Delegació de signatura
Enviado por Chuletator online y clasificado en Derecho
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 11,89 KB
REGLAMENT:norma i en quan a tal crea drets i obligacions als seus destinataris, fa una regulació general i per tant innova l'ordenament jurídic i en queda integrat en ell, no esgota la seva eficàcia en una sola aplicació, sinó en múltiples i s’ha de publicar necessàriament en el butlletí oficial per tenir eficàcia. Té, en conseqüència, vigència indefinida mentre no es derogui o es modifiqui. S’anomena també, disposició de caràcter general per què els seus destinataris són una pluralitat de subjectes.
Régimen jurídico.
Com a primera norma o norma suprema hi ha la Constitució Espanyola de 1978, que ordena tot l’OJ i en especial el Dret Administratiu A, doncs organitza els poders de l’Estat els seus fins i objectius i les relacions entre els ciutadans i els poders públics.
Com a segon nivell tenim els Tractats Internacionals (art.
96 CE) i en el mateix rang el Dret Comunitari Europeu (art. 93 CE), conjunt de Tractats, normes que formen part del dret intern amb les seves regles d’aplicació i interpretació.
Els Tractat son els acords que l’Estat Espanyol subscriu amb altres països sobirans i que esdevé font del dret un cop hagi estat publicat al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).
En l’ordre de jerarquia és la norma jurídica immediatament subordinada a la Constitució i immediatament superior a la Llei.
Subordinada a la Constitució perquè la formalització d’un Tractat internacional que inclogui estipulacions contràries exigeix la reforma prèvia de la Constitució i superior a la Llei perquè un Tractat Internacional modifica qualsevol Llei contrària i no pot ser modificat per cap llei posterior, sinó només segons la forma prevista al tractat o d’acord amb les normes generals del dret internacional.
Com a tercer nivell, tenim la Llei. Les lleis orgàniques (art. 81CE) desenvolupen les matèries relatives als Drets Fonamentals i llibertats públiques (articles 14 a 29 i el 30.2 CE), els Estatuts d’Autonomia, el règim electoral general i altres normatives recollides en la CE.
Les lleis ordinàries, (art. 66 CE), per a tota la resta de normativa. Les disposicions amb rang o força de llei: Decret Legislatiu (art. 82 CE) i Decret Llei (art. 86 CE).
Com a quart nivell, tenim el Reglament, la norma dictada pel Govern (no pel Parlaments) i per la resta d’Administracions. Estant sempre subordinada a la llei.
Tenen molta importància quantitativa i qualitativa en el Dret Administratiu ( 97 CE i art 68 EAC).
Els Principis Generals del Dret son les conviccions ètiques o jurídiques d’una societat. Compleixen una funció interpretativa de les normes i supleixen els defectes o mançanés de la llei alhora que permeten ser paràmetres de validesa dels reglaments en particular. Estat regulats en l’article 1. 1 Codi Civil.
Tot i que és una font no escrita molts es troben positivitats. Per exemple: principi d’igualtat (art. 14 CE.)
El costum, és el conjunt de normes deduïdes del comportament antic i reiteratiu de l’Administració. Només es pot aplicar quan manca la llei o un reglament aplicable.
I finalment , com a font indirecte perquè no contenen normés jurídiques sinó que ajuden a interpretar-les, tenim la Jurisprudència del Contenciós Administrativa del TS i dels TSJC i la doctrina científica.
Tipologia
Según su sujeto: a. Administración General del Estado. B. " Autonómica. C. " Local. D. " Institucional. E. " Corporativa. F. Órgano constitucional. Según su relación con la ley: a. Reglamento ejecutivo. B. " Independiente. C. " De necesidad. Según su destinatario: a. Reglamento ad intra. B. " Ad extra.
TECNICAS DE ALTERACIÓN
Cada Administració per satisfer l'interès públic, té encomanades una sèrie de funcions que, com hem vist, es reparteixen o distribueixen entre els òrgans i unitats que les conformen. D'aquesta manera, l'òrgan al que se li assigni, tindrà la titularitat d'aquesta competència, titularitat que és irrenunciable i, com a regla general, serà també qui l'exerceixi. L'art. 8.1 LRJSP diu:
«La competència és irrenunciable i s'exercirà precisament pels òrgans administratius que la tinguin atribuïda com a pròpia, excepte els casos de delegació o avocació, quan s'efectuïn en els termes previstos en aquesta o altres lleis.
L'encomana de gestió, la delegació de signatura i la suplència no suposen alteració de la titularitat de la competència, encara que sí dels elements determinants del seu exercici que en cada cas es preveuen.»
Per tant observem que malgrat la competència és irrenunciable, la llei preveu diverses tècniques que permeten alterar no la titularitat de la competència però sí l’exercici de la mateixa, distingint entre aquelles figures en les quals es trasllada per complet l'exercici de la competència a un altre òrgan (delegació i avocació) i d’aquelles altres en què l'alteració es redueix únicament.
Les tècniques d'alteració de l'exercici de competències:
Detinguem-nos breument en cadascuna d'aquestes figures:
1) La delegació de competències (art. 9 LRJSP).
Es la tècnica que permet que un òrgan administratiu traslladi l'exercici de competències que té atribuïdes a un altre òrgan administratiu.
Ara bé aquesta delegació no pot ser de forma genèrica i inconcreta ni per a la totalitat de les competències, sinó que ho ha de ser per matèries concretes i per un temps determinat.
• Les resolucions administratives dictades per delegació s'atribueixen a l'òrgan delegant, no al delegat, doncs l’òrgan delegant mai perd la titularitat de la competència. Es com si es emmenessin directament per aquest (art. 9.4 LRJSP).
Per tant per saber si l’acte dictat per delegació posa fi a la via administrativa, i en conseqüència quin és el recurs procedent i quin és el Jutjat o Tribunal competent, s’haurà d’estar a l’òrgan delegant.
Aquesta tècnica està sotmesa, no obstant això, a les següents limitacions:
a)La primera, de caràcter subjectiu, consisteix que tots dos òrgans han de pertànyer a la mateixa Administració.
L'actual regulació legal, estableix que la delegació pot produir-se tot i que els òrgans en els quals es delegui no siguin jeràrquicament dependents i fins i tot també permet, que la delegació de competències d’òrgans de l’Administració de General de l’Estat a entitats de dret públic vinculades o depenent d’aquesta. Per tant no hi ha d’haver necessàriament jerarquia.
b) La segona limitació té caràcter objectiu, i és que l'art. 9.2 LRJSP estableix una sèrie de competències que mai podran ser objecte de delegació:
1.- els assumptes de competència dels òrgans constitucionals (Cap d’Estat, Presidència de Govern, Corts Generals, Presidències CCAA, Assembles legislatives de les CCAA).
2.- adopció de disposicions de caràcter general
3.- la competència per resoldre els recursos sobre els propis actes, en el cas del recurs d’alçada
4.- qualsevol altre matèria que així ho determini Llei.
c) Finalment, i lligat amb l'anterior, la tercera limitació revesteix caràcter formal, doncs la llei exigeix que les delegacions de competències (així com la seva revocació) es publiquin en el Butlletí Oficial de la Administració a que pertanyin.
I els actes dictats per delegació han de portar les paraules “per delegació” seguits del rang i data de resolució i Butlletí que es va publicar.
• La delegació pot ser revocada a qualsevol moment per l'òrgan que l'hagi conferit.
• No poden delegar-se les competències que s'exerceixin per delegació, tret que una llei ho autoritzi expressament (potestas delegata senar delegatus).
2) L‘avocació (art. 10 LRJSP).
Definició d’avocar: atreure el coneixement i la resolució d’una causa que inicialment correspon a un altre òrgan .
Es produeix quan l’òrgan superior d'una Administració recapta el coneixement i resolució d'un assumpte, quina competència correspon ordinàriament o per delegació a un òrgan administratiu inferior i que depenen jeràrquicament del primer
Així, a diferència del que succeïa amb la delegació, per l'avocació sí resulta necessari que entre els òrgans administratius implicats existeixi una relació de dependència jeràrquica.
La delegació de competències és l'atribució de l'exercici de la competència de l'òrgan superior a un d'inferior o un altre no vinculat jeràrquicament, mentre l’avocació és de l'inferior al superior, però sempre vinculat jeràrquicament.
L‘avocació es realitza per acord motivat, i s’ha de fonament en circumstàncies de caire tècnic, econòmic, social, jurídic o territorial. S’ha de notificar als interessats.
L’avocació no és recurrible a l’òrgan que ha avocat però si que es pot impugnar el seu dia contra la resolució dictada ( i si té vicis sobre l’avocació, sobre el contingut de l’acte, etc). L’avocació no necessitat el vist i plau de l’organ avocat
3) L'encomana de gestió o encàrrec de gestió (art. 11 LRJSP).
Comporta que un òrgan o entitat traslladi a un altre òrgan o entitat (ja sigui de la mateixa o de diferent Administració) la realització d'activitats de caràcter material, tècnic o de serveis de la seva competència per no disposar el primer dels mitjans tècnics idonis per al seu acompliment o per raons d'eficàcia.
L'encomana de gestió, no suposa la cessió de dictar actes jurídics que segueixen sent de l'òrgan o entitat encomanant. Es per tant un encàrrec per fer una activitat tècnica o material i no opera per dictar decisions .
Si l’encàrrec es fa entre òrgans administratius o entitats de Dret públic de la mateixa Administració, l’encàrrec es formalitza d’acord amb la normativa pròpia i, en el seu defecte, per acord exprés dels òrgans o entitats que intervenen.
Si l’encàrrec de gestió es fa entre òrgans i entitats de diferents administracions, s’ha de formalitzar mitjançant la signatura del conveni.
No pot tenir ser objecte prestacions pròpies la dels contractes regulats en la Llei de contractes del sector públic.
4) La delegació de signatura i la suplència (art. 12 i 13 LRJSP).
A diferència de les tres figures anteriors, la delegació de signatura i la suplència van referides al titular de l'òrgan, això és, a la persona o persones físiques que es troben al capdavant de l'òrgan administratiu.
Així, mitjançant la delegació de signatura (art. 12 LRJSP) el titular de l'òrgan permet que el titular d'un altre òrgan o unitat administrativa jeràrquicament depenent pugui signar les seves resolucions i actes administratius ja adoptades.
La firma es limita a corroborar la manifestació de voluntat de l’òrgan delegant.
L'àmbit d'actuació d'aquesta figura es troba amb les mateixes limitacions que les que hem vist per a la delegació, article 9 (encara que aquí no s'altera l'exercici de la competència, sinó només l'acte material de la signatura) i, mai en resolucions de caràcter sancionador.
Es revocable, i no precisa publicació.
Quant a la suplència (art. 13 LRJSP), aquesta figura permet que el titular de l'òrgan administratiu pugui ser suplert, de manera temporal, en supòsits de vacant, absència, malaltia, o abstenció o recusació.
La suplència no suposa una alteració de la competència, i permet que per diverses circumstàncies, la persona física que es troba al capdavant de l'òrgan administratiu no pugui realitzar les seves funcions, sigui substituïda per una altre i així no paralitzar el funcionament de l'Administració i donar compliment al principi d'eficàcia consagrat en la Constitució (art. 103 CE).
En les resolucions que es dicti s’ha de fer constar aquesta circumstància.
Régimen jurídico.
Com a primera norma o norma suprema hi ha la Constitució Espanyola de 1978, que ordena tot l’OJ i en especial el Dret Administratiu A, doncs organitza els poders de l’Estat els seus fins i objectius i les relacions entre els ciutadans i els poders públics.
Com a segon nivell tenim els Tractats Internacionals (art.
96 CE) i en el mateix rang el Dret Comunitari Europeu (art. 93 CE), conjunt de Tractats, normes que formen part del dret intern amb les seves regles d’aplicació i interpretació.
Els Tractat son els acords que l’Estat Espanyol subscriu amb altres països sobirans i que esdevé font del dret un cop hagi estat publicat al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).
En l’ordre de jerarquia és la norma jurídica immediatament subordinada a la Constitució i immediatament superior a la Llei.
Subordinada a la Constitució perquè la formalització d’un Tractat internacional que inclogui estipulacions contràries exigeix la reforma prèvia de la Constitució i superior a la Llei perquè un Tractat Internacional modifica qualsevol Llei contrària i no pot ser modificat per cap llei posterior, sinó només segons la forma prevista al tractat o d’acord amb les normes generals del dret internacional.
Com a tercer nivell, tenim la Llei. Les lleis orgàniques (art. 81CE) desenvolupen les matèries relatives als Drets Fonamentals i llibertats públiques (articles 14 a 29 i el 30.2 CE), els Estatuts d’Autonomia, el règim electoral general i altres normatives recollides en la CE.
Les lleis ordinàries, (art. 66 CE), per a tota la resta de normativa. Les disposicions amb rang o força de llei: Decret Legislatiu (art. 82 CE) i Decret Llei (art. 86 CE).
Com a quart nivell, tenim el Reglament, la norma dictada pel Govern (no pel Parlaments) i per la resta d’Administracions. Estant sempre subordinada a la llei.
Tenen molta importància quantitativa i qualitativa en el Dret Administratiu ( 97 CE i art 68 EAC).
Els Principis Generals del Dret son les conviccions ètiques o jurídiques d’una societat. Compleixen una funció interpretativa de les normes i supleixen els defectes o mançanés de la llei alhora que permeten ser paràmetres de validesa dels reglaments en particular. Estat regulats en l’article 1. 1 Codi Civil.
Tot i que és una font no escrita molts es troben positivitats. Per exemple: principi d’igualtat (art. 14 CE.)
El costum, és el conjunt de normes deduïdes del comportament antic i reiteratiu de l’Administració. Només es pot aplicar quan manca la llei o un reglament aplicable.
I finalment , com a font indirecte perquè no contenen normés jurídiques sinó que ajuden a interpretar-les, tenim la Jurisprudència del Contenciós Administrativa del TS i dels TSJC i la doctrina científica.
Tipologia
Según su sujeto: a. Administración General del Estado. B. " Autonómica. C. " Local. D. " Institucional. E. " Corporativa. F. Órgano constitucional. Según su relación con la ley: a. Reglamento ejecutivo. B. " Independiente. C. " De necesidad. Según su destinatario: a. Reglamento ad intra. B. " Ad extra.
TECNICAS DE ALTERACIÓN
Cada Administració per satisfer l'interès públic, té encomanades una sèrie de funcions que, com hem vist, es reparteixen o distribueixen entre els òrgans i unitats que les conformen. D'aquesta manera, l'òrgan al que se li assigni, tindrà la titularitat d'aquesta competència, titularitat que és irrenunciable i, com a regla general, serà també qui l'exerceixi. L'art. 8.1 LRJSP diu:
«La competència és irrenunciable i s'exercirà precisament pels òrgans administratius que la tinguin atribuïda com a pròpia, excepte els casos de delegació o avocació, quan s'efectuïn en els termes previstos en aquesta o altres lleis.
L'encomana de gestió, la delegació de signatura i la suplència no suposen alteració de la titularitat de la competència, encara que sí dels elements determinants del seu exercici que en cada cas es preveuen.»
Per tant observem que malgrat la competència és irrenunciable, la llei preveu diverses tècniques que permeten alterar no la titularitat de la competència però sí l’exercici de la mateixa, distingint entre aquelles figures en les quals es trasllada per complet l'exercici de la competència a un altre òrgan (delegació i avocació) i d’aquelles altres en què l'alteració es redueix únicament.
Les tècniques d'alteració de l'exercici de competències:
Detinguem-nos breument en cadascuna d'aquestes figures:
1) La delegació de competències (art. 9 LRJSP).
Es la tècnica que permet que un òrgan administratiu traslladi l'exercici de competències que té atribuïdes a un altre òrgan administratiu.
Ara bé aquesta delegació no pot ser de forma genèrica i inconcreta ni per a la totalitat de les competències, sinó que ho ha de ser per matèries concretes i per un temps determinat.
• Les resolucions administratives dictades per delegació s'atribueixen a l'òrgan delegant, no al delegat, doncs l’òrgan delegant mai perd la titularitat de la competència. Es com si es emmenessin directament per aquest (art. 9.4 LRJSP).
Per tant per saber si l’acte dictat per delegació posa fi a la via administrativa, i en conseqüència quin és el recurs procedent i quin és el Jutjat o Tribunal competent, s’haurà d’estar a l’òrgan delegant.
Aquesta tècnica està sotmesa, no obstant això, a les següents limitacions:
a)La primera, de caràcter subjectiu, consisteix que tots dos òrgans han de pertànyer a la mateixa Administració.
L'actual regulació legal, estableix que la delegació pot produir-se tot i que els òrgans en els quals es delegui no siguin jeràrquicament dependents i fins i tot també permet, que la delegació de competències d’òrgans de l’Administració de General de l’Estat a entitats de dret públic vinculades o depenent d’aquesta. Per tant no hi ha d’haver necessàriament jerarquia.
b) La segona limitació té caràcter objectiu, i és que l'art. 9.2 LRJSP estableix una sèrie de competències que mai podran ser objecte de delegació:
1.- els assumptes de competència dels òrgans constitucionals (Cap d’Estat, Presidència de Govern, Corts Generals, Presidències CCAA, Assembles legislatives de les CCAA).
2.- adopció de disposicions de caràcter general
3.- la competència per resoldre els recursos sobre els propis actes, en el cas del recurs d’alçada
4.- qualsevol altre matèria que així ho determini Llei.
c) Finalment, i lligat amb l'anterior, la tercera limitació revesteix caràcter formal, doncs la llei exigeix que les delegacions de competències (així com la seva revocació) es publiquin en el Butlletí Oficial de la Administració a que pertanyin.
I els actes dictats per delegació han de portar les paraules “per delegació” seguits del rang i data de resolució i Butlletí que es va publicar.
• La delegació pot ser revocada a qualsevol moment per l'òrgan que l'hagi conferit.
• No poden delegar-se les competències que s'exerceixin per delegació, tret que una llei ho autoritzi expressament (potestas delegata senar delegatus).
2) L‘avocació (art. 10 LRJSP).
Definició d’avocar: atreure el coneixement i la resolució d’una causa que inicialment correspon a un altre òrgan .
Es produeix quan l’òrgan superior d'una Administració recapta el coneixement i resolució d'un assumpte, quina competència correspon ordinàriament o per delegació a un òrgan administratiu inferior i que depenen jeràrquicament del primer
Així, a diferència del que succeïa amb la delegació, per l'avocació sí resulta necessari que entre els òrgans administratius implicats existeixi una relació de dependència jeràrquica.
La delegació de competències és l'atribució de l'exercici de la competència de l'òrgan superior a un d'inferior o un altre no vinculat jeràrquicament, mentre l’avocació és de l'inferior al superior, però sempre vinculat jeràrquicament.
L‘avocació es realitza per acord motivat, i s’ha de fonament en circumstàncies de caire tècnic, econòmic, social, jurídic o territorial. S’ha de notificar als interessats.
L’avocació no és recurrible a l’òrgan que ha avocat però si que es pot impugnar el seu dia contra la resolució dictada ( i si té vicis sobre l’avocació, sobre el contingut de l’acte, etc). L’avocació no necessitat el vist i plau de l’organ avocat
3) L'encomana de gestió o encàrrec de gestió (art. 11 LRJSP).
Comporta que un òrgan o entitat traslladi a un altre òrgan o entitat (ja sigui de la mateixa o de diferent Administració) la realització d'activitats de caràcter material, tècnic o de serveis de la seva competència per no disposar el primer dels mitjans tècnics idonis per al seu acompliment o per raons d'eficàcia.
L'encomana de gestió, no suposa la cessió de dictar actes jurídics que segueixen sent de l'òrgan o entitat encomanant. Es per tant un encàrrec per fer una activitat tècnica o material i no opera per dictar decisions .
Si l’encàrrec es fa entre òrgans administratius o entitats de Dret públic de la mateixa Administració, l’encàrrec es formalitza d’acord amb la normativa pròpia i, en el seu defecte, per acord exprés dels òrgans o entitats que intervenen.
Si l’encàrrec de gestió es fa entre òrgans i entitats de diferents administracions, s’ha de formalitzar mitjançant la signatura del conveni.
No pot tenir ser objecte prestacions pròpies la dels contractes regulats en la Llei de contractes del sector públic.
4) La delegació de signatura i la suplència (art. 12 i 13 LRJSP).
A diferència de les tres figures anteriors, la delegació de signatura i la suplència van referides al titular de l'òrgan, això és, a la persona o persones físiques que es troben al capdavant de l'òrgan administratiu.
Així, mitjançant la delegació de signatura (art. 12 LRJSP) el titular de l'òrgan permet que el titular d'un altre òrgan o unitat administrativa jeràrquicament depenent pugui signar les seves resolucions i actes administratius ja adoptades.
La firma es limita a corroborar la manifestació de voluntat de l’òrgan delegant.
L'àmbit d'actuació d'aquesta figura es troba amb les mateixes limitacions que les que hem vist per a la delegació, article 9 (encara que aquí no s'altera l'exercici de la competència, sinó només l'acte material de la signatura) i, mai en resolucions de caràcter sancionador.
Es revocable, i no precisa publicació.
Quant a la suplència (art. 13 LRJSP), aquesta figura permet que el titular de l'òrgan administratiu pugui ser suplert, de manera temporal, en supòsits de vacant, absència, malaltia, o abstenció o recusació.
La suplència no suposa una alteració de la competència, i permet que per diverses circumstàncies, la persona física que es troba al capdavant de l'òrgan administratiu no pugui realitzar les seves funcions, sigui substituïda per una altre i així no paralitzar el funcionament de l'Administració i donar compliment al principi d'eficàcia consagrat en la Constitució (art. 103 CE).
En les resolucions que es dicti s’ha de fer constar aquesta circumstància.