Del llatí a les romàniques: cronologia i romanització

En conclusió, els resultats obtinguts mitjançant la comparació de les llengües romàniques només passen d'hipòtesis a certeses quan concorden amb fets observats i verificats en els textos llatins. I, inversament, el testimoni dels fets romànics és un mitjà de control indispensable per distingir, en els fenòmens observats en els textos llatins, entre les tendències evolutives duradores i generals i les innovacions més o menys individuals o ocasionals.

Límits cronològics del llatí

Per exemple, en el camp del vocabulari hi ha molts exemples que permeten arribar a aquesta conclusió: un gran nombre de paraules del llatí clàssic no sobreviuen en cap llengua romànica. És el cas de loquor, que va ser substituït per diversos elements: parabolare (format a partir de parabola) dóna parler (francès), parlar (provençal); fabulari dóna hablar (espanyol), falar (portuguès); el sard té un verb procedent de narrare, i el romanès, un derivat de l’element d’origen eslau vorba ‘paraula’.

Els períodes del llatí són:

• Llatí arcaic: orígens ≈ 600 – segle II aC
• Llatí clàssic: segle I aC
• Llatí postclàssic: segle I – segle II (116) dC
• Llatí tardà: segle II – ≈ 600 dC

2. Romanització i fragmentació del llatí

2.1 El procés de romanització

El territori lingüísticament llatí comprengué Itàlia amb Sardenya, Còrsega i la part oest de Sicília; la costa nord-africana (des de Cartago fins a l’Atlàntic); Ibèria; les Gàl·lies fins al Rin; el vessant nord dels Alps; el Nòric; la Pannònia i la part nord de la Il·líria, des de la qual s’estenia una estreta faixa pel sud del Danubi fins a l’est, fins al mar Negre; i també la Dàcia, al nord del Danubi.

Sembla que en algunes regions, tanmateix, la llengua de l’administració i l’exèrcit va ser només una tènue capa superficial. Així va succeir, sobretot, a la Britània, als Camps Decumats, al nord de Suïssa, als Alps orientals, i potser també a la Pannònia. Aquests territoris es van perdre lingüísticament, en la seva major part, amb les invasions germàniques, mentre que als Alps orientals, precisament com a resultat del torrent de fugitius de parla romànica que venien de les planes del Nord, el mateix esdeveniment va accelerar la romanització definitiva.

La romanització, és a dir, l’assimilació espiritual i lingüística dels diversos pobles sotmesos, va ser un procés més lent que la conquesta mateixa i no es va efectuar igual a tot arreu. El caràcter de la conquesta romana, que en general preservava la massa de la població, va comportar que la romanització lingüística es produís quasi exclusivament per un canvi de llengua i no per un canvi de població. Sens dubte, a moltes províncies, la dominació va anar acompanyada de matances, deportacions d’esclaus, preses d’ostatges, etc., però, llevat de molt pocs casos, els romans respectaven en general la majoria de les poblacions, ja que el seu interès a llarg termini exigia un aprofitament racional dels territoris conquerits. Així, a gairebé totes les províncies la població autòctona va seguir predominant.

La romanització lingüística de les províncies va equivaler, doncs, a l’adopció gradual de la llengua llatina per part d’aquesta població autòctona, adopció que es va efectuar en entrar en contacte amb els elements vinguts d’Itàlia (soldats, comerciants, colons o administradors). L’adopció del llatí es va produir a causa de la pressió de múltiples necessitats pràctiques i, també, sens dubte, a causa del prestigi cultural del llatí.

La romanització lingüística no es va produir a Grècia ni a les províncies orientals (Egipte, Àsia Menor...), on el grec estava implantat sòlidament des d’abans de la conquesta i, per tant, es disposava ja d’una llengua vehicular apropiada per satisfer totes les necessitats pràctiques de la comunicació; una llengua, a més, que tenia un prestigi cultural molt superior al del mateix llatí. Pel que fa a la data de la desaparició de les llengües indígenes i de la plena implantació del llatí, en sabem molt poc.