Demografia i Agricultura a l'Espanya del Segle XIX: Crisi i Canvi

Demografia a l'Espanya del Segle XIX

Al segle XIX, la població espanyola va créixer, tot i que en proporcions menors a les europees. Aquest creixement es va deure principalment al descens de la mortalitat, conseqüència de diversos factors:

• Augment de la producció agrícola (introducció del blat de moro i la patata).
• Millora de l’alimentació i de les condicions higièniques (clavegueram).
• Avenços mèdics i desaparició de les pestes.

El creixement de la població no va ser homogeni. La població urbana es va duplicar, tot i que el 70% de la població continuava sent rural. Va començar l’èxode rural cap a zones industrialitzades i, a finals del segle XIX, es van iniciar les migracions externes cap a Amèrica del Sud. L'any 1900, la població va arribar als 19 milions d’habitants.

L'Agricultura Espanyola

Persistència dels Mètodes Tradicionals

A l’Espanya seca predominava l’agricultura extensiva de secà, amb rotacions biennals i triennals. En algunes zones es mantenia la triada mediterrània (camps oberts on es cultivaven blat, vinya i oliveres).

Hi va haver intents d’intensificar els conreus, però la manca d'intervenció estatal efectiva (degut a la corrupció) ho va impedir. Es van continuar mantenint relacions de tipus feudal al sud d’Espanya, Aragó i Galícia.

La Situació Agrària a Catalunya: Els Contractes de Conreu

A Catalunya, la situació era diferent. Després de la Sentència Arbitral de Guadalupe (finals del segle XV), signada per Ferran II el Catòlic, van aparèixer diversos tipus de contractes de conreu:

• Contracte d’emfiteusi: Garantia la llibertat dels pagesos i els incentivava a millorar les terres, convertint-los sovint en pagesos benestants. Tot i que la seva freqüència va disminuir, encara eren comuns al segle XVIII.
• Contractes de masovers: Contractes de curta durada, normalment d'un any.
• Contracte de rabassa morta: Contracte vinculat a la vida de la vinya. Els pagesos utilitzaven tècniques per allargar la vida de la vinya, la qual podia durar dues o tres generacions.

El Conflicte de la Rabassa Morta

A mitjans del segle XVIII, els propietaris van intentar escurçar la durada d'aquests contractes. L'any 1756 van aconseguir la Sentència de la Reial Audiència de Barcelona, que establia un màxim de 50 anys. Això va iniciar un conflicte latent entre els rabassaires i els propietaris de vinyes.

El 1851, els propietaris es van organitzar en l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i van iniciar una ofensiva per escurçar encara més els contractes, promovent que els acords escrits passessin a ser orals, fet que va generar el desacord dels rabassaires.

Entre 1880 i 1890 va arribar la fil·loxera, una plaga que va devastar la vinya, posant fi de facto als contractes de rabassa morta.

El 1893, els rabassaires van formar la Federació d’Obrers Agrícoles, que es transformaria en la Federació d’Obrers el 1920. Les discussions van continuar fins al 1934 (durant la Segona República), quan es va aprovar la Llei de Contractes de Conreus.

Aquesta llei afavoria els rabassaires, atorgant-los un mínim d’anys de contracte i la possibilitat de comprar les terres. No obstant això, la llei es va aprovar durant el Bienni Negre o de Dretes (1933-1936) a Espanya. Els propietaris, en desacord, van impugnar la llei davant del govern central com a anticonstitucional. Malgrat això, Lluís Companys la va tornar a aprovar, desafiant el govern central.