La Democràcia Atenesa: Orígens, Reformes i Guerres Mèdiques

La Democràcia Atenesa

Situació política inicial a Atenes fins a Dracó

Atenes era governada inicialment per un rei (basileus) que actuava com a sacerdot, jutge i cap militar. Amb el temps, el rei va cedir el poder militar al polemarc i el poder judicial a l’arcont epònim. Aquests càrrecs, juntament amb el de rei (ara amb funcions principalment religioses, arcont basileus), més tard foren decennals i finalment anuals. A aquests tres arconts principals foren afegits sis legisladors més (tesmòtetes), encarregats de conservar i interpretar les lleis i decisions amb força de llei, formant el col·legi dels nou arconts.

Al segle VII aC, el poder a Atenes era controlat per l’aristocràcia (els eupàtrides), però en expandir-se el comerç i l'ús de la moneda, aparegué una nova classe de ciutadans enriquits (comerciants, artesans) que no podien accedir als càrrecs polítics per l’oposició dels aristòcrates terratinents. A més, hi havia un fort descontentament social per l'endeutament dels petits camperols. Per això, les reformes polítiques eren inevitables. El 621 aC, Dracó fou nomenat legislador extraordinari per a posar per escrit les lleis i introduir innovacions. El seu codi, famós per la seva severitat (d'aquí l'adjectiu "draconià"), fou majoritàriament abolit posteriorment per Soló.

Les Reformes de Soló

El poble va continuar exigint reformes polítiques i socials més profundes. En aquest clima de tensió (stasis), Soló fou nomenat arcont amb poders especials el 594 aC. Les seves reformes clau foren l’alliberament dels petits propietaris endeutats, anul·lant els deutes que conduïen a l'esclavitud (la famosa sisàctia o "descàrrega de pesos"), i la revisió del sistema polític atenès, que donà lloc a la constitució soloniana.

Segons la reforma constitucional, els ciutadans foren repartits en quatre classes socials basades en la seva riquesa agrícola (timocràcia):

• Els pentacosiomedimnes (els qui en la collita recollien 500 mesures de gra o més).
• Els hippeis (cavallers, els qui en recollien 300 o podien mantenir un cavall).
• Els zeugites (els qui en recollien 200 o posseïen una parella de bous).
• Els tetes (els ciutadans més pobres, jornalers).

Tots els ciutadans, independentment de la classe, podien formar part de l’Heliea (tribunal popular) i prendre part en les deliberacions de l’assemblea popular (Ekklesia). Per preparar els assumptes a tractar per l’assemblea, es creà el Consell dels Quatre-cents (Bulé), format per 100 membres de cadascuna de les quatre tribus jòniques tradicionals.

Reformes Democràtiques: Clístenes i Efialtes

Malgrat les reformes de Soló, la societat atenesa es va veure trastocada per lluites internes entre faccions aristocràtiques i una forta agitació social, fins que Pisístrat, aprofitant la situació, arribà al poder. Exercí la tirania (un govern personalista, no necessàriament cruel en aquest cas) entre el 561 i el 528 aC, amb alguns parèntesis d’exili.

Pisístrat va afavorir les classes populars, impulsà obres públiques, instituí els festivals cívics en honor a Dionís (com les Grans Dionísies, bressol del teatre) i manà fer una recopilació dels poemes homèrics. El succeïren els seus fills Hípias i Hiparc. Aquest darrer fou assassinat el 514 aC per Harmodi i Aristogitó, i Hípias, que endurí el seu govern, fou finalment expulsat d’Atenes el 510 aC amb ajuda espartana.

Després d'un breu període de lluita pel poder, el partit democràtic, liderat per Clístenes (membre de la família Alcmeònida), va permetre que aquest dugués a terme una reforma radical del sistema polític (c. 508 aC). Va crear una nova organització territorial basada en els demos (municipis o districtes) i els va agrupar en deu noves tribus (phylai). Cada tribu estava formada per tres trítties (agrupacions de demos): una d’habitants de la ciutat (asty), una de pobladors de la costa (paralia) i una altra de camperols de l’interior (mesogeia), trencant així els antics lligams clientelars basats en el llinatge o la regió. Cada tribu enviava al Consell (ara ampliat a Consell dels Cinc-cents o Bulé) cinquanta representants elegits per sorteig. L’assemblea (Ekklesia) continuava sent l'òrgan sobirà que decidia totes les qüestions importants.

Al front de l’exèrcit hi havia els deu estrategs, un per cada tribu, elegits anualment, que gradualment van anar guanyant poder polític i van substituir en part els arconts en el poder executiu. Per prevenir el retorn de la tirania, Clístenes establí l’ostracisme: un procediment pel qual l'assemblea podia decidir desterrar durant deu anys un ciutadà considerat potencialment perillós per a la democràcia, sense que perdés els seus béns ni drets.

L’evolució democràtica continuà al segle V aC amb les reformes d’Efialtes (c. 462 aC) i de Pèricles. Efialtes va reduir dràsticament les competències polítiques i judicials de l'Areòpag (l'antic consell aristocràtic), convertint-lo principalment en un tribunal per a crims de sang i certs delictes religiosos, transferint la major part dels seus poders a la Bulé, l'Ekklesia i l'Heliea. Pèricles, líder prominent durant dècades, va aprofundir la democràcia permetent que tots els ciutadans, sense distinció de fortuna, tinguessin accés efectiu a les magistratures i als tribunals mitjançant la introducció del pagament d’un sou (misthos) a qualsevol ciutadà que exercís un servei públic (com ser jurat a l'Heliea o membre de la Bulé).

El Segle V aC: Esdeveniments Clau

Durant el segle V aC es produïren a Atenes i al món grec esdeveniments històrics i culturals de gran transcendència:

• Les Guerres Mèdiques (primera meitat del segle), que acabaren amb una victòria inesperada de les ciutats gregues contra l'Imperi Persa. Aquest conflicte significà la consolidació del sistema democràtic atenès i l'inici de la seva hegemonia.
• L’hegemonia d’Atenes (aproximadament 478-431 aC), especialment durant l'època de Pèricles (c. 461-429 aC). Fou un dels períodes més fecunds de la història en el camp de l’art (Partenó), la filosofia (Sòcrates, sofistes), el teatre (Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Aristòfanes), la història (Heròdot, Tucídides), la ciència i el pensament polític (el "Segle de Pèricles").
• La Guerra del Peloponès (431-404 aC), un llarg i devastador conflicte entre la Lliga de Delos (liderada per Atenes) i la Lliga del Peloponès (liderada per Esparta). Malgrat la victòria final espartana, es pot afirmar que la gran derrotada fou tota l’Hèl·lade (el món grec), ja que fou una guerra civil extremadament destructiva que marcà la fi de l'època daurada atenesa.

Les Guerres Mèdiques (Primera meitat del s. V aC)

Aquests foren els conflictes entre diverses ciutats estat gregues i l'Imperi Persa Aquemènida durant la primera meitat del segle V aC.

Els perses, sota el Gran Rei Darios I, dominaven les ciutats gregues de la costa de Jònia (Àsia Menor). Després de sufocar la Revolta Jònica (499-494 aC), en la qual Atenes i Erètria havien ajudat els rebels, Darios intentà expandir el seu domini sobre les illes de la mar Egea i castigar Atenes. Els perses emprengueren una expedició de represàlia per mar i desembarcaren a la plana de Marató (490 aC), on foren sorprenentment repel·lits pels hoplites atenesos i plateus a les ordres de l'estrateg Milcíades.

En morir Darios, el seu fill Xerxes I, decidí venjar la derrota i conquerir tota Grècia. Al 480 aC, organitzà una invasió massiva per terra i mar. Ordenà fer passar el seu enorme exèrcit a Europa a través de l’Hel·lespont (actuals Dardanels) mitjançant un impressionant pont de barques. Simultàniament, una gran flota persa avançava per la costa. Davant l'amenaça, diverses ciutats gregues (però no totes) formaren una aliança defensiva liderada per Esparta. Els espartans, dirigits pel seu rei Leònides, juntament amb altres aliats grecs, establiren una línia de defensa al pas de les Termòpiles. Malgrat la seva heroica resistència durant tres dies, foren traïts, superats en nombre i finalment derrotats i massacrats. Els perses pogueren avançar cap al sud, ocuparen Atenes (evacuada prèviament per consell de Temístocles) i destruïren l’Acròpolis. Poc després, però, l’esquadra grega combinada, liderada tàcticament per l'atenès Temístocles, aconseguí una victòria naval decisiva contra la flota persa, numèricament superior, a l'estret prop de l’illa de Salamina (setembre del 480 aC). Veient la seva flota destruïda i les línies de subministrament amenaçades, el rei Xerxes es va retirar a Àsia, deixant un exèrcit a Grècia sota el comandament de Mardoni.

L'any següent (479 aC), les restes de l'exèrcit persa foren vençudes definitivament per les forces terrestres gregues unides (principalment espartans, atenesos i els seus aliats), sota el comandament del regent espartà Pausànies, a la batalla de Platea. El mateix dia (segons la tradició), la flota grega destruí les restes de la flota persa refugiada a la costa d'Àsia Menor, a la batalla de Mícale. Aquestes victòries van posar fi a la invasió persa de Grècia.

Després d'aquestes victòries, els espartans, més centrats en els afers del Peloponès, es van desentendre en gran part de la continuació de la guerra contra els perses fora de Grècia. Atenes, amb la seva poderosa flota, va assumir el lideratge de les illes de l'Egeu i de les ciutats jòniques alliberades. Per organitzar aquesta lluita continuada i la defensa mútua contra futures agressions perses, es creà la Confederació de Delos (comunament anomenada Lliga de Delos) el 478 aC. La finalitat inicial era que les ciutats gregues aliades (més de 150) contribuïssin amb naus o diners per mantenir una força naval permanent i contrarestar la pressió persa.

Aquesta lliga, inicialment amb seu i tresor a l'illa sagrada de Delos i organitzada amb l'equitat d'Aristides "el Just", esdevingué progressivament un instrument de l’imperialisme atenès. Atenes, sota líders com Cimó i després Pèricles, va anar limitant l’autonomia de les ciutats membres, reprimint les defeccions i utilitzant els fons de la Lliga per als seus propis interessos. Un símbol d'aquest domini fou quan, el 454 aC, el tresor comú fou traslladat des de Delos a l'Acròpolis d'Atenes.