Descartes: conceptes clau (certesa, dubte, idea, mètode)

Conceptes clau de Descartes

1. Certesa

Descartes diu que la veritat pròpiament sabuda es constitueix com a certa i l'estat que es manifesta en nosaltres és la certesa. Indica la possessió d'una veritat que exclou qualsevol dubte. Per a Descartes hi ha dos tipus de certeses: la moral i la metafísica —o, més exactament, la moral i la metafísica—. La primera és la certesa derivada de persones fiables; la segona prové de les reflexions matemàtiques i metafísiques, considerada una ciència que s'oposa a les conjectures.

També hem de diferenciar entre certesa i evidència, ja que la certesa es pot aplicar a les veritats científiques i a les revelades, mentre que l'evidència només s'aplica a les que s'obtenen mitjançant la llum natural.

2. Claredat

Per a Descartes, la claredat és tenir una idea que fa que un objecte es distingeixi d'un altre. S'estableix una comparació entre la percepció i la memòria: la percepció d'un objecte sol ser més clara; el record d'un objecte ja no és tan clar i encara menys ho és la il·lusió o el fals record d'haver vist un objecte.

De la mateixa manera, la impressió que provoca una idea —quan el seu contingut està immediatament present a l'enteniment— és una idea clara. El que s'oposa a la claredat és l'obscuritat.

En conclusió, per a Descartes la claredat, juntament amb la distinció, seria un dels elements principals de l'evidència: és el coneixement que tenim de les coses quan estan presents a la nostra ment.

3. Deducció

La deducció és una activitat de la ment, o més exactament de la raó, per la qual comprenem coses que són conseqüència necessària d'altres que ja coneixem amb certesa. La deducció rep la seva certesa de la memòria, mentre que els primers principis són coneguts només per intuïció. És, per tant, un moviment de la raó que suposa una certa intuïció i serveix per arribar a la veritat mitjançant el moviment continu del pensament.

4. Distinció

Per Descartes, una idea distinta és aquella que és completament diferent i precisa en la seva claredat. Distinció i claredat no són el mateix, però comparteixen aspectes: una idea és distinta quan està separada de totes les altres; la distinció és quan la claredat es porta al límit i s'eliminen totes les zones d'ombra, és a dir, tots els dubtes que pot contenir.

Per consegüent, una idea pot ser clara i no distinta, ja que pot coexistir al costat d'altres d'ombra, com són els records. Una idea distinta és sempre clara, però no tota idea clara és necessàriament distinta. Allò que s'oposa a la claredat és el confús.

5. Dubte

Descartes denomina dubte un estat de l'esperit que paralitza el judici o difereix una decisió; és a dir, la incertesa davant la veritat o la falsedat. Aquest dubte era la condició que els escèptics consideraven suficient per suspendre el judici, mantenint un dubte radical i universal. Descartes transforma aquesta situació en un mètode: el dubte metòdic, que provisionalment considera falses qualsevol opinió, incloent l'existència de les coses, del propi cos, del món i fins i tot de les veritats matemàtiques. Això permet examinar el fonament de les creences.

Aquest mètode el porta, segons ell, a un tipus de veritat caracteritzada per:

• Radicalisme: no accepta gradacions entre veritat i falsedat.
• Caràcter racional: dubta de tot sense acceptar premisses sense prova.
• Caràcter voluntari: el dubte és una decisió metòdica i intencionada.

6. Error

Descartes defineix l'error com l'acció de creure veritable una cosa que és falsa. Dit d'una altra manera, és la condició dels judicis o de les proposicions que no s'adeqüen amb la realitat o no reflecteixen la veritat. Segons Descartes, només ens equivoquem quan jutgem; si no jutgéssim, no ens equivocaríem. La causa de l'error és jutjar malgrat no haver assolit un coneixement exacte del que jutgem.

7. Esperit i enginy

Descartes utilitza el terme esperit com a equivalent del «pensament», que s'oposa a la substància extensa i al terme escolàstic «ànima», donant importància a l'aspecte substancial. Afegeix que ell és, essencialment, una cosa que pensa: un esperit, un enteniment de la raó. També anomena esperit una substància innata del pensament.

El terme enginy prové de l'francès esprit i s'usa per referir-se a una facultat més àmplia que la raó, que inclou la imaginació i la memòria.

En el text hi ha una altra visió mecanicista: en conclusió, segons algunes interpretacions, l'esperit podria ser concebut com a corpuscles materials gràcies als quals el cervell percep canvis del món físic i provoca moviment a les diferents parts del cos. També es diu que l'esperit es compon de tres conceptes: la raó, la memòria i l'enginy.

8. Evidència

Descartes anomena evidència només allò que s'obté mitjançant la llum natural; en relació diu que és la manera com la veritat es manifesta a l'esperit i és en aquest moment quan ho entenem com a veritat. Dit d'una altra manera, l'evidència és el caràcter propi del coneixement veritable: la propietat del coneixement clar i distint, i assenyala la impossibilitat que la cosa sigui distinta de com s'ha conegut.

Per tant, Descartes conclou que tot el que és evident és cert, però no tot el que és cert és evident. Allò evident es manifesta a l'esperit i per això ha de ser simple i immediat; aquest acte de coneixement és anomenat intuïció. Finalment, tot allò evident s'oposa a allò conjectural.

9. Idea

Amb la paraula idea Descartes designa tot el contingut de la ment capaç de representar alguna cosa. S'hi inclouen tant les sensacions com la imaginació, els pensaments o fins i tot les emocions. Tot són idees, però n'hi ha de diferents tipus: tenen una realitat objectiva diversa i van des del no-res fins a l'infinit.

Descartes valora per damunt les idees que es refereixen a Déu o a l'esperit respecte de les coses materials, i la realitat objectiva de les idees de substàncies té més realitat objectiva que els atributs o propietats.

D'entre aquestes idees destaca la idea com a contingut mental amb capacitat de representar coses. Descartes divideix les idees en:

• Adventícies: provenen de circumstàncies externes, és a dir, dels sentits.
• Factícies: les construeix la ment mitjançant la fantasia, és a dir, la imaginació.
• Innates: provenen de nosaltres mateixos; són naturals i immutables, i no podem canviar-les (per exemple, la idea de Déu).

Cal recordar que l'ús de la paraula idea en Descartes ja no té res a veure amb Plató i que serà acceptat posteriorment pels empiristes.

10. Imaginació

Descartes denomina imaginació la facultat o activitat mental que consta de la representació i de la memòria; és la capacitat per construir imatges i figures. Considera que aquesta facultat es pot usar fins i tot en absència d'objectes materials i que és resultat de les disposicions particulars de l'home. La imaginació és, doncs, una ajuda de l'enteniment en la investigació.

Tanmateix, cal coordinar la imaginació i la raó perquè no s'estanque la indagació: podria passar que la imaginació trobés una solució a un problema abans que la raó el comprengués i es conformés amb una pseudodemostració.

En síntesi, la imaginació és una facultat situada entre el sentit —que exigeix la presència de la cosa— i l'enteniment —que no necessita imatges.

11. Mètode

Per a Descartes, el mètode són unes regles certes i senzilles mitjançant les quals es pot observar i estar completament segur de no acceptar res fals com a verdader; amb el compliment d'aquestes regles s'assolirà el coneixement veritable de tot allò que volem saber.

Aquest mètode té dues característiques essencials:

• No prendre mai res com a verdader sense evidència.
• Tenir com a objectiu arribar al coneixement de tot.

Les regles del mètode es recolzen en les operacions d'intuïció i deducció, que proporcionen certesa o, millor dit, saviesa. La primera part del mètode és el dubte metòdic.

12. Passió

Descartes anomena passió els pensaments que s'exciten en l'ànima; a diferència de l'acció, la passió no depèn de la voluntat ni de la lliure elecció de l'individu, sinó que queda al marge de la deliberació o consideració racional. La passió és una afecció que experimenta l'individu i a la qual no es pot sustreure fàcilment.

Podem definir-la com un estat afectiu durador i intens, no triat per la persona, que sol anar associat a la sensació d'estar sotmès a un influxe que domina el seu comportament.

13. Pensament

Descartes denomina pensament tot allò que es dona en la ment i hi és conscient. Normalment entenem el pensament com un acte mental intel·lectual; en canvi, Descartes s'hi refereix a tot el contingut mental. A més de les operacions de l'enteniment, també són maneres de pensar les operacions de la voluntat —com voler— i imaginar; fins i tot sentir s'entén com una forma de pensar.

14. Sentit i «bon sentit»

Per sentit Descartes entén la capacitat de percebre els objectes exteriors, o els òrgans que els capten.

Per «bon sentit» Descartes ofereix dues accepcions:

1. Facultat natural per distingir el veritable del fals —sinònim de raó o facultat de jutjar—; per tant, el bon sentit és la capacitat de jutjar correctament. Sense coneixements específics, Descartes el relaciona amb la «llum natural» que ens ha donat Déu. Cal diferenciar «bon sentit» de «sentit comú», que fa referència a la funció de l'esperit que ens dona consciència i permet la síntesi de les dades aportades pels sentits.
2. Saviesa en el sentit d'un coneixement global que orienta l'acció i la convivència saludable.

En conclusió, aquestes dues definicions no són totalment independents: el bon sentit —la capacitat de jutjar bé— és l'instrument que ens permet assolir la saviesa, i la saviesa és una forma de bon sentit que abasta la perfecció mitjançant el mètode.

15. Substància

Per a Descartes la substància és allò que no necessita cap altra cosa per existir. Així, literalment per a ell només Déu i certes criatures serien substàncies, ja que tot necessita Déu per existir. Les substàncies creades ho són si només depenen de Déu, però no de cap altra substància creada.

La substància no es pot conèixer per ella mateixa, sinó a través del seu tret fonamental o essencial que li correspon.