David Hume: Idees, Coneixement i Moral - Anàlisi Completa

David Hume: Idees, Coneixement i Moral

Hume descarta les idees innates. Nou criteri de la veritat: Principi de la còpia (només és veritat allò que prové de les impressions). Deia que els coneixements es redueixen a percepcions.

Crítica de Locke

Locke deia que una idea és tot allò que coneixem <> i Hume criticava que no diferencia les percepcions (contingut de la ment = coneixement):

• Impressions: percepcions actuals, producte d'una experiència directa, immediates (+ vivaces i veritables).
• Idees: provenen (record) de les impressions passades que amb el temps es converteixen en idees, + febles, són còpies de les impressions o representacions del pensament.

Concepte de Hume del cos humà

Llei d'associacions d'idees

Analitzar la ment i les seves operacions, una idea sempre s'associa amb una altra.

Constitució del coneixement

• Memòria: transformar les impressions en idees, com tornar a reproduir-les, fer reaparèixer idees i impressions.
• Imaginació: permet alterar l'ordre de les impressions per transformar-les d'idees simples a complexes.

Qualitats associatives

(Una idea tendeix a portar a una altra de manera natural):

• Semblança: perquè s'assemblen i així es relacionen les idees.
• Contigüitat: en l'espai o en el temps quan hi ha un límit entre dues coses i no hi ha el paper d'un 3r element.
• Causa-Efecte: el fet que passi una cosa que provoqui una altra (produeix una associació + ràpida i més forta entre idees).

Tipus de coneixement (2 tipus de judicis)

Relacions d'idees

Judicis necessaris i demostrables perquè el seu contrari és impossible, són independents de l'existència de l'objecte i no tenen necessitat de recórrer a l'experiència, es produeixen a partir del nostre enteniment, són relacions que hi ha entre les idees que tenim, es fonamenta en la naturalesa. Ex: mates, aritmètica, geometria, lògica.

Qüestions de fet

Només puc saber si és cert o no a través de l'experiència, existeixen per una creença. Amplien el nostre coneixement i afirmen fets que ens donen, es formen a partir de l'enteniment, són judicis contingents i indemostrables (el seu contrari és possible), es fonamenta en la llei d'associacions d'idees. Ex: física, astronomia, medicina (ciències empíriques).

Crítica causalitat

És necessària pel concepte humeà de veritat, per saber si una idea és veritat hem de saber de quina impressió prové. La causalitat es fonamenta en les qüestions de fet (empirisme) i en l'experiència. Diu que la causa és la connexió necessària entre A i B (CREENÇA). La causa procedeix a l'efecte, relació de causalitat:

1. Contigüitat en l'espai i el temps.
2. Prioritat de la causa (A) sobre l'efecte (B) en el temps.
3. Conjunció constant, es pot afirmar del passat però no es pot inferir amb certesa del futur.

La causalitat és una creença fonamentada en el costum de la imaginació //NO IDEA DE CAUSA = NO INDUCCIÓ (regularitat i constància de la natura, justifica la hipòtesi general a partir de fets particulars. La inducció només es legitima a través de la confiança en la constància de la natura, però això pressuposa ja la inducció (cercle viciós).

Crítica de la metafísica (substància)

Hume diu que tot prové d'una creença, la idea de substància no existeix perquè no es pot passar d'una impressió a alguna cosa de la qual mai no hem tingut impressió o experiència.

• Idea de substància extensa, món, realitat: les sensacions que apareixen en la nostra ment per investigar la causa, veracitat divina, coneixement sensitiu. Hume deia que tenim la idea del món extern perquè és la causa de les nostres percepcions (impressions i idees), ja que aquestes percepcions de la ment han de ser causades per objectes externs que també intervenen arrel de l'experiència, així doncs es fa una creença de la identitat de la substància per la repetició d'una sèrie d'impressions + la identitat de l'ordre d'aparició i successió de les impressions que formen un hàbit en l'home, per la conjunció d'una sèrie de fets que estàs acostumat a veure (imaginació) (així es crea la constància externa).
• Idea de substància pensant, jo o ànima (res cogitans): Intuïció de "Penso, aleshores existeixo" però això que existeix no sabem si és una substància o una essència, no tenim cap impressió ni del JO ni del PENSAMENT, però posseïm una noció d'identitat personal per explicar la consciència de la pròpia identitat recorrem a la MEMÒRIA i reconeixem la connexió que existeix entre les dif. impressions que es van convertir en idees i que es poden recordar en el flux present i simultani del temps. Així doncs, el JO no es pot conèixer com a substància sinó com el conjunt de percepcions (jo parlo..) NO: Jo sóc, jo existeixo.
• Idea de substància infinita o Déu: Nega qualsevol argument A PRIORI que pretengui afirmar la idea de Déu. Diu que ha d'haver un ésser perfecte i regular però no podem inferir en la causa d'una cosa si no tenim impressions ja que només són veritats aquelles que provenen de les impressions, però en aquest cas no tenim una impressió que es correspongui amb la idea de Déu. Per tant, Hume va dir que no és possible demostrar que Déu existeix però tampoc que no existeix.

Hume moral

En quina mesura la RAÓ o el SENTIMENT entren en totes les decisions de censura o lloança. Debat dels JUDICIS MORALS (judici a través del qual condemnem i lloem una acció o propietat): RAÓ (hi té un paper i intervé però no és suficient), SENTIMENT (la raó intervé però el que decideix de veritat és el sentiment). ACCIÓ PROPIETAT...útil=bo...FI, el mitjà útil és la RAÓ que ens mostra la conseqüència entre l'acció i el fi. UTIL=BO, aquesta equivalència de Hume farà crear els utilitaristes posteriors (UTILITAT: connexió entre una acció i un fi), si el FI ens fos indiferent, no valoraré com a útil (si és bo o dolent) el mitjà (FI INDIFERENT= MITJÀ INDIFERENT), és a dir només si el fi ens interessa sabrem si el mitjà és bo o dolent, aquesta valoració del fi ho fa el SENTIMENT i l'acció la fa la RAÓ. El SENTIMENT; és la recerca de la felicitat de la humanitat, sentiments que ens fan acceptar un fi o un altre són els de la humanitat. RAÓ: ens ensenya les diferents tendències de les accions i la humanitat, distinció entre utils i benéfics.

Judicis morals

Les ciències que els empren és la moral a través d'accions humanes, són judicis subjectius però Hume els hi atribueix universalitat perquè depenen de la naturalesa humana, les facultats que dur a terme són l'enteniment (RAÓ) que estableix relacions d'utilitat però el SENTIMENT d'humanitat determina si el fi és bo o dolent, a partir del tot de les relacions que l'enteniment ha establert, el sentiment d'humanitat aprova o condemna el tot de relacions donat. Es fonamenten en la Voluntat Suprema que atorga a cada ésser la seva naturalesa particular i els sentiments morals tenen un caràcter innat.

Funcions de sentiment i raó en les decisions morals a través de 5 consideracions

(Posa a prova la hipòtesi que en els nostres JUDICIS morals intervé la RAÓ i tb el SENTIMENT d'humanitat)

1. Crítica a la hipòtesi de que els nostres judicis morals només els determinem per la raó, sense col·laboració del sentiment: hipòtesi absurda i inintel·ligible. INGRATITUD: que algú faci una cosa beneficiosa per algú i li responen amb un maltracte, amb antipatia (actes desagradables). Hi ha certes relacions morals descobertes per la RAÓ. La RAÓ o el SENTIMENT ens mostra: EL FET; la malevolència, una acció contrària a algú (creença)/ RELACIONS ENTRE IDEES; relació d'oposició entre fer el bé o el mal, quan algú fa el bé i li responen el mal.
2. Comparació entre judicis de la GEOMETRIA (només intervé l'enteniment i la raó), i la MORAL (intervé tb el sentiment). La GEOMETRIA afegeix una nova relació a les relacions ja conegudes, la MORAL sentencia el TOT de les relacions sense afegir-ne. A partir de les relacions que ja coneixem d'una figura, l'enteniment incrementa el nº de relacions que coneixem (ens permet inferir una nova relació). La totalitat de les relacions de l'ENTENIMENT ha d'estar tancat, i els 'JUDICIS MORALS condemnen si el conjunt de les relacions són bones o dolentes. EX: error de FET i error de DRET, EDIP (ignorància) i NERÓ (ho sabia).
3. El judici ESTÈTIC i el MORAL (COMPARACIÓ): La similitud entre la bellesa moral i la bellesa natural és que ambdues no es fan pel mètode de la geometria ni l'enteniment. La BELLESA d'una cosa té la mateixa estructura que el JUDICI MORAL. L'enteniment investiga a partir de les relacions conegudes, les desconegudes i a partir d'aquí el TOT de les relacions són jutjades amb un sentiment de COMPLAENÇA (ens agrada i és bell) o de DISGUST (al contrari, fastigós i lleig).
4. Mostra que els éssers NO humans tb tenen relacions que possiblement poden ser les mateixes que entre les dels ésser humans, però no per això son essers morals, ni tenen el JUDICI moral (ja que el judici moral el fem sempre que hi ha un ésser humà, pq el que fa el judici moral és el pensament de la humanitat).
5. Determinació dels límits i oficis de la RAÓ i el SENTIMENT a la manera ARISTOTÉLICA: Els fins últims de les accions humanes mai poder ser explicats per la raó, sinó pels sentiments i efectes d'humanitat. Hume explica que ARISTÒTIL deia que el fi de les accions humanes era la FELICITAT per estar SA i FELIÇ. Així, alguna cosa ha de ser desitjable per ella mateixa (felicitat) RAÓ: facultat del coneixement, GUST: sentiments de bellesa i/o lletgesa. JUDICIS DE GUST (estètics): com la contemplació estètica d'obres d'art o de la naturalesa (judicis sobre la bellesa o la lletjor de les coses), són judicis subjectius que Hume els hi atribueix universalitat perquè depenen de la naturalesa humana, facultats com l'enteniment que percep les relacions (de l'obra), però només el sentiment estètic del subjecte determina el judici; es determina el judici a partir de les relacions que l'enteniment ha establert del subjecte on el sentiment de gust aprova el tot de relacions donat. Fonamentació metafísica: Es fonamenten en la Voluntat Suprema, que atorga a cada ésser la seva determinada naturalesa.