La Dècada Moderada i el Bienni Progressista: El Regnat d'Isabel II (1844-1868)

La Dècada Moderada (1844-1854)

El maig de 1845 s'aprovà una nova Constitució que restringia el sufragi censatari i reforçava el poder de la Corona. Aquesta fou complementada per mesures moderades i altres amb sentit racionalitzador:

• El Senat, les diputacions i els ajuntaments quedaven sota control de la Corona.
• Unificació i contribució directa d'impostos i centralització de l'Administració (excepte País Basc i Navarra) partint de la divisió provincial de 1833.
• Creació de la Guàrdia Civil (1844) per garantir l'ordre públic, amb estructures militars.
• Més autoritat per als governadors militars que per als seus homòlegs civils.
• Signatura d'un Concordat amb la Santa Seu el 1851.
• Aprovació del Codi Penal.
• Regulació d'un sistema d'instrucció pública estatal.
• Adopció del sistema mètric decimal i un únic sistema de pesos i mesures per a tot l'Estat.

Durant aquest període es visqué la Segona Guerra Carlina o dels Matiners (1846-1849), localitzada especialment a Catalunya, degut al descontentament pels impostos i les lleves o quintes. Es va saldar amb derrota carlina (reivindicaven el tron per al fill de Carles Maria Isidre, Carles Lluís).

El Bienni Progressista (1854-1856)

El juny del 1854, el general O'Donnell protagonitzà La Vicalvarada, un pronunciament militar que es feia ressò del descontentament de les capes burgeses per la ralentització de les reformes. Aquest pronunciament comptà amb el suport popular en reivindicació de millores en el nivell de vida de la gent.

Espartero tornà al capdavant del govern. O'Donnell fou el ministre de guerra i liderà el partit Unió Liberal.

Les principals accions del Bienni van ser:

• Es va reprendre una nova desamortització el 1855, la del ministre Madoz, que topà amb la vigència del Concordat de 1851. També afectà béns dels ajuntaments i d'altres.
• Es va elaborar la Llei de Ferrocarrils del 1855.

Les reivindicacions populars (reducció dels consums, abolició de les quintes, millores salarials, etc.) van dur a la primera vaga general de l'Estat espanyol el juliol de 1855.

Espartero va dimitir, aïllat, i la reina va encarregar la formació de govern a O'Donnell l'estiu de 1856. Una nova Constitució, la de 1856, no va ser promulgada.

La Descomposició del Sistema Isabelí (1856-1868)

Aquests anys es van alternar al poder O'Donnell i Narváez. Es retornà a la Constitució de 1845 i al moderantisme.

Fins al 1866 es va viure un cicle de relatiu desenvolupament econòmic (ferrocarril, urbanisme, mineria) i de certa projecció exterior (guerres a Indoxina, Perú, Mèxic i Marroc) que amagaven els problemes de fons del país. Després, una crisi agrària i financera generalitzada precipità la caiguda dels successius governs.

La repressió va ser molt forta contra progressistes, demòcrates i republicans, constantment esvalotats. La mort dels caps tradicionals de la Unió Liberal i del Partit Moderat va afeblir definitivament el moderantisme.

En aquest context, personalitats polítiques de variada tendència van acordar l'enderrocament d'Isabel II (Pacte d'Ostende, Bèlgica), aïllada enmig d'un sistema de govern permanentment incapaç de resoldre els problemes del país. El cop de gràcia definitiu contra el sistema isabelí va ser donat el setembre de 1868 amb un alçament militar a Cadis.