Definició i Aspectes de la Sociolingüística

Com podem definir la sociolingüística?
La normalització lingüística consisteix a reorganitzar les funcions d'una llengua en una societat per tal de fer possible la recuperació de l'idioma que fins aquell moment havia sofert un procés de minorització. Per tant, parlem de l'altra cara de la substitució lingüística.
La comunitat lingüística
Conceptes a tenir en compte per determinar una comunitat lingüística:

• COMUNITAT DE LLENGUA: Compartir la mateixa llengua, que hi hagi una llengua comuna.
• INTERRELACIÓ LINGÜÍSTICA: Imprescindible una comunicació intensa per cohesionar la comunitat.
• ACTITUDS LINGÜÍSTIQUES/NORMES D'ÚS: Determinades actituds referides a l'ús i a la valoració d'una llengua contribueixen a la cohesió (o al contrari).
• INTEGRACIÓ SIMBÒLICA: Compartir els elements simbòlics és un factor determinant per a la cohesió del grup. Exemple: adopció d'un nom específic global.

Àmbit d’ús
La realitat social no és uniforme i, en conseqüència, l’ús lingüístic que se’n deriva tampoc ho pot ser. En qualsevol societat podem distingir un seguit de situacions o circumstàncies que solen estar relacionades amb els usos lingüístics predeterminats.
De vegades es tracta simplement de varietats o registres d’una mateixa llengua, però en algunes societats poden arribar a utilitzar-se llengües diferents per cobrir el repertori d’àmbits d’ús existents.
Algunes de les variables que solen configurar els àmbits d’ús són: els individus, les situacions i el tema, entre d’altres.

Normes d’ús
N’hi ha de molts tipus: de cortesia, d’educació, d’elocució. No cal que siguin les mateixes en totes les cultures.
Les normes lingüístiques poden tenir un caràcter convencional, però la majoria de parlants les consideren naturals i inqüestionables.
De vegades, determinats grups o persones decideixen transgredir algunes de les normes lingüístiques vigents. Aquesta pràctica, anomenada internacional, pretén posar en manifest el seu desacord amb aquestes normes i la voluntat de canviar-les.
L'estudi d’una comunitat lingüística ha de tenir en compte també les actituds lingüístiques que s’hi donen.
Aquestes actituds poden afavorir la cohesió i la lleialtat lingüística de la comunitat.
També pot ser que contribueixin a distorsionar-ne el funcionament i a fomentar l’autoodi (actitud de rebuig envers la pròpia comunitat).

En el primer cas, la comunitat de pertinença lingüística es veu com una referència positiva.
En el segon, quan l’autoodi hi entra en joc, al grup lingüístic de pertinença se li atribueixen tota mena de connotacions negatives.
A partir d’aquest moment, la continuïtat de la llengua es veu amenaçada, perquè en la mesura que el grup social que gaudeix de prestigi no coincideix amb la comunitat lingüística pròpia, es tendeix, després d’un període més o menys llarg de bilingüització, a la substitució lingüística.

El contacte lingüístic
El monolingüisme no és, doncs, la norma habitual en les societats humanes.
Si donem un cop d’ull al mapa polític actual, veurem que hi ha ben pocs estats que puguin considerar-se monolingües.
En concret, a Europa, només Portugal, Islàndia i Albània.
Això sense tenir en compte els col·lectius d’immigrants que, per raons diverses, s’hi poden haver instal·lat.
La diversificació lingüística que presenta la societat actual té unes causes i unes conseqüències del tot diferents.
Per això, la sociolingüística ha posat en circulació diferents termes que donen compte de la gran varietat de fenòmens que pot desencadenar el contacte entre llengües:

• Bilingüisme
• Diglòssia
• Conflicte lingüístic
• Minorització lingüística
• Normalització lingüística

El bilingüisme
El bilingüisme s’ha d’entendre com una primera concreació -la més simple- del multilingüisme.
Bilingüisme individual: Segons el grau de coneixement i ús. El domini de totes dues llengües pot ser simètric o asimètric. Hi ha persones que poden haver assolit una bona competència oral en una llengua i tenir greus dèficits en l’escriptura o a l'inrevés.
Segons la motivació i la forma d’adquisició, hi ha dues motivacions fonamentals: la integradora i la instrumental: la llengua s’aprèn o bé per la voluntat d’integrar-se en una nova comunitat lingüística o per les expectatives socials o econòmiques que pot oferir l’aprenentatge d’un nou idioma.
Bilingüisme territorial:
Una unitat política, però en la qual hi ha dues zones diferenciades. Territori on es parlen dues llengües. Un dels casos més coneguts és el de Bèlgica.
Bilingüisme social: L’alternança lingüística sol regir-se per unes normes d’ús, que acostumen a ser desequilibrades. Per tant, favorables a l’idioma associat amb el poder.

El mite del bilingüisme
El concepte de bilingüisme ha estat utilitzat ideològicament per sectors que veuen el bilingüisme dels altres com la millor garantia per al manteniment del seu monolingüisme.
Ben mirat, no hi ha una societat bilingüe: només ho són els parlants de la llengua recessiva. Per als parlants de la llengua dominant, el bilingüisme és una qüestió de voluntat i, per tant, si volen, poden practicar un monolingüisme sense fissures.
Una de les constants en qualsevol procés de substitució lingüística és l’existència d’un període més o menys llarg d’una fase de bilingüisme generalitzat en què les dues llengües: dominant (A) i recessiva (B) funcionen simultàniament en la societat. Aquesta és una situació dinàmica i transitòria.
No obstant això, el procés de substitució és prou lent perquè des d’alguns sectors es promogui la mitificació d’aquest estadi bilingüe de la societat i el presentin com a fix i immutable, quan només es tracta d’un període transitori que mena cap a la substitució.
Arribat a un punt determinat en l’evolució del conflicte lingüístic, el procés de substitució s’accelera i situa la llengua recessiva en el camí sense retorn de l’extinció.
Quatre generacions són suficients per passar del monolingüisme (A) generalitzat d’una comunitat a un altre monolingüisme (B), després d’un període de bilingüisme (A/B).

La diglòssia
Aquest terme va ser difós per Charles Ferguson (1959) per definir un tipus de situació en què dues varietats d’una mateixa llengua (A/B) s’utilitzaven, respectivament, en els àmbits formals i informals.
Charles Ferguson (interna): Situació lingüística relativament estable en què, a més dels dialectes d’una llengua, hi ha una varietat superposada molt divergent, molt estandarditzada, emprada en la literatura i a l’escola, però que ningú no empra com a llengua de conversa ordinària.
Joshua A. Fishman (externa): Dues varietats d’una llengua s’utilitzen en els àmbits formals i informals (repartiment clar i estable).
La llengua A s’aprèn a l’escola i s’utilitza en contextos que requereixen formalitat.
La llengua B s’adquireix en el nucli familiar o social i està vinculada a la quotidianitat.

La minorització lingüística
És el procés de pèrdua d’àmbits d’ús que pateix una llengua a causa de la substitució lingüística per la interposició d’una altra llengua.
Els parlants de la llengua minoritzada es veuen obligats a ser bilingües, perd funcionalitat fins que queda reduïda a un simple vehicle de comunicació col·loquial entre parlants coneguts.
Per a la resta de relacions es reserva la llengua dominant, la qual ocupa els registres formals i es converteix en l'idioma amb què s’estableixen les noves interaccions personals.
La llengua dominant ocupa tots els àmbits vinculats amb la modernitat i, en canvi, la llengua minoritària queda restringida a usos molt informals.
No s’ha de confondre la minorització amb l’existència de les llengües minoritàries. Les llengües minoritàries tenen un nombre inferior de parlants en relació amb les set o vuit llengües majoritàries que hi ha al món.

La normalització lingüística:
Llengües com ara el danès, el búlgar i el suec, tot i que poden ser considerades minoritàries -atenent al nombre de parlants-, mai no podrien ser qualificades de minoritzades.
Durant el segle XX hi ha hagut un procés de normalització d’un seguit de llengües que patien un conflicte lingüístic, el qual s’ha resolt, finalment, a favor de la llengua primera, la que havia vist envaïts els àmbits d’ús per una llengua forana.
El procés normalitzador presenta en cada idioma les seves particularitats, però en conjunt es tracta de comunitats que han decidit capgirar una situació sociolingüística desfavorable i crear-ne una altra que permeti a la llengua dominada recuperar els àmbits d’ús perduts i tenir un paper central en el debat social.
Qualsevol normalització lingüística consisteix a reorganitzar les funcions de la llengua d’una societat per tal de fer possible la recuperació de l’idioma que fins aquell moment havia sofert un procés de minorització.
En tot procés de normalització lingüística es poden distingir quatre aspectes fonamentals:

• Existència d’una normativa i d’un model de llengua estàndard: La normativització afecta la codificació de la llengua, mentre que la normalització té a veure amb els usos socials de l’idioma.
• Creació d’un marc legal favorable a la recuperació de la llengua minoritzada. Facilitar i promoure l’ús de la llengua.
• No n’hi ha prou d’aixecar les prohibicions que pesen sobre l’ús d’una llengua. Cal que la legislació creada sigui capaç de facilitar i promoure l’ús de l’idioma i trencar, així, les inèrcies i perjudicis lingüístics.
• Recuperació d’una estructura política i de poder amb la capacitat de prendre decisions pel futur.
• La implicació de la societat: “La llengua només viu en els seus parlants”.

La mort de les llengües:
En l’actualitat al món es parlen, aproximadament, 6.000 llengües, mentre que al segle XVI se’n parlaven unes 10.000. El patrimoni lingüístic s’ha reduït.
Segons les previsions, la desaparició de les llengües serà d’un 50% als propers cent anys. Una llengua s’extingeix quan ja no queda cap parlant competent d’aquella llengua.
La substitució lingüística
Pot considerar-se com el darrer graó d’un procés que s’inicia tan bon punt una llengua forana (B) intenta suplantar els àmbits d’ús que fins aquell moment havia ocupat una determinada llengua (A).
Totes les llengües viuen un procés continu d’evolució. Per això, sempre hi ha la temptació d’interpretar una determinada situació sociolingüística des del punt de vista de la biologia: naixement, vida i mort.
En aquest context, la mort d’una llengua pot prendre l’aparença d’un fet natural, inevitable. No és ben bé així: no hi ha cap llengua destinada a extingir-se.
Les causes que empenyen a una comunitat a abandonar la seva llengua i a substituir-la per una altra són sempre extralingüístiques. Ex: còrnic, hebreu.
El procés de substitució lingüística:
Es produeixen simultàniament dues accions: una incideix en l’estructura lingüística i l’altra ho fa sobre el cos social.
Estructura lingüística:
Primera fase: Incorporació massiva de préstecs lingüístics que suposa un empobriment lèxic i un afebliment del sistema lingüístic dominat.
Segona fase: L’erosió de la llengua dominada afecta el seu nucli: la gramàtica i la fonètica. En aquest punt, els parlants de la llengua es converteixen en subsidiaris, perquè els coneixements lingüístics que posseeixen són insuficients per resoldre les necessitats comunicatives.
Cos social:
La primera fase consisteix en la bilingüització de la societat. Paral·lelament, es produeix una jerarquització lingüística, és a dir, un repartiment desigual dels àmbits d’ús de cada llengua. La llengua recessiva es reclou en els usos col·loquials, i la dominant es converteix en el vehicle de comunicació que s’utilitza en els àmbits de més prestigi.
La segona fase afecta la transmissió intergeneracional de la llengua. Els joves utilitzen la llengua recessiva amb dubtes i vacil·lacions, i aquesta poc a poc desapareix de la vida pública.
La llengua s’ha fet invisible, desapareix del carrer, de la vida pública i es reclou en els usos folklòrics.
La tercera fase condueix a la substitució lingüística, sense parlants joves que assegurin la continuïtat futura de la llengua.

Causes de la substitució lingüística
Causes físiques: L'extinció d’una llengua pot anar lligada a la desaparició de tots els seus parlants. Epidèmies, sismes, plagues, etc. n’han modificat el marc cultural i lingüístic. En la majoria de casos, la desaparició de la població autòctona està relacionada amb els processos de colonització.
Causes socials: Una comunitat humana pot continuar existint, encara que hagi desaparegut la llengua.
La desaparició d’una llengua es produeix en un procés anomenat assimilació cultural. Es tracta d’un fenomen caracteritzat per la influència que una cultura dominant exerceix sobre una altra fins que n’acaba desdibuixant els trets més representatius.
Consolidació dels estats: El creixement dels estats ha estat acompanyat de la imposició lingüística. La unitat nacional s’ha volgut bastir sobre la unitat lingüística. La diversitat lingüística s’ha vist com una amenaça contra el monolingüisme oficial.
Pèrdua del poder: societats descentrades: comunitats que han perdut el poder de decisió sobre els diferents aspectes que afecten al seu desenvolupament futur.
Inundació demogràfica: Una comunitat dominant reforçada pel control del poder i la superioritat militar aprofita també la superioritat demogràfica per ofegar les estructures socials de la cultura minoritària (Amèrica del Nord).
Exèrcit: La constitució dels exèrcits i del servei militar obligatori ha estat fins avui un factor eficaç d’introducció de la llengua “nacional”.
Els mitjans de comunicació: El control sobre els mitjans de comunicació ha estat un altre factor que ha permès la promoció de les llengües associades al poder.
L’escola: Eficaç instrument de control ideològic. L’escola garantia l’aprenentatge de la llengua “nacional”.
Ciutats: Les capitals es converteixen en aparadors amb un gran poder d’atracció de les formes culturals que caracteritzen la societat dominant.

Causes psicològiques:
Quan una comunitat ha emprès el camí cap a la substitució lingüística, es detecten tot un seguit de processos psicològics. Els parlants de la llengua dominada es veuen afectats per un sentiment d’autoodi. Les formes de la vida de la seva comunitat d’origen, que són vistes com a anacròniques, davant la modernitat.
En l’aspecte lingüístic, l’autoodi es manifesta en el rebuig que experimenta el parlant a utilitzar la llengua pròpia fora dels usos, cada cop més restringits, en què es considera adequat emprar-la.
Els parlants d’un idioma que es troba en un clar procés de recessió poden prendre consciència de la situació i iniciar un seguit d’activitats adreçades a capgirar aquest estat de discriminació.
La ferma voluntat de recuperar la llengua en tots els àmbits de la societat -en aquest cas parlarem de normalització lingüística-.