Descartes: L'Argument Ontològic i l'Existència de Déu

René Descartes: Pare de la Filosofia Moderna

René Descartes (1596-1650) va ser un filòsof i matemàtic francès del segle XVII, reconegut com el pare de la filosofia moderna. Aquesta distinció s'atribueix a un canvi fonamental en la pregunta central de la filosofia: es passa del clàssic interrogant grec 'Què és l'ésser?' a la qüestió cartesiana de 'Com arribem a conèixer l'ésser?'.

Context Filosòfic i Científic del Segle XVII

La filosofia de Descartes sorgeix en un context de profunda transformació: la Revolució Científica del segle XVII, que va suposar un canvi de paradigma del teleologisme al mecanicisme; el desenvolupament de l'Humanisme, que va ressaltar el paper de l'home com a element fonamental de la creació; i una gran confiança en la raó. Europa es trobava dividida per les guerres de religió entre catòlics i protestants (Reforma Protestant).

En aquesta època, van aparèixer dos corrents de pensament principals amb concepcions diferents del coneixement: el racionalisme i l'empirisme. Descartes, com a racionalista, va fundar una nova filosofia basada en la raó per a la nova ciència, trencant amb el model escolàstic que s'ensenyava a les escoles.

Descartes havia arribat a la primera veritat, el cogito ('penso, per tant existeixo'), en la seva recerca de fonamentació racional de la 'nova filosofia'. Ara es disposava a considerar aquesta primera veritat com a paradigma de totes les altres que s'haurien d'admetre com a igualment certes.

Tema i Tesi Central

• Tema: Metafísica, amb èmfasi en l'existència de Déu.
• Tesi: "És almenys tan cert que Déu, que és aquest ésser perfecte... com ho pugui ser cap demostració de geometria."

Anàlisi Detallada de l'Argument Ontològic

El text es pot dividir en diverses parts per a una millor comprensió de l'argumentació cartesiana:

1. Primera Part: La Necessitat de Demostrar l'Existència de Déu

   Aquesta secció s'estendria des de "«i, havent advertit que aquesta gran certesa" fins a "m'assegurés l'existència del seu objecte.". Aquí, Descartes, havent resolt el dubte metòdic i trobat la primera veritat (el cogito), concebut com a 'substància pensant', es troba amb la necessitat de demostrar l'existència de la 'substància infinita' (Déu) com a causa i origen de la 'substància pensant'. L'objectiu és concedir un fonament ontològic 'bo' (i, per tant, fiable) a la raó.

   L'argument escollit en aquest passatge és el conegut com a argument ontològic, que consisteix a afirmar que, en el cas de la idea de Déu, l'existència es troba necessàriament inclosa en la seva essència. Això difereix del que passa, per exemple, amb les veritats matemàtiques, les quals es refereixen a entitats les propietats de les quals no inclouen en cap cas l'existència real (fora del nostre pensament) d'aquestes mateixes entitats.

2. Segona Part: La Comparació amb les Idees Matemàtiques

   Aquesta part comprèn des de "ja que per exemple, si suposem un triangle" fins a "fins i tot de manera encara més evident". Aquí, Descartes afirma que les propietats que es poden demostrar de qualsevol idea matemàtica (per exemple, que en una esfera totes les seves parts tinguin la mateixa distància del centre) els corresponen necessàriament a aquestes idees. De la mateixa manera, l'existència li correspon necessàriament a la idea de Déu, l'ésser perfecte.

   En aquest apartat, Descartes també parla de la idea d'un ésser summament perfecte. El filòsof compara l'ésser perfecte amb les idees matemàtiques, les quals són idees innates, el seu origen no es troba ni en els sentits ni en un mateix: són idees necessàries que s'imposen a la ment.

   L'especificitat de la idea de Déu consisteix en el fet que és la idea d'un ésser perfecte, la qual cosa inclou, segons Descartes, la perfecció de l'existència. Un ésser perfecte que no existís (que fos només imaginari) no tindria, segons Descartes, la perfecció més gran i essencial de les que corresponen a qualsevol ésser, que no és altra que la de l'ésser real, és a dir, la d'existir.

3. Tercera Part: La Demostració de l'Existència de Déu

   Finalment, el tercer apartat comprèn des de "i que per consegüent... com ho pugui ser cap demostració de geometria»". Amb aquestes paraules, Descartes conclou afirmant que l'existència de Déu queda demostrada com una veritat segura, ja que es tracta d'una idea innata, com ho són les idees matemàtiques.

   Queda demostrada pel raonament anteriorment exposat, no solament pel fet de tractar-se d'una idea innata, sinó pel fet específic que el seu ésser inclou l'existència (per definició de l'ésser mateix de Déu com a 'substància infinita').

Anàlisi General de la Filosofia Cartesiana

El punt de partida de Descartes és el dubte metòdic que porta al descobriment d'una primera veritat: Cogito, ergo sum ('penso, per tant existeixo'). És a partir d'aquesta primera veritat que Descartes construeix el seu sistema filosòfic complet.

Descartes afirma: "Sóc pensament", i el pensament no és només una successió d'idees, sinó una substància pensant, és a dir, un ésser la naturalesa o essència del qual és el pensar. Cal recordar que Descartes va diferenciar entre:

• Idees innates: Les que s'imposen al pensament (com la idea de Déu).
• Idees factícies: Les creades per la ment.
• Idees adventícies: Les que semblen procedir del món sensorial.

Així doncs, la idea de Déu és una idea innata.

La funció de Déu en la filosofia cartesiana és la d'actuar com a garantia: garanteix que la vida no és un somni, sinó una cosa real, i que el funcionament de la nostra ment és correcte i fiable. Déu no podria permetre l'existència d'un geni maligne que ens fes errar sempre.

En conclusió, Déu es demostra en el sistema de Descartes a partir de la primera veritat, del pensament, per convertir-se després en garantia del funcionament correcte de la raó i en garantia que la realitat que ens mostren els sentits no és només un somni. Aquesta última part probablement pertanyeria més al context filosòfic del text, ja que l'anàlisi del mateix es desenvolupa en dividir-lo en parts i comentar cadascuna d'elles, tal com ja s'ha fet anteriorment.

Conclusió i Reflexió Crítica

En l'antiguitat, l'interrogant de qui ens va crear, com es va formar el món o, simplement, la causa d'algun fenomen natural ja era motiu per atribuir aquest fet a algun ésser extern. Això també passa amb esdeveniments estranys que sobrepassen la nostra realitat i ens fan pensar que hi ha algú responsable que la nostra rutina canviï d'alguna manera, i ens porta a creure en un ésser totpoderós responsable d'aquests fets.

Avui dia, la ciència i la teologia encara estan en desacord. I com que la ciència es basa en la raó, evidentment, a través d'ella no podem demostrar l'existència d'aquest ésser totpoderós, ja que per arribar a aquesta conclusió, hauríem d'obtenir diverses respostes.

Reafirmo la meva opinió dient que racionalment no es pot demostrar l'existència de Déu, ja que la racionalitat sense proves és una simple teoria; per tant, són només paraules. Crec que la demostració de l'existència de Déu és un tema moral, ja que a través del lliure albir, qualsevol (que vulgui) pot 'convèncer-se' que Déu existeix a través de la fe, cosa que, racionalment, és molt difícil d'explicar.

L'argument ontològic ha estat posat en qüestió pels mateixos filòsofs; per exemple, el mateix Kant el rebutja explícitament: l'existència no seria un predicat ontològic més, sinó una qüestió fàctica que és independent de la definició que convencionalment donem a l'ésser de cada cosa.