Definició i Tipus de Bilingüisme, Substitució i Normalització Lingüística

Bilingüisme: Definició i Tipus

El bilingüisme es defineix com la situació en què un parlant o un grup social determinat fa servir alternativament dues llengües. Una persona pot ser bilingüe per diverses raons:

• Perquè lliurement ha volgut aprendre una segona llengua.
• Perquè li ha estat imposada la necessitat de conèixer i/o usar una segona llengua.

Cal dir que el bilingüisme és un concepte ambigu que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. Les societats no són bilingües, ho són els individus. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe, etc., segons el nombre de llengües que domini. Podem parlar de diferents tipus de bilingüisme: individual, social i territorial.

Tipus de Bilingüisme Individual

El bilingüisme individual es dona quan una persona parla dues llengües (encara que en pot parlar moltes més). N’hi ha de diferents tipus:

• Bilingüisme passiu i bilingüisme actiu: El parlant coneix dues llengües però una no l’empra (passiu); o coneix i empra les dues llengües (actiu).
• Bilingüisme simètric i asimètric: És simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en tots els àmbits d’ús. Si no, és asimètric.
• Bilingüisme instrumental: Un individu aprèn una llengua per raons laborals o econòmiques.
• Bilingüisme integratiu: S’aprèn una llengua per integrar-se dins d’un nou grup (com els immigrants).

Bilingüisme Social i Territorial

Bilingüisme Social

Es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme. Aquest ha estat ocasionat a conseqüència de guerres, ocupacions colonials, o situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre.

En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer tots una segona mateixa llengua. Això es coneix com a bilingüisme unidireccional, perquè els parlants de l’altra llengua no aprenen la dels primers. Les normes d’ús estableixen quina llengua s’ha d’emprar en cada situació, i la nova llengua apresa ocupa els àmbits d’ús més formals.

Una societat bilingüe manifesta una situació de conflicte, perquè la presència de dues llengües és innecessària: una llengua està ocupant l'espai de l'altra, i una d’elles acabarà desapareixent.

Bilingüisme Territorial

Es dona quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua pròpia. És el cas de Bèlgica: el nord parla holandès i el sud francès, la capital és bilingüe, i a més hi ha unes petites regions de parla alemanya. Al País Valencià ha existit un bilingüisme territorial històric: la zona de l’interior fou repoblada principalment per aragonesos i sempre ha estat de llengua castellana.

En conclusió, el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Si ens referim al conjunt d’una societat, és més adequat parlar de conflicte lingüístic o diglòssia que no de bilingüisme social.

Diglòssia i Conflicte Lingüístic

La Diglòssia: Evolució del Concepte

El concepte de diglòssia fou encunyat pel nord-americà Ferguson i feia referència a una situació en què, al costat dels principals dialectes o varietats d’una llengua, n’hi ha una altra de superposada. Aquesta varietat es caracteritza per ser altament codificada, vinculada als usos formals, i apresa a l’educació acadèmica, però molt distinta de la varietat utilitzada en la conversa ordinària (Exemples: l’àrab, el grec modern).

Fishman (1971) va aplicar el concepte de diglòssia a casos de coexistència de dues llengües diferents en un mateix territori (no sols en casos de varietats d’una mateixa llengua). Segons Fishman, diglòssia és aquella situació en què, dins un mateix territori, una llengua ocupa els àmbits d’ús formals i una altra de diferent, els àmbits d’ús informal (la territorial).

Conflicte Lingüístic: Dinàmica i Resultats

El conflicte lingüístic és la situació que es produeix quan hi ha una tensió del tipus normalització/substitució entre dues comunitats lingüístiques. Històricament, arreu del món hi ha llengües dominants o de prestigi (anglès, castellà, francès...) i llengües minoritzades per la pressió de les llengües dominants (occità, gallec, gal·lès...).

El conflicte lingüístic té unes dimensions socials i sempre desemboca en la normalització lingüística o en la substitució lingüística. L’existència de conflicte lingüístic implica que existeix un procés de canvi, en un sentit o en un altre. Qualsevol conflicte lingüístic, al capdavall, acaba desembocant en una situació de monolingüisme. Històricament, el conflicte lingüístic presenta una disjuntiva entre:

• El procés de substitució lingüística, que implica la substitució de la llengua subordinada en favor de la llengua hegemònica.
• El procés de normalització lingüística, que implica, amb un conjunt d’actuacions adequades, aturar el procés de substitució lingüística iniciat en una comunitat i recuperar els àmbits d’ús, els parlants i la freqüència d’ús perduts per la llengua que ha estat desplaçada.

Ambdós processos són alternatius, és a dir, no són compatibles. El conflicte lingüístic és una situació dinàmica que avança cap a una direcció o l'altra.

Processos de Canvi Lingüístic

Minorització Lingüística

La minorització lingüística és la situació en què una llengua, malgrat que pugui ser parlada per la major part de la població autòctona d'un territori determinat, ocupa només una part minoritària dels usos i àmbits socials.

La minorització es produeix en situacions de superposició, en què l'ús d'una llengua dominant compta amb el suport del poder polític, i l'ús de l'altra llengua esdevé subordinat i es veu entrebancat per aquest mateix poder. És el cas de la llengua gallega, a Galícia, o de la llengua asturiana, a Astúries.

Substitució Lingüística

La substitució lingüística és el procés per mitjà del qual una llengua va sent gradualment reemplaçada per una altra dins el propi territori. Aquesta situació es troba directament relacionada amb processos d'homogeneïtzació d'un marc estatal determinat o amb processos de colonialisme.

En un procés de substitució, és necessària l'acció del poder polític (de l'Estat) com a element de pressió damunt la comunitat lingüística que ha d'esdevenir minoritzada. A mesura que passa el temps, es dona la pèrdua d’àmbits d’ús, parlants i freqüència d’ús de la llengua territorial. Les causes d'aquest procés tenen la seva base en una dependència política que ve de segles enrere i que fa que un territori no es pugui organitzar, administrar o autogovernar.

Normalització Lingüística

La normalització lingüística és un procés llarg, sovint de caràcter polític, que ajuda a aturar i frenar el procés de substitució lingüística en tots els camps. El procés de normalització lingüística inclou dos aspectes inseparables:

• Aspecte lingüisticosocial: Consisteix a adequar la llengua a les necessitats socials (crear un estàndard, fer la normativa...).
• Aspecte sociopolític: Consisteix a fer accions polítiques incrementades per afavorir l’ús de la llengua en tots els àmbits.

A Catalunya, la primera llei de normalització lingüística és de 1983, revisada l’any 1996. Una llengua en situació de “normalitat” no perd àmbits d’ús, ni parlants, ni freqüència d’ús, i els immigrants que arriben al seu territori tard o d’hora la coneixen i la fan servir, perquè la necessiten. El procés de normalització lingüística té com a objectiu aconseguir aquesta situació de “normalitat”.

La normalització lingüística implica oficialitzar una llengua i va vinculada al procés d’estandardització. Un programa de normalització ha de desenvolupar actuacions concretes que estimulin l’ús de la llengua i la facin necessària per viure en el seu territori.

Etapes i Procediments de la Substitució

Les Tres Etapes del Procés de Substitució

Si en un territori es donen les causes corresponents al desenvolupament d’un procés de substitució lingüística, s’hi desencadenen les tres etapes següents:

1. Penetració d’una llengua forastera: La llengua de fora, que és la que el poder polític protegeix i vol expandir, comença a ser coneguda per alguns sectors socials residents a les ciutats i que es posen al servei del poder forà. Els grups socials més benestants són els primers que es bilingüitzen.
2. Etapa de bilingüització de la comunitat lingüística: Es bilingüitzen els parlants de la comunitat lingüística subordinada, als quals el poder polític imposa l’ús de la llengua externa com a necessària per a qualsevol activitat de caràcter social i públic. Durant aquesta etapa, el monolingüisme en la llengua autòctona va desapareixent de les ciutats i apareixen casos de monolingües en la llengua externa. A la comunitat catalanoparlant, aquesta passa s’ha donat durant el segle XX.
3. Monolingüització d’una llengua forana: Si no s’atura el procés de substitució lingüística, tota la comunitat arriba al punt en què s'abandona l’ús de la llengua territorial, que ja ha esdevingut completament innecessària i insuficient per viure al propi territori. Quan es passa de la fase de bilingüització a la de monolingüització, el procés de substitució lingüística s’accelera.

Les tres etapes del procés de substitució lingüística del català pel castellà es poden representar així:

Besavis (monolingües en català) → Padrins (bilingües) → Fills → Nets (monolingües en castellà, oblit de la llengua pròpia dels avantpassats).

Conseqüències del Bilingüisme Unilateral

Tots els que parlem una llengua en una situació conflictiva de marginació i discriminació a l’estat espanyol, francès o italià ens trobem en una situació de bilingüisme unilateral, ja que el castellà, el francès o l’italià són sovint necessaris per viure al nostre territori. Contràriament, els castellanoparlants que viuen a Galícia, als Països Catalans o a Euskadi ho fan en molts casos fent servir exclusivament el seu idioma. Aquesta situació genera diversos problemes:

1. Autoodi: Els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.
2. Mitificació del bilingüisme: Es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat, la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.
3. Creació dels prejudicis lingüístics: Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua (llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors...). Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.
4. Bilingüisme unidireccional: La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i la dominada ho ha deixat de ser, de manera que hi ha parlants monolingües en llengua A, però només n’hi ha de bilingües en llengua B.

Els Tres Procediments de Substitució

La mort d’un idioma –o sigui, la substitució d’aquest per un altre– es dona a través d’aquests tres procediments:

1. Per dissolució: La presència constant de la llengua de fora afecta, amb el pas del temps, l’estructura de la llengua territorial sense que els parlants se n'adonin. La llengua pròpia va perdent les seves característiques i la llengua externa influeix en sons, paraules, expressions, construccions genuïnes, etc. Es tracta d’una influència unidireccional (en el nostre cas, del castellà al català) exagerada i incontrolada que distorsiona l’evolució natural de la llengua autòctona, que pot arribar a perdre les característiques fins a esdevenir un dialecte de la llengua dominant.
2. Per fragmentació: Per una banda, es desintegra el territori lingüístic i, per una altra, a causa que la llengua no és usada als àmbits formals, no es fa servir un model estàndard de l’idioma territorial. Això fa que es vagi dialectalitzant (fragmentació). Els àmbits d’ús formals són ocupats pel model estàndard de l’idioma que el poder polític imposa (l’extern).
3. Per pèrdua d’àmbits d’ús, de freqüència d’ús i de parlants: Una llengua forana desplaça la territorial a les funcions socials i als diferents àmbits d’ús de manera progressiva, de manera que perd freqüència d’ús i parlants. La pèrdua que experimenta la llengua territorial va paral·lela als guanys que alhora experimenta l’idioma de fora.

Actituds i Prejudicis Lingüístics

Definició de Prejudici Lingüístic

Segons Jesús Tuson, un prejudici lingüístic és una desviació de la realitat que té la forma de judici de valor emès bé sobre una llengua, bé sobre els parlants d'una llengua, generat directament, sigui per la ignorància, sigui per la malvolença, ajustat a estereotips maniqueus i dictat pel neguit que ens produeixen les diferències.

Un exemple de prejudici és l'Autoodi: prejudici lingüístic basat en l'odi cap a la pròpia llengua perquè hi ha hagut una campanya de desprestigi, de càstig o de persecució. Aquestes actituds prejudicials es poden donar entre llengües diferents (interlingüístiques) o entre varietats d'una mateixa llengua (intralingüístiques).

Tipus de Prejudicis

Prejudicis Interlingüístics

Són concepcions relacionades amb la llengua com a mitjà de comunicació respecte d'altres llengües. Aquest tipus de judicis de valor prejudicials solen presentar-se en forma d'estereotips o clixés lingüístics dicotòmics:

• Llengües fàcils i llengües difícils.
• Llengües suaus i llengües aspres.
• Llengües importants i poc importants.
• Llengües útils i llengües inútils.
• Llengües superiors i llengües inferiors per la seva literatura.

Prejudicis Intralingüístics

Són els prejudicis que tenen a veure amb la diversitat interna de la llengua. També dins d'una mateixa llengua hi ha la promoció d'unes suposades diferències qualitatives i el rebuig d'unes varietats genuïnes considerades inferiors. Alguns dels prejudicis intralingüístics tipificats són els següents:

• Denigració de les formes no estàndard.
• Relació genètica i jeràrquica entre llengua i dialecte.
• Menyspreu de les varietats alienes.
• Menyspreu de l'estàndard.

Prejudicis que Afecten el Català

Quatre prejudicis comuns que afecten la llengua catalana:

1. Quan un et parla en castellà és de bona educació respondre-li en castellà: Aquest prejudici té l'origen en la Revolució Francesa, on les diferents llengües de França eren denigrades amb termes pejoratius, mentre que al francès se li atribuïen qualitats positives.
2. El català estàndard farà desaparèixer el mallorquí: Aquest prejudici sorgeix pel fet que la llengua catalana hagi passat a formar part dels programes educatius. Si existeix un català estàndard, existeix la llengua formal, i s'evita la relegació a àmbits informals i la patuesització.
3. El català és una llengua poc útil: Una llengua sempre és útil per als seus parlants, perquè constitueix el vehicle d'intercanvi d'informació. La llengua catalana és útil en la mesura en què algú vulgui viure entre nosaltres en unes condicions d'igualtat d'oportunitats.
4. Els mallorquins parlen molt tancat: Si una variant lingüística té la vocal neutra, serà considerada més «tancada» que no si li manca. Per tant, hom considerarà més «tancat» el mallorquí que no el valencià o el lleidatà.

Bilingüe vs. Bilingüista

La mitificació del bilingüisme és un plantejament ideològic que considera el bilingüisme una situació ideal, però que en realitat amaga una situació de conflicte lingüístic. Aquesta situació sol provocar un procés de minorització i, finalment, la substitució d'una de les llengües.

• Bilingüe: Aquell parlant que usa dues llengües. Els únics parlants bilingües són aquells que tenen com a pròpia la llengua del territori i han après l'altra llengua (a través de l'escola, mitjans, etc.).
• Bilingüista: És una actitud, un aspecte ideològic davant el bilingüisme. El parlant el percep de manera positiva, però en realitat vol continuar sent monolingüe. Implica perpetuar la situació de subordinació de la llengua del territori.

Els defensors del bilingüisme s'anomenen bilingüistes, i en realitat el que pretenen és manipular la societat per mantenir el conflicte lingüístic (que condueix a la desaparició de la llengua pròpia). Neguen l'existència del conflicte afirmant que "tot va bé" quan en realitat la llengua pròpia de la societat està en recessió, en procés de substitució.

Normes d'Ús Lingüístic

Entenem com a normes d'ús les varietats lingüístiques que cada societat considera adequades per a cada àmbit d'ús. En paraules de Lluís Vicent Aracil, "les normes d'ús són dictades i reforçades per una societat que les imposa d'una manera quasi irresistible, són impersonals, 'semblen naturals'. La gent les compleix i les fa complir sense adonar-se'n. Però en realitat han estat el resultat d'un joc de forces."

Les normes d'ús lingüístic són normes socials que determinen el comportament lingüístic dels parlants, ja que estableixen unes normes de conducta lingüística que permeten, possibiliten i determinen la interacció dels seus membres. Exemples: amb els castellanoparlants (encara que sàpiguen parlar català) cal parlar castellà; als estrangers se'ls parla en castellà encara que sàpiguen català.

Característiques de les Normes d'Ús

Les normes d'ús lingüístic, com a normes socials, es caracteritzen per:

• Ser diferents en funció de l'àmbit i del grup social al qual pertanyin i, per tant, poden entrar en contradicció (aleshores parlem de conflicte de normes).
• Ser fruit de la diversitat de valors, creences, ideologies i representacions socials que conviuen en una societat.
• Establir determinades formes de penalització als parlants que no s'hi sotmeten (com la burla, la indiferència o la recriminació indirecta).
• Ser creades pels grups socials dominants, tot i que, en els grups socials no dominants, se'n creen d'alternatives (per exemple: el llenguatge transgressor, o bé, la lleialtat lingüística).
• S'aprenen i s'interioritzen en l'àmbit familiar, a l'escola, al carrer o als mitjans de comunicació.
• Són potencialment canviants, si es dona el cas que els parlants en facin un ús intencional.

Cal diferenciar entre les normes lingüístiques o gramaticals (que formen part d'un codi normatiu i fan referència a l'estructura de la llengua) i les normes d'ús lingüístic (referides al comportament, les actituds i l'ús lingüístic dels parlants). Les actituds lingüístiques són la predisposició a valorar favorablement o desfavorablement un idioma o varietat lingüística i actuar en conseqüència.