Del Blues al Bebop: Un Viatge per la Música Afroamericana

Orígens de la música afroamericana

Durant el segle XVII, mentre els europeus colonitzaven Amèrica, la mà d'obra escassejava. Els terratinents blancs necessitaven un gran nombre de treballadors per produir tabac, arròs, sucre i altres cultius, una necessitat que van cobrir mitjançant la compra d'esclaus. Aquests van portar les seves pròpies tradicions africanes i, en barrejar-les amb la música europea dels colons, van sorgir nous estils musicals.

Diferències entre la música africana i l'europea

Entre la música portada a Amèrica pels europeus i la que van portar els esclaus africans hi havia moltes diferències:

• Les escales: Gran part de la música europea estava basada en escales de set notes (diatòniques), mentre que les escales africanes normalment n'usaven cinc (pentatòniques) i evitaven intervals petits (semitons), que eren molt importants en la tradició europea.
• La polirrítmia: Una de les diferències més importants és el paper que té el ritme. En la música africana és l'element principal, i sovint es tocaven simultàniament moltes idees rítmiques.
• La interpretació: En la música africana, tothom s'ajunta per tocar, cantar, picar de mans, ballar o, simplement, portar el ritme. En canvi, la música clàssica europea sol estar escrita per un compositor perquè uns músics la interpretin davant d'un públic que només respon quan la interpretació finalitza.

Primers estils musicals afroamericans

Les cançons de treball (Work Songs)

Es van crear per ajudar que la feina no fos tan avorrida. Els cants de treball mostren clarament alguns dels elements de la música africana. Aquesta manera d'anar en contra de la pulsació s'anomena síncopa.

Els espirituals i la música gòspel

En els cants espirituals es barrejaven les síncopes i les polirrítmies d'Àfrica amb les melodies dels himnes que els esclaus van adoptar dels colons blancs. Les marxes eren un dels estils de música europeus que havien estat molt populars durant el segle XIX. Com a resultat de la victòria dels estats del nord a la Guerra Civil Americana, els esclaus van ser alliberats. Amb la introducció dels ritmes sincopats i els canvis de notes en la melodia quan els venia de gust, les van fer més divertides de tocar. Els músics s'inventaven la seva part sobre la marxa.

El Ragtime

És el primer estil de música popular que va incloure algunes d'aquestes excitants novetats rítmiques. Es tocava als pianos de les sales de joc, cafès i bordells de les ciutats dels estats del sud dels EUA. Scott Joplin és el compositor de ragtime més conegut.

El Blues

És un altre estil de música negra de principis de segle. El blues explicava els sentiments, pors i esperances dels cantants, però ho feia d'una manera més personal. Era una música de so poc elaborat, plena d'emoció, i l'escala sobre la qual es basaven les seves melodies i harmonies es va acabar anomenant l'escala de blues. La desafinació d'algunes notes sovint era ressaltada pel cantant, que mig parlava i mig cantava. També va ser imitada pels guitarristes que tocaven amb un coll d'ampolla o slide, un tub que es col·loca sobre un dels dits de la mà esquerra del guitarrista i que després es fa lliscar per les cordes, mentre la mà dreta punteja les notes. L'estructura del blues consta de tres frases de quatre compassos cadascuna. Potser el músic més admirat pels moderns és Robert Johnson, que només va enregistrar uns trenta blues, acompanyat d'una guitarra slide.

Característiques principals del Jazz

• El swing: Una de les herències del seu origen africà és el marcat caràcter rítmic del jazz. Tendeix a desplaçar els accents de les parts fortes del compàs, generant una sensació de moviment o de balanceig (swing, en anglès). El swing produeix una sensació de tensió rítmica difícil d'explicar, fins i tot per als mateixos músics de jazz, però és tan vital per a aquesta música que un bon músic ha de tenir swing.
• Hot intonation: És l'entonació "bruta", carregada d'emoció i semblant a la manera de parlar dels negres. Els sons naturals i tradicionalment ortodoxos dels instruments i veus es trenquen i alteren, ampliant les possibilitats expressives de la música (trompetes amb sordina, vibrats impossibles, veus ronques i esgarrades, onomatopeies, scat —duu-bidubaa...—).
• La improvisació: És l'ànima del jazz, a diferència de la tradició europea, fidel a la partitura escrita. D'aquesta manera, cada interpretació era una nova composició. Si bé aquestes primeres improvisacions eren senzilles variacions de la melodia principal amb nombrosos ornaments (estil Nova Orleans), en etapes posteriors són transformacions molt més profundes que requereixen una formació musical (Bebop).
• Call and response (crida i resposta): És l'alternança de pregunta i resposta segons l'estil africà.

Evolució dels estils de Jazz

Estil New Orleans i Dixieland

L'últim estil de música negra que va sorgir de la barreja de la música africana i europea després del 1900 va ser el jazz tradicional. Nova Orleans era un gran port de mar on vivien molts exesclaus. Va ser un lloc salvatge, com la majoria dels ports grans, i tenia un barri anomenat Storyville, ple de bars i bordells on tocaven bandes. Aquestes acostumaven a tenir sis integrants, amb una secció melòdica formada per: la corneta, que feia la melodia principal; el clarinet, que feia la contramelodia; i el trombó, que tocava la part harmònica. Entre les formacions famoses de New Orleans hi ha les de Buddy Bolden, King Oliver i Kid Ory.

La improvisació col·lectiva

El més emocionant de la música de les bandes que actuaven en sales i bars era el fet que gran part del que tocaven era improvisat, inventat pels músics sobre la marxa. La primera banda seriosa de jazz blanc va ser l'Original Dixieland Jazz Band, de la qual es conserva la gravació més antiga de música jazz, de 1916.

La crisi de New Orleans i l'èxode a Chicago

Després del declivi de Nova Orleans, ciutats com Chicago o Nova York es van convertir en els nous centres del jazz. Van ser els anys de la Llei Seca, del mafiós Al Capone i dels locals clandestins, com el famós Cotton Club. Els mateixos músics negres de Nova Orleans van ser els que van portar a les grans ciutats un estil semblant. Progressivament, però, van prendre rellevància els solistes (l'estil de Nova Orleans era més col·lectiu), de manera que es va imposar l'estructura Standard + solos + Standard. Un Standard és el tema, la part més coneguda, on toca tot el grup i que mai no canvia. És l'eclosió de les grans estrelles del jazz: veus com Ella Fitzgerald, Bessie Smith i Billie Holiday, el trompetista Louis Armstrong o el pianista Duke Ellington.

El Swing (anys 30)

Es caracteritzava per les big bands, grans orquestres que tocaven una música més arranjada. La composició d'aquestes bandes era més estable:

• Secció rítmica: Bateria, piano i contrabaix, als quals s'afegeix la guitarra com a novetat.
• Secció melòdica: Trompetes, trombons i clarinet. Destaca la irrupció del saxofon, que agafa un gran protagonisme.

És un estil escrit en partitures, interpretat per orquestres grans amb una gran disciplina instrumental. Destaquen els riffs (frases repetitives que acompanyen els torns d'improvisació), una sonoritat suau i elegant, molt de swing rítmic i les escales cromàtiques. Alguns crítics defensen que el swing s'havia allunyat de l'essència del jazz i havia perdut l'espontaneïtat. Entre les bandes més famoses destaquen les de Benny Goodman, Duke Ellington o Glenn Miller.

Bebop (anys 40-50)

Quan el swing va passar de moda, buscant recuperar l'espontaneïtat del jazz, van sorgir nous estils. El bebop va ser un estil complex i transgressor, apte només per a oïdes cultivades, massa fred i intel·lectual per a molta gent. Les melodies no eren convencionals, utilitzaven escales més complexes i eren més difícils d'escoltar. Entre els seus mites destaquen els trompetistes Miles Davis i Dizzy Gillespie, o el saxofonista Charlie Parker (anomenat "Bird"). Eren freqüents els duels entre dos músics que rivalitzaven en virtuosisme.

Últimes tendències del Jazz

Cool Jazz

En sentit oposat al bebop, es desenvolupa aquest estil de jazz més comercial i assequible, de ritmes més lents i sonoritats suaus. Destaquen Miles Davis, Chet Baker (trompeta), Stan Getz (saxofon) i Bill Evans (piano).

Free Jazz

Durant els anys 60 i 70, el free jazz va ser una experiència avantguardista, gairebé experimental, que trencava amb les convencions melòdiques, harmòniques i rítmiques. Destaquen Ornette Coleman (saxofon i trompeta) o Charles Mingus (contrabaix).

Jazz Fusió

Una tendència molt prolífica que ha fusionat el jazz amb altres estils com el rock, el funk o les músiques del món.