David Hume: Crítica a la Substància, el Jo i Déu

La Filosofia de David Hume: Empirisme i Escepticisme

1. Crítica a la idea de substància

El principi fonamental de l'empirisme de Hume és: «Esse est Percipi» (ser és ser percebut). Si podem percebre alguna cosa, vol dir que és real; la base del coneixement són els sentits. A partir d’aquest principi, Hume analitza i qüestiona les substàncies metafísiques, especialment les proposades per Descartes.

Quan certes impressions (color, forma, tacte...) apareixen agrupades, la ment acaba imaginant que provenen o que són l’efecte d’alguna altra cosa: una substància material que en seria la causa. Però, segons Hume, no hi ha cap impressió sensorial que testimoniï directament l'existència d'aquesta relació o d'aquesta substància.

Per tant, només per costum creiem que aquelles sensacions emanen d’una substància material. Estem condemnats a viure confinats en la creença; el coneixement segur i irrevocable esdevé una idea inassolible. En resum, no sabem si podem conèixer els objectes tal com realment són i, fins i tot, no podem saber si aquests objectes existeixen realment.

1.1. La crítica del Jo (Identitat Personal)

La identitat és allò que tu ets. El jo, la ment, l’ànima o la substància espiritual no és quelcom directament cognoscible, ja que no hi ha cap impressió simple a partir de la qual s’origini aquesta idea. Segons Hume, no hi ha cap impressió constant i invariable que pugui formar la idea d’identitat personal.

Per explicar la formació de la idea d’identitat personal, Hume recorre a la memòria. Davant un fet, la memòria ens permet connectar impressions experimentades en diferents moments. La manera com vivim diferents experiències, recordades i connectades, fa que puguem crear una consciència de nosaltres mateixos, una identitat personal.

1.2. La crítica de Déu (Ésser Suprem)

Quant a l’existència de Déu, Hume afirma que no hi ha cap impressió sensible que correspongui a l’Ésser Suprem. També és impossible demostrar racionalment l’existència de la divinitat perquè el concepte de Déu al·ludeix a una realitat situada més enllà del món fenomènic (més enllà de l’experiència i la raó). Déu no és un fet observable; per tant, no és possible deduir la seva existència a partir del món observat.

2. Les Qüestions de Fet i les Relacions d'Idees

Segons Hume, hi ha dues classes de proposicions o dos modes de coneixement:

• Relacions d’Idees: Són afirmacions necessàriament vertaderes. Són un coneixement conceptual que s’explica lògicament, no experimentalment. Són proposicions analítiques, contrastades per la coherència del raonament i conegudes a priori (independentment de l'experiència). Exemple: «El triangle té tres costats».
• Qüestions de Fet: Són proposicions conegudes a partir de l’experiència, no de l’anàlisi lògica. Són afirmacions empíriques i vertaderes perquè hi ha una correspondència entre la proposició i la realitat. Són proposicions sintètiques, conegudes a posteriori (a partir de l’observació i l’experimentació). No són necessàriament vertaderes, sinó vertaderes de fet, ja que podrien no ser-ho. Exemple: «El sol sortirà demà».

3. Com s'associen les idees?

Per a Hume, tot i que les idees poden estar relacionades per la imaginació de manera lliure, la ment segueix unes pautes d’associació d’idees. Aquests principis de relació són tres:

• Semblança: Una idea ens fa pensar en la idea d’una cosa semblant (una fotografia ens recorda la persona).
• Contigüitat (en temps o lloc): La idea d’un objecte ens fa pensar en un altre que hi és proper (pensar en una habitació ens fa pensar en la casa sencera).
• Causa i Efecte (Causalitat): La idea d’una causa ens fa pensar en el seu efecte, o a l’inrevés.

La relació de causalitat és la més forta de totes. El principi de causalitat ens permet afirmar o creure més del que realment veiem (inferència causal), però aquesta creença es basa en el costum i no en una connexió necessària observable.