Demografia a Espanya i Catalunya (1900-1930): Transició i Migracions

Evolució Demogràfica: La Transició Demogràfica a Espanya

L’inici de la transició demogràfica a Espanya es va caracteritzar per la davallada de la taxa de mortalitat, que entre els anys 1877 i 1930 va baixar del 30,5‰ al 21,3‰ de resultes de la millora de l’alimentació i de les infraestructures urbanes higienicosanitàries. Efectivament, la reducció del nombre de morts va ser deguda sobretot a la menor incidència de les malalties infeccioses gràcies a la millora dels serveis de neteja i de clavegueram, al control de la potabilitat de l’aigua i la higiene dels aliments. La mortalitat infantil també va experimentar un retrocés i, conseqüentment, l’esperança mitjana de vida al moment de néixer va augmentar de 34,8 anys a 50 entre el 1900 i el 1930.

Com a conseqüència d’aquesta davallada de la mortalitat, i del manteniment d’una natalitat alta, la població espanyola va créixer de manera considerable: l’any 1900 a Espanya hi havia 18,5 milions d’habitants, i l’any 1920 va arribar als 21,3 milions. A partir de la segona dècada del segle XX es va anar produint a poc a poc un descens de la natalitat com a conseqüència d’uns nivells més alts d’urbanització i de racionalitat en la planificació familiar. Així, doncs, la natalitat va passar d’una taxa del 33,8‰ l’any 1900 a situar-se en el 30,3‰ cap al 1930. Aquesta davallada, però, va ser irregular i en aquest darrer any més de la meitat de les províncies espanyoles superaven encara la taxa del 30‰ anual.

Malgrat el creixement de la població, la modernització de la demografia espanyola va tenir un retard considerable en comparació d’altres països europeus i no va arribar a completar-se fins la segona meitat del segle XX.

La Transició Demogràfica a Catalunya

Catalunya va aprofundir el procés de transició demogràfica i hi va haver una davallada molt notable de la mortalitat, que va passar del 23,3‰ el 1900 al 15,5‰ l’any 1930, i un descens més lleuger de la natalitat, que va baixar del 26,1‰ a l’inici del segle al 20,3‰ el 1930. Al seu torn, l’esperança de vida va passar de 45 anys el 1910 a 53,8 el 1930. Els habitants de Catalunya van passar d’1,8 a 2,8 milions, però aquest creixement no va estar motivat tant pel creixement vegetatiu, que va ser moderat, com per una nova onada migratòria a la segona dècada del segle XX.

Els Moviments Migratoris a Espanya (1900-1931)

Entre els anys 1900 i 1931 Espanya va tenir un gran creixement de les migracions interiors, que van comportar una redistribució regional de la població. En efecte, un volum important de població es va desplaçar cap als sectors moderns de l’economia, i la població activa va passar de cinc milions a quatre milions en el període esmentat. Madrid i Barcelona, els principals centres industrials en expansió, seguides per Bilbao i Sevilla, es van convertir en els pols d’atracció d’emigrants, que procedien sobretot de regions eminentment rurals, com Castella, Múrcia, Aragó i les províncies orientals d’Andalusia.