David Hume: Crítica al Principi de Causalitat i el Problema de la Inducció
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,33 KB
...virtut i evita la necessitat de successives reencarnacions.
La moralitat guiada per la raó
Així, rebutja el relativisme sofista i insisteix que no totes les conductes són igualment valuoses, sinó que només aquelles guiades per la raó poden ser considerades *vertaderament morals*.
La crítica de David Hume al principi de causalitat
El principi de causalitat en les ciències empíriques
El principi de causalitat és una llei d’associació d’idees fonamental per a les ciències empíriques, inclosa la física newtoniana, ja que permet establir lleis científiques. Aquestes lleis no només descriuen esdeveniments presents, sinó que també permeten predir el seu comportament futur.
Per exemple, la proposició:
- “L’aigua, a una atmosfera de pressió, bull a 100 graus centígrads” és una qüestió de fet que es verifica a través de l’experiència.
Això implica que sempre que es repeteixin les mateixes condicions, es produirà el mateix efecte, establint així una relació de causa (arribar a 100 graus a una atmosfera de pressió) i efecte (bullir). Això planteja la qüestió de com pot la ciència estar segura que en el futur passarà sempre el mateix que ha passat fins ara, si segons Hume no tenim impressions sensibles del futur.
La distinció entre impressió i connexió necessària
Hume ens explica que el que realment es produeix és el següent: si mai haguéssim vist el fenomen A i el véssim per primera vegada, *a priori* no tindríem ni idea de quin podria ser el fenomen B. Però hem experimentat en múltiples ocasions (tenim impressions sensibles i, per tant, idees que el fenomen A és seguit pel fenomen B).
Per tant, hem anomenat A causa i B efecte i hem fet l’assumpció que hi ha una **connexió necessària** entre ambdós, que A produeix B. Però en realitat, **NO tenim cap impressió sensible** d’aquesta connexió, sinó només la seqüència temporal on primer tenim la impressió d’A, seguida en el temps de la impressió de B.
El paper del costum i l'hàbit
Segons Hume, l’únic que ha passat és que ens hem avesat o **habituat** a veure sempre A seguit de B, una successió temporal que s’ha repetit fins ara.
L'abast del coneixement científic: probabilitat vs. certesa
Aquesta anàlisi redueix l’abast dels judicis de les ciències empíriques. El raonament inductiu que utilitza la ciència només permet considerar els seus judicis com a **altament probables**, i no com a absolutament vertaders, certs i necessaris.
Segons Hume, les qüestions de fet, pròpies de les ciències empíriques, es basen en una **creença psicològica** derivada del costum i la regularitat, i no en una certesa absoluta. El principi de causalitat, fonament de la ciència, no és una propietat del món físic, sinó una construcció mental que associa fenòmens similars que solen ocórrer junts en el temps.
La paradoxa del principi de còpia de Hume
No obstant això, Hume cau en una **contradicció interna**: la seva teoria del *principi de còpia* pressuposa la validesa del principi de causalitat, ja que afirma que totes les idees provenen d’impressions, establint així una relació causal entre impressions i idees, malgrat haver negat prèviament la validesa objectiva d’aquest principi.