La Deriva Continental de Wegener: Proves, Magmatisme i Vulcanisme

Hipòtesi de la Deriva Continental

El meteoròleg alemany Alfred Wegener, basant-se en les seves observacions i en la recopilació de dades d'altres investigacions, va publicar el 1915 el llibre L'origen dels continents i dels oceans. Va proposar la famosa hipòtesi de la deriva continental, que establia que va haver-hi un únic continent en el passat, Pangea, que es va fragmentar i va originar nous continents. Aquests es van desplaçar sobre el fons oceànic, amb la qual cosa va canviar la geografia continental i es va crear el relleu de les terres emergides. Wegener sí que va aportar proves que recolzaven les seves afirmacions.

Proves de Wegener

Proves Geogràfiques

Wegener va aportar cartografia precisa en què es podia comprovar que les línies de les costes de molts continents actuals encaixen com si es tractés d'un trencaclosques. Les imperfeccions s'expliquen tenint en compte l'erosió del litoral i els canvis en el nivell del mar. L'encaixament millora tenint en compte els límits de la plataforma continental, no les costes.

Proves Geològiques

Algunes cadenes muntanyoses formen una unitat si s'adjunten els continents, com en els Apalatxes (Amèrica del Nord), les Caledònies (Europa) i les Mauritànides (Àfrica). De la mateixa manera, alguns massissos rocosos formats junts, com els granits vells d'Àfrica i Brasil, apareixen separats ara.

Proves Paleoclimàtiques

Algunes roques sedimentàries només es formen en determinades condicions climàtiques (til·lites, clima glacial). La distribució és dispersa en l'actualitat, però si s'uneixen els continents, aquestes roques es disposen en el que serien les zones polars.

Proves Paleontològiques

La coincidència en la distribució de fòssils de la mateixa espècie i edat en continents actualment allunyats suggereix que aquests estaven units quan van viure aquests organismes. Ex: el rèptil aquàtic Mesosaurus va habitar rius d'una regió antiga que avui està separada, a Amèrica del Sud i Sud-àfrica.

Magmatisme

Formació de masses de roques foses, els magmes, que ascendeixen en la litosfera i poden aflorar a l'exterior.

On es formen els magmes

L'augment important de la temperatura, la disminució de la pressió o l'entrada d'aigua donen lloc a magmes:

• Davall de les dorsals i dels rifts
• Davall de les zones de subducció
• Davall dels punts calents

Això porta a la formació de roques plutòniques i vulcanisme.

Formació de Roques Plutòniques

Aquests magmes acaben refredant-se i solidificant-se molt lentament a l'interior de l'escorça, la qual cosa dona lloc a masses característiques de roques plutòniques (com els granits, que conserven la forma de l'emplaçament inicial).

Vulcanisme

Un volcà és una fractura de la litosfera per on surt a l'exterior magma originat a l'interior terrestre. L'activitat dels volcans és un fenomen perillós que pot ocasionar catàstrofes.

Materials volcànics

Durant les erupcions, els volcans expulsen molts gasos, lava (roques foses), i materials sòlids o piroclastos (lava que solidifica en l'aire) de tres tipus:

• Cendres (escames mil·limètriques)
• Lapil·li (grava no grollera)
• Bombes (roques grans)

Tant els materials sòlids com la lava que se solidifica en refredar-se formen acumulacions de roques volcàniques, formant edificis volcànics.

Tipus de Volcans

Els tipus de volcans inclouen:

• Tipus hawaià (magmes molt fluids)
• Estrombolià (magmes viscosos)
• Vulcanià o vesuvià (molt, molt viscosos)
• Peleà (magma extraordinàriament viscós)