El Decameró i la Narrativa Breu Medieval: Boccaccio i Chaucer

El Decameró i Altres Col·leccions de Relats

La narració breu es configura al llarg de l'edat mitjana. Se’n poden distingir tres tipus, depenent de la seva finalitat:

• D’intenció moralitzant: bé amb ensenyament explícit en forma de moralitat, bé amb el missatge implícit en la història. Aquesta modalitat va ser molt estesa tant en el món musulmà com en l'Europa cristiana, on van sovintejar els llibres d’exemples que els capellans utilitzaven com a suport per a la predicació. Els arguments dels exemples procedeixen de fonts diverses: faules gregues i llatines, literatura sagrada, tradició oral...

• D’intenció burlesca o satírica: per mitjà de la qual s’efectua una denúncia social. És el cas dels fabliaux, un tipus de relat en vers sorgit al segle XIII a França. Aquests textos reflecteixen un món d'estudiants goliardescos, prostitutes, marits enganyats i brivalls.

• D’esbargiment: sol presentar una trama plena de fantasia, pròpia dels contes folklòrics transmesos oralment. Hi apareix, de vegades, una intenció instructiva.

La majoria dels contes ens han arribat gràcies a col·leccions de relats de l'edat mitjana cristiana del segle XIV: el Libro de los enxiemplos del Conde Lucanor et de Patronio, de Juan Manuel; el Decameró, de Boccaccio, i els Contes de Canterbury, de Chaucer. Presenten els trets següents:

• Varietat d'assumptes: meravellosos, realistes, amorosos, humorístics, d’aventures...
• L'argument d'alguns relats procedeix de fonts diverses (clàssiques, hindús, àrabs, bíbliques, folklòriques, miracles de sants o de la Mare de Déu, etc.), tot i que no n'hi manquen d’originals.
• Hi apareix un marc narratiu o fil conductor dels relats que dona unitat al llibre.

Giovanni Boccaccio: Vida

Va néixer a Certaldo o Florència el 1313. El seu pare era agent comercial. Quan la família es va traslladar a Nàpols per negocis, Giovanni els va acompanyar. Allà es va introduir en la pràctica bancària i mercantil, tot i que hi va demostrar poc interès, així com per l’estudi de dret canònic. Finalment, va trobar la seva vocació en la literatura. És en aquesta època quan escriu el poema narratiu Filostrato, la novel·la en prosa Filocolo i el poema Teseida, en els quals apareix la figura de Fiammetta (en realitat, Maria d’Aquino), el seu mite femení.

Arran d’una fallida comercial, la família va tornar a Florència, on Boccaccio va compaginar la seva vocació per les lletres amb diversos càrrecs diplomàtics. Als primers mesos de 1348, a Florència, va assistir a una terrible epidèmia de pesta on van morir amics i part de la seva família. Entre 1349 i 1351 va escriure el Decameró.

Després de 1351, va escriure tractats erudits en llatí i una obra literària en italià, el Corbaccio (una diatriba amarga i ressentida contra les dones que representa la transició de l’obra boccacciana de creació a la d’erudició. L’obra fou l’inici d’una llarga tradició de literatura misògina i va servir de base a altres obres). Els viatges per Itàlia i Provença li van proporcionar moltes amistats, entre les quals destaca la de Petrarca. Al final de la seva vida, es va lliurar a la meditació religiosa i va morir a la localitat de Certaldo, prop de Florència, el 1375.

Giovanni Boccaccio: Obra

Va escriure nombroses obres en toscà-italià i algunes en llatí, entre les quals cal destacar:

• Filocolo: Mostra primerenca de novel·la bizantina, un tipus de prosa conreat pels grecs bizantins durant el segle XII. La seva estructura i argument és: dos joves amants que volen casar-se troben tota mena d’entrebancs per aconseguir-ho. El sentit moralitzador de l’obra la va convertir en la lectura humanista per excel·lència enfront de la literatura cavalleresca.

• Filostrato: Amb argument mitològic, és un poema narratiu on l’autor exposa els seus amors per Fiammetta, una dama italiana que va conèixer a Nàpols.

• Corbaccio: Invectiva misògina (referent directe del tercer llibre de Lo somni de Bernat Metge).

• Decameró: El títol prové del grec (déka ‘deu’ i heméra ‘dia’). L’obra se situa a Florència l’any 1348, on s’ha declarat la pesta. Deu joves (set dones i tres homes) es retiren a un poblet de la rodalia i, durant deu dies, cadascun ha d’explicar una història, de manera que en resulten cent. Cada dia transcorre sota el “regnat” d’un dels joves, que estableix el tema de la narració. La major part dels relats desenvolupen temes que tenen antecedents en la tradició literària europea, oriental i popular.

Anàlisi del Decameró

És a dir, recull una tradició rondallística, sovint d’escàs valor estètic, i la converteix en una obra mestra, on la sexualitat i l’enginy (com a trapelleria o esclat de la intel·ligència) assoleixen un reconeixement literari.

En aquesta obra conflueixen el nou esperit burgès i la pervivència d’elements de la tradició cortesana-cavalleresca. La síntesi es fa en un marc urbà i des d’una òptica pròxima a l’exaltació de la individualitat i la valoració de l’enginy.

S’hi filtra un nou ideal moral que cerca el goig i l’alegria de viure enfront de la mentalitat medieval de culpa i de pecat. Potser per això l’obra censura la hipocresia de frares i monjos, i defensa l’amor com una necessitat pròpia del gènere humà.

Així, doncs, la multiplicitat d’històries es vertebren en dos eixos temàtics: l’amor, en el seu vessant impetuós i passional, i la presència de l’enginy, com a mitjà per esquivar els embats de la dissort i aconseguir la fortuna.

La probable dispersió que podria produir l’acumulació d’històries queda resolta en una sòlida arquitectura que trava el conjunt, on encaixen els contorns d’una nova societat per on discorren mercaders, burgesos, capellans, artistes, artesans, brivalls...

Geoffrey Chaucer

Vida

Va néixer a Londres cap al 1340. Fill de vinaters lligats a la cort, va rebre una formació aristocràtica. Va participar en la guerra contra França i va tenir diversos càrrecs diplomàtics, mercantils i polítics, però va caure en desgràcia i va morir el 1400.

Obra

L’obra de Chaucer reflecteix la varietat de la seva formació (cortesana, burgesa i popular). Si la influència francesa apareix en la seva primera època de poeta, aviat es farà evident la influència italiana (Dante i Boccaccio). En la seva obra mestra, els Contes de Canterbury (vint-i-quatre narracions escrites en vers, que un grup de pelegrins que fan camí cap a Canterbury expliquen en un hostal), presenta amb realisme la societat medieval anglesa del segle XIV en fase de desintegració: cavallers, burgesos, clergues, juristes, estudiants... Les narracions sovint neixen com a resposta al debat obert a propòsit del tema del conte precedent (l’amor, la misogínia, l’enginy, els diners, la religió).