Deformacions Corticals: Tipus, Factors i Estructures

Per esforços entenem la força per unitat de superfície.

- De compressió. En aquesta direcció, la força principal és perpendicular a la superfície sobre la qual actua i empeny o comprimeix els materials. Són esforços propis de les zones de col·lisió de plaques tectòniques.

- De distensió. En aquest cas, la direcció de la força és perpendicular a la superfície sobre la qual actua i estira o allarga els materials. Són característics de les zones on el pes dels materials genera esforços sobre les roques.

- De cisalla. En aquest cas, les forces són paral·leles a la superfície; però actuen amb intensitats diferents en ambdós sentits i poden tenir direccions també lleugerament diferents.

- Deformació elàstica. És una deformació temporal i reversible, de manera que mentre la roca està sotmesa a un determinat esforç, es deforma, però quan la pressió cessa la roca recupera la forma i el volum originals. No origina estructures tectòniques.

- Deformació plàstica. És una deformació permanent, perquè en acabar l'esforç causant de l'alteració, la roca segueix deformada. Origina estructures tectòniques.

- Deformació fràgil. És un tipus d'alteració de les roques que es produeix quan la pressió o l'esforç que s'aplica a la roca provoca la seva fractura. Dona lloc a estructures com falles, encavalcaments, esquerdes o diàclasis.

- Pressió i temperatura. Les pressions i temperatures altes fan que els materials es comportin de manera més dúctil.

- Composició i estructura de la roca. Per exemple, la laminació fina comporta una ductilitat més elevada.

- Intensitat de l'esforç. Una deformació lenta i suau propicia un comportament plàstic, mentre que una de violenta dona més fragilitat.

- Contingut de fluids. Un contingut de fluid alt fa que les roques siguin més plàstiques.

El resultat de les deformacions permanents i contínues en masses rocoses amb comportament plàstic són els plecs o plegaments, que són estructures formades com a conseqüència de forces de compressió lateral o cisalla, i que es presenten en forma d'ondulacions.

- Xarnera. És la zona de màxima curvatura o flexió d'un plec on els estrats canvien el sentit del seu cabussament.

- Flanc. Són les parts laterals del plec, que cabussen en direccions contràries.

- Pla axial. És la superfície que uneix les xarneres dels diferents estrats.

- Eix del plec. És la intersecció entre el pla axial i la xarnera.

- Vergència. És l'angle que forma el pla axial respecte d'un pla vertical.

- Nucli. És la part més interna del plec.

- Plec dret o recte

- Inclinat

- Tombat

- Ajagut

- Plec paral·lel. Els estrats conserven el seu gruix constant al llarg del plec i formen capes paral·leles.

- Plec similar. Els estrats no mantenen el seu gruix, sinó que hi ha un aprimament en els flancs i un engruiximent a la xarnera, o a l'inrevés.

Un plec-falla és un tipus de plegament que es produeix quan els esforços que originen el plec són tan intensos que superen el límit de plasticitat de les roques, que s'acaben trencant. Si el plegament és molt intens, pot evolucionar i formar un encavalcament amb lliscament de la part superior del plec sobre el pla de falla.

Segons si es produeix o no desplaçament relatiu dels blocs fracturats, es distingeixen dos tipus de deformacions discontínues: les diàclasis i les falles.

Són un tipus de fractura sense desplaçament de blocs fracturats que apareixen en materials fràgils sotmesos a fortes tensions, o bé en zones on les pressions existents no afavoreixen que es produeixi una separació.

Són estructures tectòniques produïdes a causa d'esforços de tensió, de compressió o cisalla sobre materials amb comportament fràgil, i que donen com a resultat una fractura amb desplaçament dels blocs situats als dos costats del pla de fractura.