La desamortització de la terra a Galícia: impacte econòmic i social
Els canvis en la propietat de la terra: la desamortització
La desamortització de les terres de l'Església i dels concellos constitueix no només la mesura més cridanera de la revolució liberal, sinó potser la més important des del punt de vista econòmic i social. Ja al segle XVIII, els il·lustrats consideraven que l'enorme massa de béns vinculats en mans dels privilegiats era la causa més important de l'atur agrari. Alguns van proposar aturar almenys el procés d'acumulació, però els Borbons es van negar a fer-ho. Va ser l'enorme deute acumulat el que va portar la Corona a recórrer finalment a la desamortització. Es tractava d'expropiar qui tenia béns vinculats, per posar-los després en venda i anar eliminant amb l'import el deute contret.
Els primers decrets i les primeres temptatives
El primer decret va ser el de 1798 (Godoy) i només va afectar els béns d'algunes institucions benèfiques de l'Església (hospitals, hospicis, cases de misericòrdia...). El resultat final d'aquesta desamortització va ser el reforç de l'estructura preexistent, ja que les terres de l'Església van passar, en general, a engrossir les dels grans propietaris de cada zona, com va passar en les desamortitzacions posteriors. A més, en afectar la beneficència, va resultar impopular entre les classes baixes. Després hi va haver diversos intents, durant la Guerra de la Independència i el Trienni Liberal, que van quedar frustrats en restablir-se l'absolutisme.
La desamortització de Mendizábal
A partir de 1833, la desamortització es va fer inevitable. La guerra carlina va obligar a buscar recursos amb urgència, mentre el deute assolia nivells altíssims. A més, el clima anticlerical que es va difondre pel país, pel suport dels frares al carlisme, va portar a decretar l'exclaustració general i va facilitar la decisió del Govern. Al febrer de 1836 es va publicar el decret de desamortització dels béns del clergat regular, l'anomenada desamortització de Mendizábal. Encara que al principi només afectava els convents, el 1841 es van incorporar les terres del clergat secular, en mans dels bisbats. El procés duraria fins al 1845, quan les vendes van ser aturades pel govern moderat.
Però Mendizábal no només volia amortitzar el deute. També buscava convertir les terres en propietat privada, subjecta al mercat, i transferir-les a compradors enriquits que, alhora, es veurien compromesos a donar suport al bàndol cristí. Tanmateix, la grandària dels lots i la corrupció en les subhastes impedien als camperols adquirir propietats. El resultat va ser que només es va amortitzar una part del deute previst i, malgrat això, una enorme massa de terres va passar a mans de les classes dirigents. La desamortització de Mendizábal es completa amb els decrets de supressió dels senyorius jurisdiccionals, i la supressió dels delmes i dels morgats.
La desamortització de Madoz
El 1855, durant el Bienni Progressista, es va aprovar una nova llei, l'anomenada desamortització de Madoz. Per ella es posaven en venda totes les terres restants de l'Església (trencant el Concordat de 1851, pel qual l'Església havia acceptat les desamortitzacions anteriors) i les de propis i baldíos, és a dir, les terres dels concellos. Aquesta vegada el procés va ser molt més ràpid i es va amortitzar molt deute. Però, una vegada més, les terres van anar a parar a mans dels inversors i antics terratinents, de manera que es va accentuar el procés de concentració de la propietat agrària en mans de l'oligarquia. A més, la desaparició de les terres comunals va perjudicar els camperols, per als quals havien estat tradicionalment una font d'ingressos complementària.
Altres reformes i conseqüències
A més de la desamortització, la revolució liberal va introduir altres reformes en l'agricultura que van contribuir a consolidar el sistema capitalista. Els antics senyorius es van transformar en propietat privada, en la seva immensa majoria en mans dels antics senyors. Es van decretar el lliure tancament de les terres i la lliure comercialització de productes agraris.
Alguns analistes lamenten que les mesures desamortitzadores van servir per incrementar els latifundis agraris (però sense invertir en la seva modernització), de manera que va ser una ocasió perduda per aconseguir que una gran part dels camperols pobres i jornalers poguessin accedir a la propietat de la terra. També es culpa la desamortització de contribuir al retard de la industrialització per la desviació de recursos financers cap a la compra de terres en lloc d'invertir-los en activitats industrials.
Les víctimes van ser l'Església, els municipis i els camperols pobres i jornalers, que van veure empitjorar les seves condicions de vida amb la pèrdua dels beneficis de la caritat eclesiàstica i de l'aprofitament de les terres i pastures comunals, així com l'enduriment dels contractes d'arrendament i de treball. Es van produir també considerables pèrdues en el patrimoni artístic i cultural de l'Església, a causa de l'exclaustració i de l'abandó dels convents i monestirs. Però com a mesura política va ser un èxit, ja que el règim de propietat de la terra es va transformar i es va consolidar el règim liberal.