Desbloquejar Polítiques Públiques: Complexitat, Deliberació i Autoritat

Desbloquejar les Polítiques Assumint la Complexitat

La complexitat no és simplement una característica de la realitat social, sinó com una perspectiva teòrica emergent que defineix la morfologia del nostre món físic i social. Els sistemes complexos són aquells on es produeixen intenses relacions entre els seus components. També es pot considerar que la complexitat té a veure amb la densitat de les interaccions que es produeixen en un sistema i amb el dinamisme de les mateixes.

La complexitat s’ha d’entendre sense caure en reduccionismes o simplificacions. Pensant en termes de les polítiques públiques, assumir la complexitat significa renunciar a l'estratègia habitual de recórrer al coneixement expert. Les polítiques públiques no poden basar-se en la descomposició sectorial dels problemes, sinó que han d'assumir-los íntegrament.

Deliberació i Autoritat en Societats Complexes

En la literatura més recent sobre com governar societats complexes es planteja la necessitat de transitar des dels models jeràrquics i autoritaris cap a models reticulars i participatius. Bona part de les aportacions sobre governança argumenten en aquesta direcció, assumint la impossibilitat d’exercir les feines governamentals en solitari i proposant formes relacionals de governar.

Des de l’àmbit de la gestió pública s’ha plantejat la necessitat de substituir les visions més tecnocràtiques i gerencials per aproximacions que posen l’accent en el pluralisme i la col·laboració.

Per algunes persones, el fet d'haver de deliberar i arribar a un consens fa que apareguin diferents opinions:

1. S’arriba a consens i tot és perfecte.
2. No s’arriba a consens i es completa l'exercici de diàleg amb un exercici d’autoritat.

L’experiència empírica ens diu que costa molt arribar a consens i llavors el disseny de polítiques públiques complexes ha d’incorporar tant espais deliberatius com moments per exercir la legítima autoritat pública.

Condicions per Articular Deliberació i Autoritat

Les condicions per a fer-ho són les següents:

1. Partir de Marcs de Referència Definits Políticament

L’articulació de la deliberació amb l’exercici d’autoritat reclama un marc de referència que defineixi tant l’espai del debat com els límits de l’autoritat pública que no està disposada a traspassar. S'ha de produir la interacció deliberativa, generant les condicions d’informació i respecte mutu que l'afavoreixen. Els debats se centren sobre els continguts.

Hi ha uns límits definits políticament en funció de disponibilitats econòmiques, restriccions jurídiques i, sobretot, dels compromisos polítics adquirits pels nostres representants polítics. S’ha de representar l’espai de deliberació, mentre que les fronteres ens mostren la seva articulació amb el legítim exercici d’autoritat.

Per poder prendre decisions complexes necessitem ampliar els marcs de debat i delimitar les fronteres. Si l'espai deliberatiu és excessivament reduït, la deliberació perd sentit, mentre que si les fronteres estan excessivament difuminades, l’absència d’autoritat es traduirà en paràlisi de la política pública. En l’art d’equilibrar l’espai amb els seus límits trobem l’articulació de la deliberació amb l’autoritat.

2. Una Doble Obligació: Escoltar i Respondre

Escoltar és la base d’una lògica deliberativa que pretén alimentar les decisions públiques amb allò que expressen els actors diversos, mentre que respondre es converteix en l’exercici d’autoritat a través del qual els decisors públics han d'assumir determinades propostes i rebutjar altres. Mitificar la possibilitat d’arribar a consensos permet, almenys teòricament, descartar l'exercici d’autoritat, tot i que, com hem vist abans, no sempre és així.

3. Dels Clients de Serveis als Ciutadans Receptors de Polítiques Públiques

Tractar els ciutadans com a clients sembla bona idea, però no ho és. L’administració no és una empresa sinó una institució pública que ofereix polítiques públiques que es mostren incapaces de superar els bloquejos que li imposa la creixent complexitat del context en què opera. La meta-governança estableix els límits del procés decisional, fins i tot quan s'accepta l'espai del marc de referència.