Decrets-llei i Decrets Legislatius: Normativa Espanyola

Els decrets-llei 86 CE, que en ocasions se'ls denomina legislació d'urgència, són normes amb rang de llei dictades pel Govern, per la seva urgència a l'hora de ser aprovats. Són disposicions dictades pel Govern, amb caràcter provisional i excepcional, que requereixen en tot cas la col·laboració del Congrés dels Diputats per a obtenir una vigència indefinida en l'ordenament jurídic. No requereixen una prèvia autorització parlamentària. Si el decret-llei obté la convalidació del Congrés dels Diputats, passa a ser una norma amb rang de llei, que podrà ser objecte d'impugnació en el control constitucional per part del Tribunal Constitucional. Els decrets-llei tenen uns límits d'aspectes materials i d'aspectes formals:

Aspectes Materials i Formals dels Decrets-Llei

Aspectes materials 86.1 CE: que contempla dos elements:

• Enumera quines són les circumstàncies en què el Govern pot aprovar un decret-llei. Pressupòsit de fet que permet al Govern aprovar un decret-llei d'extraordinària, que és difícil de preveure, d'importància o gravetat excepcional, i d'urgent necessitat, concepte jurídic indefinit; inajornable, immediat, que no pot esperar al procés legislatiu ordinari, no significa que la regulació sigui de qualsevol tipus.
• Enumera quines són les matèries que mai es podran regular per un decret-llei. El Govern, a través del decret-llei, mai podrà regular l'ordenament de les institucions bàsiques de l'Estat, ni els drets, ni els deures, ni les llibertats del Títol I de la Constitució, ni el règim de les comunitats autònomes, ni el dret o règim electoral general.

Aspectes formals 86.2 i 86.3 CE: el Govern és el titular únic i exclusiu d'aprovar el decret-llei (els estatuts regulen si els governs autonòmics poden aprovar decrets-llei) i el control del decret-llei és parlamentari. Són disposicions legislatives provisionals per a la derogació i convalidació del Congrés, després de 30 dies posteriors a la promulgació del decret-llei. La convalidació que atorga el Congrés suposa una vigència definitiva del decret-llei, però si no es convalida, el decret-llei serà derogat i perdrà la seva vigència. El Senat no hi participa, el Congrés no pot modificar el decret-llei; si al cap de 30 dies el Congrés no es pronuncia, el decret-llei es deroga automàticament. Si no és així, les Corts Generals podran tramitar-lo com a projecte de llei pel procediment d'urgència.

Decret Legislatiu: Normativa i Procediment

El decret legislatiu 82 a 85 CE és una norma que aprova el Govern prèvia delegació del Parlament. El Parlament delega la facultat d'aprovar el decret. Es preveu la concurrència de dues normes per a poder aprovar un decret legislatiu: una llei de delegació prèvia de les Corts Generals i la llei delegada, que és el decret legislatiu aprovat pel Govern.

La Constitució preveu dues modalitats de delegació 82 CE:

• En primer lloc, una llei de bases pel qual el Govern elabora un text articulat, ja que el Parlament dóna aquesta facultat al Govern en aquesta llei.
• En segon lloc, el Parlament elabora una llei ordinària perquè el Govern pugui elaborar un text refós. La primera modalitat podrà innovar, sempre respectant les bases, en un text, a diverses matèries.

Els decrets legislatius tenen uns límits:

• La delegació ha de ser atorgada del Parlament al Govern, única i exclusivament; el Govern no pot subdelegar a ningú.
• La delegació ha de ser inequívoca i expressa, no es pot fer per un temps indefinit i s'esgota per l'ús de l'aprovació del decret legislatiu. La llei de delegació ha de fixar l'objecte que ha d'aprovar el Govern.
• Les matèries que no es poden plantejar són aquelles que estan reservades a la llei orgànica.
• El Tribunal Constitucional controla els decrets legislatius.

El decret legislatiu és una actuació normativa elaborada pel Govern, basada en un apoderament previ o una habilitació expressa conferida ad hoc per una llei emanada del Parlament, delegació legislativa. El Govern no actua habilitat directament per la Constitució, com el decret-llei, sinó que requereix una habilitació del propi Parlament que delega el seu exercici al Govern.

La delegació legislativa s'atorga per mitjà d'una llei ordinària de refunció de textos, quan es vulgui harmonitzar i sistematitzar una normativa legal ja existent ajuntant una diversitat de textos en un de sol, és a dir, s'intenta reduir a la unitat, a un únic text o cos legal una normativa dispersa i fragmentària, que sobre una matèria concreta es conté en diferents textos legals. Aquesta delegació feta per les Corts es dóna, normalment, quan una matèria ha estat objecte de successives regulacions, fetes des de perspectives diferents, que incideixen entre si de manera explícita i implícita.

Reserva de Llei i Llei Orgànica

Reserva de llei: El principi de la reserva de llei indica que la Constitució exigeix que certes matèries, d'especial importància, siguin regulades mitjançant una llei específica; que busca determinar quin òrgan pot i quin no pot regular un determinat àmbit. El Govern no ho podrà fer, però sí el Parlament, tot i que un cop aprovada la llei pel Parlament, el Govern sí que podrà desenvolupar-la. Aquesta exigència és una garantia de la institució parlamentària, enfront de la potestat reglamentària del Govern: si no existissin matèries reservades a la llei, el reglament podria acabar per anular-la completament. També és una tècnica de garantia de la institució parlamentària, enfront de si mateixa, ja que suposa que en les matèries reservades, la regulació legal ha de ser real i efectiva, sense que el Parlament pugui renunciar a la seva funció normativa per mitjà de remissions o habilitacions àmplies i indeterminades en favor del Govern.

La reserva de llei té una doble funció:

• Prohibició d'entrada del Govern per mitjà del reglament.
• Obligació positiva de la intervenció reguladora de l'òrgan legislatiu.

L'existència de les reserves de llei expresses reforça la posició de la llei en el nostre ordenament constitucional, també en relació al principi de legalitat, pel fet que hi ha una necessitat que sigui aquest tipus de norma la que obri la regulació d'aquelles qüestions que afecten els drets i deures dels ciutadans.

La llei orgànica és una llei reforçada que té per objectiu el desenvolupament de matèries d'especial rellevància de la Constitució, com els drets fonamentals i les llibertats públiques, les que aproven els estatuts d'autonomia, el règim electoral i les altres previstes en la Constitució 81.1 CE. La llei orgànica té tres característiques fonamentals:

• Element formal: la branca procedimental defineix que es necessita una majoria qualificada del Congrés dels Diputats per a poder aprovar una llei orgànica, modificar-la o derogar-la.
• Element material: es tracta d'una reserva tancada o bidireccional, és a dir, les matèries pròpies de la llei orgànica només poden ser regulades per aquesta mena de llei, però aquestes no poden regular altres matèries que aquelles que la Constitució li ha designat.
• Posició en el sistema de fonts: es pot diferenciar des de dues concepcions:

• Des d'una concepció formal, atenent a la especial rigidesa procedimental de les lleis orgàniques, les quals estarien situades entre la Constitució i les lleis ordinàries, jeràrquicament.
• Des d'una concepció material, hi ha dues posicions atenent al principi de competència:

• Principi de competència: la llei orgànica només s'imposa a la llei ordinària, quan la primera es mou en el camp material que li és propi, però si s'accedeix en la regulació del seu àmbit material, la llei ordinària tindrà prevalença sobre la llei orgànica.

Les lleis orgàniques estan destinades a complir tres finalitats constitucionals diferents:

• Desenvolupament directe de la Constitució: les lleis orgàniques que tenen aquesta finalitat estarien en posició de paritat en relació a les lleis ordinàries i s'haurà d'atendre al principi de reserva per a solucionar els seus possibles conflictes; qualsevol extralimitació de la llei orgànica de l'àmbit que li està reservat suposaria una inconstitucionalitat.
• Concreció de la Constitució destinada a materialitzar determinats preceptes que conté la Constitució: igual que en l'anterior finalitat, les lleis orgàniques que tenen aquesta finalitat estarien en posició de paritat en relació a les lleis ordinàries i s'haurà d'atendre al principi de reserva per a solucionar els seus possibles conflictes; qualsevol extralimitació de la llei orgànica de l'àmbit que li està reservat suposaria una inconstitucionalitat.
• Integració i expansió constitucional destinada a continuar el règim constitucional allà on la Constitució no arriba.

Sentències del Tribunal Constitucional

Sempre que parlem de les sentències del Tribunal Constitucional, es parla que són el punt i final d'un procés constitucional. El Tribunal Constitucional emet dos tipus de sentències:

• 1. Sentències estimatòries: són sentències estimatòries d'inconstitucionalitat de la llei o disposició que s'impugna. Declaren la nul·litat de les normes impugnades, és a dir, que aquella disposició ha deixat d'existir des del moment en què la disposició es va originar 39.1 LOTC; aquests efectes s'anomenen ex tunc. El vici d'inconstitucionalitat es produeix en el moment en què la norma és aprovada. Si la norma és nul·la des que es crea, els efectes que hagin creat la norma inconstitucional són nul·les. Però aquests efectes són relatius; en l'únic cas que el Tribunal Constitucional imposa els efectes retroactius de la norma inconstitucional o nul·la, és quan millora la situació de la persona a la qual se li aplica la norma 40 LOTC (sanció, penes i 9.3 CE). En la majoria dels casos no es concedeixen els efectes retroactius, que són efectes ex nunc, és a dir, que tenen efectes a partir de la seva nul·litat.
• 2. Sentències desestimatòries: són sentències que declaren la constitucionalitat d'una llei que s'impugna. Quan el Tribunal Constitucional diu que la norma és conforme amb la Constitució, no es podrà tornar a impugnar amb un recurs d'inconstitucionalitat; però sí que és possible tornar a impugnar la llei o disposició ja impugnada anteriorment amb una qüestió d'inconstitucionalitat, ja que aquesta via ha de servir per a permetre al Tribunal Constitucional revisar la seva jurisprudència a les noves circumstàncies.

Les sentències del Tribunal Constitucional tenen un valor de cosa jutjada a partir del dia següent a la seva publicació en un diari oficial i tenen plens efectes enfront de tothom. Els efectes que produeixen les sentències són 164 CE:

• 1. Efectes de cosa jutjada: Una sentència posa punt i final al procés constitucional; aquestes sentències no es poden impugnar, ni recórrer, ni revisar, ni de manera interna ni de manera externa.
• 2. Plens efectes front a tothom: efectes erga omnes.
• 3. Vinculació de les sentències del Tribunal Constitucional respecte de tots els poders públics: Tots els poders públics es troben sotmesos a la jurisdicció del Tribunal Constitucional.

Tractats Internacionals

Un tractat internacional és un acord de voluntats, que està regit pel Dret internacional i celebrat entre Estats, entre organitzacions internacionals i Estats, o entre organitzacions internacionals, ja constin en un instrument únic o diversos, i qualsevol que sigui la seva denominació particular (acord, convenció, compromís o pacte). En un sentit ampli, es tracta d'un negoci jurídic de característiques pròpies, degut a la categoria dels subjectes que en ell intervenen, els subjectes de Dret internacional, i obliga a les parts des del moment en què entren en vigor, amb independència de la seva eficàcia interna. Pel que fa al criteri jeràrquic, els tractats s'acostumen a situar entre la Constitució i la Llei. Estan basats en la política internacional, no són les úniques normes internes de les organitzacions internacionals, sinó que són normes pactades entre diversos Estats de la Unió Europea que impacten amb més força.

Els tractats internacionals tenen unes característiques concretes:

• La norma depèn d'un ordenament jurídic extern a l'ordenament espanyol.
• La norma és aprovada per subjectes de Dret internacional, que són els Estats i les organitzacions internacionals.
• Obliguen a les parts que han signat, en relació a la comunitat internacional; així es crea una responsabilitat de cara a l'exterior. Els òrgans que representen al Govern espanyol en la política exterior són el Govern, les Corts Generals i el Rei.

Hi ha dues maneres d'incorporar tractats: la primera és la que es requereix la intervenció de l'Estat i, la segona, és la que s'incorpora un tractat de manera directa o indirecta.

A la Constitució té supremacia, mentre que el dret europeu té primacia. Si un tractat és contrari a la Constitució, el tractat s'haurà de reformar, per la superioritat formal i material de la Constitució respecte d'un tractat internacional. Es pot presentar un procés de control previ dels tractats internacionals abans de que entrin en vigor, davant del Tribunal Constitucional; també es poden impugnar a priori a través del recurs o la qüestió d'inconstitucionalitat. El control previ dels tractats es produeix a iniciativa del Govern o de qualsevol de les dues cambres. Serà el Ple del Congrés dels Diputats, a iniciativa de dos grups parlamentaris o d'una cinquena part dels diputats, qui dirigeixi la petició al Tribunal Constitucional. La no aplicació d'un tractat podria comportar la eventual responsabilitat de l'Estat per l'incompliment de les obligacions acordades.