és una perfecció, sinó una imperfecció, i aquest desig d'enganyar, per tant, no pot donar-se en Déu.