David Hume: Empirisme i Crítica Filosòfica

David Hume: Conceptes Clau

Definicions

Ànima: Idea de la qual no tenim cap impressió com a substància sobre la qual resideixen els pensaments.

Contingent: Veritat que és així, però podria ser d'una altra manera.

Creença: Tipus de coneixement probable basat en l'experiència d'observar una repetició de fets en el passat i que és resultat de l'hàbit i el costum.

Déu: Idea de la qual no tenim cap impressió.

Essència: Idea complexa formada per la imaginació basada en l'hàbit d'observar les semblances entre els diferents objectes.

Fenomenisme: Posició filosòfica sobre els límits del coneixement humà que afirma que aquest coneixement no pot anar més enllà de les percepcions que apareixen en la ment.

Idea: Les idees són les dades mediatitzades de l'experiència, ja que tenen l'origen i la causa en les impressions, de les quals són una còpia debilitada en el pensament.

Imaginació: Facultat que ens permet combinar unes idees simples amb unes altres per formar les idees complexes.

Impressió: Són les dades immediates de l'experiència externa.

Inferència causal o principi de causalitat: Forma d'associació d'idees basada en l'experiència passada.

Lleis d'associació d'idees: Principis universals que regeixen la combinació natural de les idees basats en el fet que existeixen unes qualitats associatives.

Memòria: Facultat que ens permet transformar les impressions en idees.

Món material: Idea de la qual no tenim cap impressió; per tant, l'existència d'un món material és indemostrable.

Principi de la còpia: Criteri de veritat segons el qual, si volem determinar la validesa o realitat de qualsevol idea que posseeixi la nostra ment, hem de buscar la impressió de la qual procedeix.

Qüestió de fet: Tipus de coneixement que només puc saber si és cert o no a través de l'experiència.

Relació d'idees: Tipus de coneixement establert per una «mera operació del pensament».

Substància: Idea complexa formada per la imaginació mitjançant les lleis d'associació d'idees.

Crítica a la Substància i la Causalitat

Entre les seves nombroses crítiques, Hume va criticar el concepte de substància. Segons ell, la substància és allò que es manté sota tots els fenòmens, allò que subsisteix, i per analitzar-ne la validesa li aplica el seu criteri de veritat. El criteri de veritat de Hume diu que una idea només és veritable si correspon a una impressió. Com que no hi ha cap impressió que correspongui a la idea de substància, Hume dirà que la idea de substància la produeix la imaginació. No és més que una col·lecció d'idees simples unificades per la imaginació sota un terme que ens permet recordar aquesta col·lecció d'idees simples.

Hume també criticarà el principi de causalitat. Segons Hume, el coneixement de fets està fundat en la relació causa i efecte. Aquesta relació s'ha interpretat tradicionalment sota la noció del principi de causalitat. Però, en què consisteix exactament la idea de causalitat? Per Hume, la relació causal s'ha concebut tradicionalment com una connexió necessària entre la causa i el seu efecte, i per examinar la seva validesa, Hume li aplica el seu criteri de veritat, segons el qual una idea només és vertadera si prové d'una impressió. La conclusió és que no existeix cap impressió que correspongui a la idea de “connexió necessària” entre la causa i l'efecte, per tant, el principi de causalitat queda qüestionat.

Inducció

La inducció és el procés mental pel qual infereixes les relacions de causa i efecte a partir de l'experiència passada. Hume va posar en dubte la validesa d'aquest tipus de raonament. Argumentava que no hi ha cap raó lògica per assumir que el futur serà com el passat només perquè el passat ha seguit un patró consistent fins ara.

Continuïtat de l'Existència

Hume argumenta que la nostra creença en la continuïtat de l'existència d'un objecte després de deixar de percebre'l es basa únicament en l'hàbit mental. Aquesta creença es forma a través de la repetició d'experiències passades i l'associació entre percepcions successives. No hi ha una justificació raonada o lògica per aquesta creença, segons Hume, sinó que és un producte de l'hàbit mental basat en l'experiència passada. En resum, la creença en la continuïtat de l'existència d'un objecte després de deixar de percebre'l és fonamentalment un hàbit mental, segons la perspectiva de Hume.

Crítica a la Idea de l'Ànima

Hume va desmuntar la idea de l'ego substancial, argumentant que la nostra percepció de la continuïtat del jo és una il·lusió generada per la successió d'experiències i percepcions. Hume va considerar que els pensaments i els sentiments són fenòmens que emergeixen de la nostra experiència, i no són propietats inherents a una entitat substancial com l'ànima. A més, va afirmar que no podem trobar cap evidència directa o experiència immediata d'aquesta ànima o jo, sinó que només podem percebre els successius pensaments i sentiments que tenim en el temps.

Limitacions de l'Empirisme

Cal destacar que no tot el coneixement prové de l'experiència. Per exemple, la lògica i les matemàtiques són disciplines que no es basen en la comprovació empírica, sinó en la deducció i el raonament.