Descartes: Anàlisi de Textos Filosòfics Clau i Conceptes

Text: (...) si quan estic despert.

1. Ell parla de com podem saber si estem desperts o somiant. Quan veiem les coses amb continuïtat, sabem d’on vénen i on són, i tot coincideix amb els nostres sentits, memòria i raó, podem estar segurs que estem desperts. Com que Déu no enganya, si tot encaixa i no hi ha contradiccions, no ens podem estar equivocant. Però reconeix que, en la vida real, a vegades decidim ràpid i ens podem equivocar.

2. a) «enteniment»: Capacitat de pensar, raonar i entendre les coses amb la ment.

b) «contradicció»: Quan dues idees xoquen i no poden ser certes alhora.

3. Amb la frase… ell diu que Déu és un ésser perfecte, i com que la perfecció inclou sempre dir la veritat, Déu no pot enganyar-nos. Enganyar seria un signe d’imperfecció, i per tant, no pot formar part d’un ésser perfecte com Déu.

Per això, quan pensem idees que són clares i distintes, és a dir, que entenem perfectament i sense confusió, podem confiar que són certes. Això és perquè Déu, que ens ha creat, no permetria que ens equivoquéssim si estem usant bé la nostra raó.

A més, ell primer descobreix que ell existeix com a pensador (“penso, per tant existeixo”), després demostra que Déu també existeix, i com que Déu no enganya, ell pot confiar en els coneixements que obté amb la seva raó quan són clars i ben examinats.

Conclusió: la idea que Déu no enganya li serveix a Descartes per superar el dubte i l’escepticisme, i li dona una base segura per poder conèixer la realitat externa i construir el seu sistema filosòfic.

Text: observo que entre la ment i el cos hi ha…

1. Ell afirma que la ment i el cos són dues realitats completament diferents. La ment és indivisible, ja que no té parts i és una unitat íntegra que pensa, vol, entén i sent. El cos és divisible, perquè està format per parts físiques que es poden separar. Aquesta diferència mostra que la ment (res cogitans) i el cos (res extensa) són substàncies diferents. Aquesta és la base del dualisme cartesià, segons el qual l’ésser humà està format per una ànima espiritual i un cos material.

2. a) «ment»: substància pensant, indivisible, espiritual i immortal que permet conèixer i pensar.

b) «coses materials o extenses»: cossos físics, divisibles, formats per parts i liderats per lleis mecàniques.

3. Amb la frase… ell diu que la diferència entre la ment i el cos és tan gran i tan evident que només observant com funcionen ja n'hi hauria prou per entendre que són dues coses diferents. La ment no es pot dividir: no podem separar la voluntat del pensament, o l’enteniment del sentiment, perquè tot forma part d’una mateixa cosa, una unitat: la ment/ànima. En canvi, el cos sí que és divisible: si ens falta una mà, un peu o qualsevol part, el cos ja no és el mateix.

Però ell ja sabia abans que la ment i el cos són diferents, perquè ho havia demostrat en la seva filosofia. Primer va descobrir que ell existeix perquè pensa («penso, per tant existeixo»), i això li mostra que és una substància pensant (res cogitans), diferent del cos, que és una substància extensa (res extensa). A més, com que ha demostrat que Déu existeix i no enganya, pot confiar que aquestes idees clares i diferents (com la diferència entre cos i ment) són veritables.

Per això, encara que en aquest text dona una raó nova per distingir la ment del cos (la indivisibilitat), ell ja havia arribat a aquesta conclusió abans, a partir del seu mètode i la seva reflexió filosòfica.

Ell crea un mètode per arribar a la veritat:

1. Regla de l’evidència: Només creiem el que veiem clar i segur. Si dubtem, no ho acceptem.
2. Regla de l’anàlisi: Dividim problemes en parts més petites per entendre millor.
3. Regla de la síntesi: Unim idees de les més fàcils a les més difícils, pas a pas.
4. Regla de l’enumeració: Revisem tot el que hem fet per no cometre errors ni oblidar res.

Text: Aquesta naturalesa (que Déu m’ha donat com a ésser)

1. En aquest text, ell explica que la naturalesa del cos i la ment només ens guia a evitar el dolor i buscar el plaer, però no ens dona coneixement segur sobre el món exterior. Les sensacions poden enganyar, així que només la ment, usant la raó i l’anàlisi, pot arribar a saber si una cosa és veritable. Per exemple, percebre una estrella com a petita no vol dir que ho sigui realment. El coneixement veritable no ve dels sentits sinó de la reflexió racional de la ment, que analitza i jutja amb atenció.

2. a) «ment»: Part pensant i racional que busca la veritat amb anàlisi i raó.

b) «cos»: Part material que rep sensacions com dolor o calor, però pot enganyar.

3. Ell diu aquesta frase perquè creu que només la ment, per si sola, és capaç de conèixer la veritat de les coses. El cos, a través dels sentits, ens dona informació, però a vegades s’equivoca. Per exemple, quan veiem una estrella des de lluny sembla petita, però en realitat és molt gran. Això vol dir que els sentits ens poden enganyar.

Per això, ell defensa que només la ment (el pensament) pot saber si una cosa és veritable, perquè pot analitzar, reflexionar i jutjar amb la raó. Això és part del dubte metòdic: posar-ho tot en dubte fins que trobem una idea clara i segura, com el “penso, per tant existeixo”.

A més, ell creu que el cos i la ment són dues realitats diferents: s’anomena dualisme. El cos és material, pot dividir-se i pot enganyar-nos. En canvi, la ment és espiritual, indivisible i racional. Per això, només la ment pot arribar a un coneixement segur i clar, i no la unió de cos i ment.

Conclusió: la veritat no la descobrim amb els sentits, sinó pensant amb la ment.

Text: Què és, doncs, allò que coneixíem amb tanta distinció?

1. Ell reflexiona sobre un tros de cera per demostrar que no coneixem les coses pels sentits. Tot i que la cera canvia d’aspecte (olor, color, forma...), seguim sabent que és la mateixa. Això mostra que no la coneixem per la vista, el tacte o la imaginació, sinó per la raó. Per tant, només l’esperit o l’enteniment ens dona el coneixement veritable, no els sentits, que poden enganyar.

2. a) «distinció»: Claredat amb què coneixem una idea de forma segura i separada d'altres.

b) «esperit»: Facultat racional de la ment; mateix que pensament, raó o enteniment.

3. Amb la frase, ell diu que quan percebem un tros de cera, no estem coneixent-lo realment pels sentits com la vista, el tacte o l’olfacte. Els sentits només ens mostren com és la cera en aquell moment, però aquests poden canviar. Per exemple, quan la cera es fon, la seva forma, color, textura i fins i tot l’olor canvien, però continuem reconeixent que és el mateix tros de cera. Això vol dir que el que realment ens permet conèixer la cera no són els sentits, ja que ens mostren només aparences que canvien.

El que ens permet comprendre la cera és la nostra ment o raó. Ell vol dir que la percepció que tenim de la cera ve de pensar-hi i comprendre’n l’essència, no de veure-la o tocar-la. Els sentits poden enganyar-nos perquè ens mostren coses superficials, però la ment, amb la seva capacitat de raonar, és qui ens dona un coneixement més profund i cert. Així que quan parla de “inspecció de l’esperit”, ell vol dir que el coneixement veritable de la cera ve del pensament, no dels sentits, perquè és la nostra raó la que ens permet entendre les coses tal com són realment.

Text: Sóc, doncs, una cosa de veritat, i que existeix de veritat;

1. Ell explica que ell sap amb seguretat que existeix, però que no pot saber què és exactament a través del cos o de la imaginació, perquè aquestes poden enganyar. El que sap és que és una cosa que pensa. Per això, per conèixer-se realment, ha d’allunyar-se de la imaginació i utilitzar només la raó i el pensament. Així pot entendre amb claredat la seva veritable naturalesa.

2. a) Imaginació: Capacitat de formar imatges mentals, sovint de coses materials/inventades.

b) Cosa corpòria: Qualsevol objecte material que té cos i pot ser percebut pels sentits.

3. Ell diu que no té sentit intentar conèixer què és ell mateix fent servir la imaginació, perquè imaginar vol dir formar imatges de coses materials, de cossos. Però ell ja ha dit que no sap si els cossos existeixen de debò o si són només somnis o coses inventades. Per tant, si vol saber què és realment, no pot confiar en la imaginació, perquè pot enganyar.

Per explicar-ho millor, fa una comparació molt clara: seria com dir que, com que ara estàs despert però no entens bé una cosa, et posaràs a dormir per somiar-la i entendre-la millor. Això és absurd, perquè sabem que els somnis no són fiables, no ens mostren la realitat. Doncs igualment, la imaginació no ens ajuda a conèixer la veritat sobre nosaltres mateixos.

Per això, ell defensa que només el pensament pur, la raó, ens pot donar un coneixement clar i segur sobre qui som. Quan pensa, sap del cert que existeix (“penso, per tant existeixo”), i aquest pensament no depèn ni del cos, ni dels sentits, ni de la imaginació.

Conclusió: la frase vol dir que només podem arribar a la veritat sobre nosaltres mateixos pensant, no imaginant, i que la raó és la millor eina per conèixer qui som de debò.

Text: Arquímedes, per moure la terra del seu lloc, només

1. Ell vol trobar una veritat totalment segura. Per això dubta de tot: dels sentits, del cos, del món i fins i tot de Déu. Però descobreix que, tot i dubtar, hi ha una cosa que no pot negar: que ell pensa, i per tant existeix. Aquesta és la seva primera veritat segura: "jo sóc, jo existeixo". És el punt de partida del seu mètode: una evidència clara i indubtable, trobada gràcies al dubte metòdic i a l’ús de la raó.

2. c) «extensió»: propietat dels cossos de tenir mida i ocupar un espai.

d) «concebo en el meu esperit»: pensar amb la raó, no amb els sentits ni la imaginació.

3. Ell diu que creu que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc poden ser ficcions del seu esperit perquè, quan dubta de tot, veu que pot imaginar que aquestes coses no existeixen. Això forma part del que ell anomena el dubte metòdic, que vol dir posar en dubte tot allò que no sigui totalment segur.

Per exemple, ell sap que els sentits ens poden enganyar (com quan veiem una cosa lluny i no és el que sembla, o quan somiem i pensem que és real). Per tant, tot el que coneixem a través del cos i dels sentits podria ser fals. També diu que potser hi ha un geni maligne que l’està fent creure coses falses. Per això no pot confiar en les idees sobre el cos, el moviment o l’espai, perquè potser només són idees inventades dins del seu cap.

En canvi, sí que descobreix una cosa que no pot posar en dubte: el fet que pensa. I si pensa, és perquè existeix. Així arriba a la primera veritat segura: “jo sóc, jo existeixo”. Aquesta frase és clara i indubtable, i per això compleix la primera regla del mètode de Descartes: la regla de l’evidència (acceptar només allò que és clar i distint).

Aquesta idea serà la base per construir tot el seu pensament filosòfic: començar pel que la ment entén clarament, i no pel que els sentits mostren, perquè aquests poden enganyar.

DESCARTES

HUME

Tendència filosòfica

Racionalisme

Empirisme

Coneixement

Vol crear un mètode universal basat en la raó.

L’experiència: font i límit dels nostres coneixements

Punt de partida

No ens podem fiar de l’experiència sensible, ja que podem dubtar-ne.

Escepticisme metòdic. Parteix del dubte per veure si pot trobar una veritat de la qual no en pugui dubtar.

No ens podem fiar de la raó com a instrument del coneixement de la realitat. El coneixement no traspassa els límits de l’experiència.

Postura davant dels sentits/raó

Dubtem dels sentits com a eina de coneixement (ja que a vegades ens enganyen). Aquest és l’únic nivell de dubte.

Raó: l’única eina de coneixement fiable.

La raó la podem fer servir pels judicis matemàtics i els lògics (que són relacions d’idees que no amplien el coneixement).

L’experiència dels sentits ens proporciona l’únic coneixement fiable: impressions

Criteri de Veritat

Tot el que jo percebi de forma clara i distinta serà vertader

Una idea només és vertadera si prové d’una impressió

Idea

Representació mental. Hi ha 3 classes: adventícies (provenen de l’experiència), factícies (construïm nosaltres combinant altres idees) i innates (el pensament les posseeix per ell mateix). A partir de les idees innates demostra l’existència de Déu.

Idees: representacions mentals de les impressions, imatges de les impressions que han perdut la força que tenien, són còpies d’impressions.

Poden ser simples/complexes i poden provenir de la memòria/imaginació (en aquest últim cas, són idees falses perquè no remeten directament a cap impressió real).

Innatisme

Accepta l’existència d’idees innates i, de fet, li serviran per provar la segona veritat (existència de Déu).

No accepta l’existència d’idees innates. Defensa la màxima de Locke, la nostra ment, quan naixem és com un paper en blanc.

Conceptes Metafísics

Prova l’existència de 3 veritats, tres substàncies: jo, Déu i el món.

Critica els conceptes metafísics (jo, Déu i el món) i la idea de substància.

Principi de causalitat

No el menciona com a tal però la seva teoria mecanicista del món pressuposa el principi de causalitat. L’univers és com un gran mecanisme on tots els fenòmens estan regits per la relació causa-efecte.

Qüestiona el principi de causalitat perquè no tenim impressions de la connexió necessària entre «causa» i «efecte». Per tant, no podem explicar els fenòmens a partir d’una relació causal.

Conseqüències de la seva teoria

El mètode li servirà per trobar el coneixement. Del seu sistema filosòfic n’extreu 3 veritats (Jo, Déu i el Món) equivalents a les 3 substàncies.

No podem conèixer res més enllà de les nostres impressions (escepticisme). Però també ens dirà que creure en algunes veritats (com l’existència del món) és necessari per a la nostra supervivència

Causes i conseqüències dels fluxos migratoris i la mobilitat.

Concepte força → l’impuls d’emigrar per una situació intolerable al país d’origen (països subsaharians) i l’atractiu del destí (Europa).

Causes:

1. Demogràfiques i econòmiques (més popular): Desocupació i salaris baixos.
2. Catàstrofes naturals: Terratrèmols, inundacions. A Espanya quasi no ha succeït.
3. Causes polítiques: Guerres i persecucions.
4. Socioculturals: atractiu del país. Jubilats europeus que tenen Espanya com a residència.

Conseqüències:

1. País d'origen: menys pressió social, menys mà d’obra: provoca més envelliment i més despoblació d’alguns territoris.
2. País de destinació: conflictes laborals (perquè el poder de negociació de la classe obrera baixa, si hi ha molta gent per treballar, els caps poden escollir). Degradació d’habitatge i perifèries. Problemes d’acceptació.
3. Persona emigrant: qüestionament de la seva pròpia identitat, veure què pot fer la nova societat.

Migracions Interiors Camp-Ciutat:

Als anys 60, l'economia espanyola creix. Perquè deixem enrere l’autarquia (país només fa servir el que produeix ell mateix) i comencem a fer negocis amb Europa. Van arribar inversions, tecnologia i també turistes.

Modernització del camp i fàbriques: necessitem menys gent per treballar i moltes persones deixen pobles i van a les ciutats/altres països d’Europa per trobar feina → Èxode Rural.

Els diners que enviaven els emigrants a les seves famílies van ajudar molt a l’economia del país, i quan tornaven invertien en cases/negocis. També hi havia molt turisme: ara important per l’economia espanyola.

Agents Socials Productors de Ciutat

Influeixen en com es construeix i organitza la ciutat votant, opinant, manifestant-se o pressionant.

Qui?

• Propietaris del sòl urbà: vendre terrenys/edificis per guanyar diners. Fan pressió als governs per canviar/millorar plans de la ciutat (fer lobby).
• Empresaris: (industrials i serveis). Bona ubicació. Millorar infraestructures → més llocs de treball. Abans: dins la ciutat. Ara: perifèria (preus més barats, la contaminació importa menys…).
• Poders públics: decideixen què i on construir. Pensar en el bé col·lectiu (escoles).
• Moviments socials urbans (ciutadans): viure millor: amb serveis propers (transport, sanitat). Evitar problemes: contaminació, soroll o llargs desplaçaments. Aconseguir-ho depèn de la classe social i el barri on viuen.

Espai Urbà, Especulació, Valor d’Ús i Valor de Canvi.

L'espai urbà és una mercaderia que es ven/compra com qualsevol producte. El valor del sòl: + demanda = puja preus.

→ Ciutat i modes de producció: La Revolució Industrial porta fàbriques a les ciutats perquè:

• Mà d'obra
• Infraestructures
• Consumidors
• Poder polític.

→ Canvi de model a la ciutat: pla irregular a pla ortogonal (més ordenada = funciona millor). Fa que tinguem una ciutat mercantil (transformar, millorar i utilitzar el sòl).

→ Sòl: valor d’ùs a valor de canvi.

- Valor d’ùs: terreny q tenim.    - Valor de canvi: el q fem amb ell.

Especulació immobiliària:  comprar i vendre espai urbà només x benefici econòmic.

→ Valor del sòl: mercaderia q es ven en compra a preu de mercat.

Limitacions:  No es pot fer +, i no es pot moure  

Seu valor depén de: Situació: ON ESTÀ? (centre/fora). Edificabilitat: Q S’HI POT CONSTRUIR (decidit x l’ajuntament.) Centre és car, pq hi ha poca terra i molta gent q la vol.

GENTRIFICACIÓ: barri pobre i barat es posa de moda. Joves hi van a viure. S’obren bars i botigues noves. Preus dels pisos i lloguers pugen.
Veïns no poden pagar i han de marxar. Arriben turistes, però no entenen pq barri és famós.

SEGREGACIÓ: ciutat es divideix x diners, origen/religió. Rics viuen zona. Pobres altra.
Cadascú té escoles, serveis i oportunitats diferents. Injustícies i desigualtats.

POBRE → BARRI RIC (gentrificació): barri pobre es transforma, però només x gent rica. Tot + car. Veïns han de marxar. Hi han càmeres, botigues modernes i turistes.
Barri perd la seva identitat i vida original.

DESIGUALTATS SOCIALS I FRAGMENTACIÓ URBANA: gent rica i gent pobre. Alguns poden estudiar, treballar i viure bé. Altres no tenen ni el mínim x viure.

Ciutat es trenca en zones separades. Cada grup: lloc diferent. Es perd igualtat i convivència.

Xarxes urbanes: Tot Europa estructurats'estructura en un territori organitzat x les ciutats. 

- Pq? + del 50%  viu en ciutats. 

Vida cultural, econòmica i política gira al voltant de les ciutats. Dsp de la pesta negra som urbans. 

- Problemes actuals: desigualtats entre barris rics i barris pobres. Gentrificació 

- Funcionament de les ciutats: Hi ha xarxes de producció, consum, transport, innovació…  Ciutats grans controlen les mitjanes i petites.

FUNCIONS URBANES INTERIORS: activitats q fa la gent dins ciutat cada dia i q ocupen espais diferents.

1. RESIDENCIAL (viure-hi) Hi ha 3 zones:

- Nucli antic: si no està arreglat, viu gent amb pocs recursos.
Hi ha gentrificació: barri es posa de moda → botigues, restaurants → preus pugen → veïns d sempre marxen.
- Eixample: abans zones elegants, ara instal·len oficines.
- Perifèria: habitatges barats x obrers, però poc transport públic. Tmb hi ha urbanitzacions d luxe (La Finca, Madrid).
2. COMERCIAL (compres i serveis)

- Des de fa segles: fires i mercats.
- Avui: botigues petites, centres comercials i transport (aeroports).
3. INDUSTRIAL (fàbriques i tallers)

- Encara hi ha tallers barrejats amb habitatges.

- Industria neta: poca energia i espai → pot estar dins ciutat.

- Industria bruta: molta energia i espai, a polígons industrials, cal transport x anar a treballar-hi.
4. POLÍTICA I ADMINISTRACIÓ.

- Ciutats q són capitals tenen ajuntaments i altres organismes polítics.
- Normalment, al centre de la ciutat.

5. CULTURAL I EDUCATIVA.

- Museus, monuments, estadis de futbol, temples... Les universitats tenen campus amb laboratoris, biblioteques… Això atrau bars, llibreries, botigues.
7. LÚDICA I TURÍSTICA

Algunes ciutats viuen del turisme (cultura, natura, platges…). Fan publicitat i construeixen edificis increibles x atreure gent. (Museu Guggenheim, Bilbaoç)
8. Militar

Algunes ciutats van néixer x defensar-se o com a bases militars. (Base naval de Cadis)
FUNCIONS URBANES EXTERNES: influència q ciutat té fora del seu límit)

- Hinterland/àrea d’influènciA: territori q depèn/relaciona amb 1 ciutat.
Vilassar → influència local: Mataró | influència gran: Barcelona
- Llocs centrals: ciutats importants q tenen serveis potents:
universitats, comerços grans...
- Com + gran és la ciutat… + serveis ofereix. + gran seva àrea d’influència- En el món global, la influència pot arribar a tot el planeta
- Ciutats globals: Tenen influència internacional (Nova York, París, Tòquio...) No només afecten el seu país, sinó tmb altres parts del món.

TRANSFORMACIONS D LA MORFOLOGIA D LES CIUTATS ESP:

DE CIUTAT A METRÒPOLIS:

- Ciutat difusa Avui dia, moltes ciutats no tenen límits clars.
(àrea de Bcn s’estén molt i arriba fins a altres pobles i ciutats properes.
Pq tants col·lapses? Molta gent viu fora de Bcn però hi treballa: molts desplaçaments cada dia.
S’han creat espais comercials fora del centre per descongestionar:
(La Maquinista, Mataró Parc… situats a prop d’autopistes x facilitar-hi l’accés.
- Reproducció de problemes a gran escala

  · Segregació funcional: cada zona fa 1 cosa (vendre, viure, treballar…).

  · Segregació social: hi ha barris amb població pobra → guetos.
Només 1,9% del territori concentra el 33% de la població (i + amb turisme/immigrants).
- Parts de l’àrea metropolitana

1. Nucli central: + comerç i serveis (bancs, oficines,...). Menys residents i gent marxa a la perifèria x trobar: habitatges + barats i llocs de feina + a prop
Molts immigrants viuen al centre des dels anys 2000. Té tots els transports en menys de 15 mins (metro, tren)
2. Nucli industrial: grans fàbriques ja no estan al centre, sinó polígons industrials. PQ? x evitar contaminació, soroll i molèsties.
Beneficis: S’aprofiten antics espais x fer-hi museus/pisos nous.
Preus + baixos q al centre.
3. Zones de serveis i comerç: Des dels anys 80 han crescut grans centres comercials (Baricentre).
- Característiques: als afores. Espai x aparcar. No pensats anar-hi amb transport públic. Ho pots fer tot en 1 dia: menjar, comprar. Això ha fet q tanquin moltes botigues petites del centre.
4. Àrees residencials: 

- Model compacte: zones + antigues i denses (centre històric).

- Model difús o suburbà: cases unifamiliars i urbanitzacions als afores.
A vegades es combinen dins mateixa àrea → conurbació (quan ciutats s’ajunten).

CIUTAT DUAL: dins mateixa ciutat hi ha grans desigualtats entre barris rics i barris pobres.

DESIGUALTAT DINS LA CIUTAT:

- Segregació: Separació de grups motius com: classe social I origen/ètnia

- Guetització (casos extrems): Quan barri es tanca sobre si mateix i només hi viuen pers molt pobres/d’un mateix origen, sovint amb pocs serveis.
TENDÈNCIA GLOBAL: CIUTATS AMB MOLTA DIFERÈNCIA ENTRE RICS I POBRES.

1. SOBRECENTRALITAT: Algunes zones tenen molta concentració d riquesa i poder. (Passeig de Gràcia, Bcn)
2. COMUNITATS TANCADES: Zones residencials només x a gent molt rica. Estan tancades amb murs, vigilància i serveis propis.
(La Finca). Només pot viure-hi qui té molts diners. Són molt rendibles: el preu de les cases va pujant.
3. GENTRIFICACIÓ: gent amb molts diners i empreses d luxe arriben barri pobre/degradat. Milloren barri, però pujan preus i gent ha de marxar. (Raval i Born, Bcn). De vegades hi ha pressions/assetjament immobiliari x fer fora els veïns.
4. PERIFERIES DEGRADADES: Zones afores molt empobrides, pq:
Sòl barat. Hi ha autoconstruccions/blocs molt simples. L’administració no hi fa manteniment ni serveis. Sovint hi ha molta immigració i genera rebuig/racisme. Barri Ciutat Vella de Manresa: + del 60% immigrants.
PROBLEMES SOCIALS: aquests barris: atur alt, desànim, a vegades conflictes/violència
Tmb hi ha multiculturalitat, pot ser positiva si es fa bona planificació i es creen comunitats diverses i integrades.