La decadència catalana i el Renaixement: literatura i cultura

La decadència catalana

El terme decadència fa referència al moment en què la literatura catalana decau després de l’esplendor trobadoresc; aquest període abasta des de Joan Roís de Corella (1497) fins a l’inici de la Renaixença i rep aquest nom (decadència) per la disminució qualitativa i quantitativa de la producció d’obres literàries en català.

La castellanització

Des del punt de vista lingüístic, el trasllat de la cort genera una situació sociolingüística nova: tota la literatura culta, en aquell moment, es produïa a l’empara de la cort. Part de la noblesa catalana s’instal·la a Castella i es castellanitza (aristocràcia i burgesia llegeixen en castellà, ara), amb la qual cosa nombrosos escriptors abandonen el català (Joan Boscà, Antoni de Capmany)

A l’edat moderna

La literatura popular és abundant i resultà important per la conservació i transmissió de la llengua, ja que la literatura culta comença a escriure’s també en castellà. La gran quantitat de literatura oral de l’edat moderna crearà la necessitat al segle XIX de recuperar tot aquest patrimoni

Poesia popular

• Els goigs: gènere poètic d’arrel medieval. Són cançons religioses que lloen un sant d’una parròquia, la verge o Jesús. Es van popularitzar amb la impremta.
• El Romancer: Aparegueren en els segles XVII i XVIII. Es van conservar en la tradició oral i van ser recollits durant el segle XIX. Grups temàtics dels romanços: Romanços de bandolers: el cicle de Serrallonga.
• Prosa narrativa: Algunes narracions també es transmetien oralment. Rondalles: contes populars amb una finalitat didàctica. Llegendes: de caràcter popular o local.

Teatre

Teatre religiós: trobem obres de teatre religiós, inserides en la litúrgia i les festivitats religioses. Teatre profà: Obres d’autor com La vesita, de Joan Ferrandis d’Herèdia, dedicada a Germana de Foix. Entremesos o sainets com La farsa d’en Cornei.

L’autor més important de la prosa del Renaixement

és: Cristòfor Despuig.

El neoclassicisme

és el moviment artístic i literari que, sota la influència de la Il·lustració, trenca amb l’estètica barroca i promou un retorn al classicisme. L’art esdevé tema de reflexió filosòfica i, desvincultant-se de la cort i l’Església, es desenvolupa a les acadèmies. (Joan Ramis i Ramis)

La poesia catalana del segle XVI

acusa una gran influència d’Ausiàs March, les obres del qual van ser reeditades i que va exercir també una gran influència sobre la poesia castellana del Segle d’Or.

El Renaixement

és un moviment cultural que inicien els humanistes italians al segle XIV, i que es difon per tot Europa durant els segles XV i XVI. Sota la influència decisiva de la cultura clàssica, la visió renaixentista de la vida desplaça la primacia medieval de Déu (teocentrisme) i centra l’interès en l’ésser humà (antropocentrisme). La literatura culta que es produeix durant el segle XVI es fa ressò del Renaixement.

El Barroc

moviment artístic i literari que sorgeix al final del segle XVI i que dura tot el segle XVII, implica una ruptura amb les idees del Renaixement. La reacció de l’Església catòlica contra la reforma protestant va comportar un retorn a la superstició religiosa que va posar fi a l’optimisme racionalista. El Barroc es caracteritza pel pessimisme, per una actitud desenganyada davant la vida que contempla la mort com a única certesa. L’individualisme barroc es tenyeix d’angoixa, de desconfiança en les capacitats humanes. El gust pel contrast, per l’exageració i la desmesura, és un tret de l’art i la literatura barroca.

PIB

Valor monetari de tots el béns i serveis que produeix un país en 1 any. Característiques:

1. Es calcula amb diner i no per les unitats que s'han produït
2. Té en compte les activitats declarades. No té en compre les act il·legals, treballs domèstics, petits treballs...
3. Fa referència al valor dels béns finals. Es mira el preu final de venda que ja inclou les transaccions anteriors
4. Mesura el valor de la producció dins de les fronteres d'1 país. El PIB inclou les exportacions i no inclou les importacions.
5. Al fer referència a 1 any permet comparar dif anys i països

MÈTODE DE CÀLCUL:

1. Despesa: PIBpm= (C)onsum familiar + (I)nversió empresarial + (D)espesa pública + (eXporta - iMportacions)
2. Valor afegit: VAa + VAb + VAc... + VAn
3. Ingressos o rendes PIBcf= W (salaris) + R (lloguer) + I (interessos) + B (Bi empresarials) - Impostos indirectes + Subvencions

PIB per capita= PIBpm : nº habitants

Renda per capita= PIBcf : nº habitants

Variació %= (PIB 02 - PIB 01) : PIB 01 · 100

Limitacions del PIB:

• No comptabilitza tots els béns i serveis finals produïts en 1 economia. Hi ha molta economia submergida (act no declarades)
• No mesura el valor de les activitats en les quals no s'intercanvien béns i serveis per diners. No passen pel mercat i el PIB no les considera.
• No informa de les externailtats, es a dir, dels beneficis i costos socials derivats d l'act eco
• No mesura la distribució de la riquesa entre els habitants.
• No mesura la qualitat dels béns i serveis. No té en compte el que es produeix i per tant, no es pot comparar la qualitat de la producció entre les dif èpoques

PGE

Les previsions de despeses i ingressos que realitzarà Hisenda durant l’any corresponent. Ha d’estar en consonància amb el pla econòmic de l’Estat, en que es detallen els objectius econòmics.

Els ingressos venen de: Cotitzacions socials (el que paguen les empreses i els treballadors a l’Estat) i tributs - Impostos (IVA, IRPF…) i les taxes. Altres ingressos són transferències corrents, ingressos patrimonials, alienació de béns d’inversió, transferències de capital.

Les despeses corrents són la compra de béns i serveis i el pagament a funcionaris/es. La inversió en infraestructures i transferències i subvencions.

INGRESSOS PÚBLICS DE PGE

1 - COTITZACIONS SOCIALS: Imports que els treballadors paguen cada mes (al voltant d’un 6,4% - 7% del sou brut).

2 - TRIBUTS:

a) Impostos - Directes: Graven el que es guanya i tenen en compte la situació econòmica de la persona. IRPF (Impost sobre la Renda de les Persones Físiques), IS, IP (Impost sobre Patrimoni)

- Indirectes: Graven el consum o altres coses sense tenir en compte la situació econòmica de la persona: L’IVA, Impostos Especials (tabac, alcohol, gasolina), Impostos per la construcció, Impostos sobre transmissions patrimonials (passes un bé d’una persona a una altra) i AJD (actes jurídics documentats):

• Compra d’habitatges i cotxes usats
• Constitució d’una societat
• Documents notaris i mercantils (entre empreses)

b) Taxes = Pago un import a canvi d’un servei (ex: Universitats, recollida d’escombraries, gual, tren, oposicions)

3 - ALTRES: L’Estat també cobra diners amb transferències corrents: Loteries, premis, multes. // Ingressos patrimonials: Rendes que proporcionen els béns (llogar edificis) i empreses de l’Estat. (Ex: Renfe). // Venda d’inversions (empreses, terrenys). // Transferències de capital: Fons estructurals de la Unió Europea (Ex: Covid)

DESPESES PÚBLIQUES:

DESPESA CORRENT (Compra de béns i serveis i Sous de funcionaris/àries). INVERSIONS (Infraestructures. Ex: carreteres, hospitals, escoles, aeroports, ports, etc.) TRANSFERÈNCIES I SUBVENCIONS (- Transferències a persones (pensions de jubilació, beques a estudiants, subsidis d’atur…) i - Subvencions a: Empreses (ex: creació de llocs de treball, per investigació, per situacions de crisi,...) i Associacions (ex: atenció a persones, cooperació internacional,...))

EL SALDO PRESSUPOSTARI:

Són els ingressos (cotitzacions, tributs) i despeses de l'Estat. Es poden donar 3 situacions:

• Dèficit: Ingressos < Despeses. El govern gasta més del que ingressa. En aquesta situació, haurà de demanar diners per assumir totes les despeses.
• Superàvit: Ingressos > Despeses. El govern pot estalviar per guanyar en el futur i fer front a possibles crisis. S’hauria de fer en època d’expansió econòmica per gastar en època de crisi.
• Equilibri pressupostari: Ingressos = Despeses. És una situació de dèficit 0.

CORRENTS DE PENSAMENT:

Model econòmic Keynesià= L’estat ha de gastar i s’ha d’endeutar per assolir la plena ocupació i el benestar dels ciutadans (sanitat, educació, serveis socials, habitatge) i buscar l’equilibri. Exemples: Península escandinava, Alemanya, França, Espanya. Partits polítics que ho defensen: Partits d’esquerres: PSOE

Polítiques neoliberals= L’estat no ha d’intervenir en l’economía ni s’ha d’endeutar i a més genera inflació (pugen preus) i fa augmentar els impostos (refreda economia). Exemples: Estats Units, Irlanda, Austràlia, Nova zelanda, Regne Unit. Partits polítics que ho defensen: Partits de dretes: Ciutadans, PP, VOX

Per finançar el dèficit l’Estat pot:

1. Apujar els impostos (IVA, IRPF, IS):

(Conseqüències si pugen els impostos)

• És impopular - Eleccions
• Si les famílies tenen menys diners, consumeixen menys, es frena l’economia i per tant baixen els impostos (ingressos)
• Les empreses tenen menys benefici per reinvertir i crear llocs de treball

2. Demanar préstec (solució keynes)

• Bancs centrals d’altres països. Ex: crisi bancària, 2009 - Banc Central Europeu rescat.
• Emetre une deute públic (lletres, bons, obligacions) que compren particulars i empreses, bancs…
• El problema que suposa és un sobrecost per l’Estat

3. Fabricar més diners i posar-lo en circulació.

• El problema que suposa és que això genera inflació (preus augmenten)
• A Europa l’únic que pot emetre €uros és el Banc Central Europeu