Deriva Continental i Cicle de Wilson

Vocabulari

Conceptes importants

• Dorsal Oceànica: Serralada marina
• Rift: Esquerda a l'escorça terrestre
• Orogènesi: Formació de muntanyes
• Subducció: Una placa tectònica passa sota l'altra

Model Estàtic

Basat en la composició química de les capes:

• Escorça Continental: 50 km - SIMA (Silici, Alumini, Magnesi), basalt, oxigen - 2,7 g/cm³
• Escorça Oceànica: 10 km - SIMA (Silici, Alumini, Magnesi), ferro, oxigen - 2,9 g/cm³
• Mantell Superior: 630 km - Oxigen, Silici, Ferro, Magnesi - 3,5 g/cm³
• Mantell Inferior: 2200 km - Oxigen, Silici, Ferro, Magnesi - 5,6 g/cm³
• Nucli Extern: 2200 km - Ferro, Níquel - 9,9 g/cm³
• Nucli Intern: 1278 km - Ferro, Níquel - 13 g/cm³

Discontinuitats

Zones on hi ha un canvi en la composició dels materials:

• D. Lehman: Nucli Intern - Nucli Extern
• D. Gutenberg: Nucli Extern - Mantell Inferior
• D. Repetti: Mantell Inferior - Mantell Superior
• D. Mohorovicic: Mantell Superior - Escorça

Formació de la Geosfera

• Acreció: Acumulació de nombrosos fragments de roca, gas i pols.
• Pressió: Impactes d'asteroides i col·lisions durant l'acreció (generen energia tèrmica, la Terra neix com una esfera de matèria rocosa fosa).
• Refredament Lent (sobretot superfície): Reducció d'impactes d'asteroides (escorça sòlida i rígida).
• Distribució de materials segons densitat: Els més densos van al nucli, generant capes a l'interior del planeta.

Xocs entre Plaques

• Continental/Continental: Formació de serralades.
• Continental/Oceànica: Subducció de la placa oceànica (més densa), volcans, terratrèmols.
• Oceànica/Oceànica: Formació de rifts, arcs d'illes volcàniques, fosses oceàniques.

Model Dinàmic

Es basa en el comportament dels materials sotmesos a esforços. Hi ha 4 capes:

• Litosfera: Rígida, tota l'escorça fins a 100-150 km. Dividida en plaques que es mouen sobre l'astenosfera.
• Astenosfera: Fins als 300 km. Poc rígida.
• Mesosfera: 300-2900 km. Part del mantell superior i tot l'inferior.
• Endosfera: Fins als 6370 km. Nucli.

Les plaques es mouen a causa dels corrents de convecció. L'astenosfera es comporta com un fluid. Les plaques s'escalfen i ascendeixen. Una vegada a dalt, es refreden, es tornen més denses i tornen a baixar, on es tornen a escalfar. Aquests moviments rotatoris són els corrents de convecció.

Plaques Tectòniques

Una de les parts mòbils que formen la segona capa més superficial de la Terra (litosfera). Estan en continu moviment degut als corrents de convecció del mantell superior. Suren damunt l'astenosfera.

Tipus de Moviment de Plaques

• Límits Divergents: Separació
• Límits Convergents: Xoquen
• Límits Transformants: Llisquen

Wegener i la Deriva Continental

Alfred Wegener va proposar la teoria de la deriva continental. Suggeria que fa 200 milions d'anys hi havia una única massa continental (Pangea: pan=tot, gea=terra) que estava envoltada d'un immens oceà (Panthalassa). Segons Wegener, Pangea es va començar a dividir en fragments que s'anaven allunyant els uns dels altres fins arribar a la posició actual. Va proposar que els continents es movien horitzontalment, ja que les capes SIAL suraven sobre les SIMA per la densitat.

Proves de la Deriva Continental

• Dades Geogràfiques: Basades en l'encaix dels contorns actuals dels continents (Sud-amèrica i Àfrica).
• Dades Paleontològiques: Fòssils iguals en zones molt allunyades.
• Dades Geològiques: Coincidència en el tipus de roca i dotació de minerals de serralades i continents diferents.
• Dades Paleoclimàtiques: Aparició de glacials a l'antiga Gondwana i corals en zones fredes al nord (erosió).

Cicle de Wilson / Cicle Supercontinental

Etapes

1. Un continent es fragmenta per l'acció de punts calents que abomben i aprimen l'escorça terrestre fins a trencar-la, originant un rift continental.
2. En la línia de fragmentació es comença a formar litosfera oceànica (límit constructiu) que separa els fragments continentals. Si continua separant-se, el rift és envaït pel mar i es converteix en una dorsal oceànica. Els continents queden separats per una petita conca oceànica (Mar Roig).
3. Els continents es separen progressivament. Entre ells apareix una conca oceànica ampla, amb una dorsal ben desenvolupada (Oceà Atlàntic).
4. Quan la conca oceànica arriba a una certa mida i és suficientment antiga, els límits de contacte amb els fragments continentals es tornen freds i densos, i comencen a enfonsar-se sota els continents, generant un límit destructiu. En aquesta zona s'origina una cadena muntanyosa que limita el continent (Andes). L'escorça oceànica es desplaça del límit constructiu al destructiu, i la conca oceànica deixa de créixer.
5. Degut a la forma esfèrica de la Terra, altres límits constructius poden empènyer els fragments continentals en sentit contrari, pel que la conca oceànica es va estretant (Mar Mediterràni).
6. Finalment, en desaparèixer la conca oceànica, les dues masses continentals xoquen i s'origina un continent únic, i sobre la sutura que tanca l'oceà es forma una serralada (Himalaya).