David Hume: Causalitat, Hàbit i Coneixement Empíric

La Causalitat segons David Hume: Hàbit i Experiència

El text de David Hume destaca que les nostres expectatives sobre el futur es fonamenten en l'hàbit i el costum, no en una connexió necessària entre causes i efectes. Hume utilitza l'exemple de dues boles de billar per il·lustrar com, davant d'un esdeveniment conegut, la nostra ment anticipa l'efecte habitual sense una base racional. Això implica que no podem justificar la nostra creença en la causalitat només a partir de l'experiència passada, ja que els poders que operen en els cossos són desconeguts i no necessàriament estan vinculats a les qualitats que percebem.

Conceptes Clau en la Filosofia de Hume

• «Efecte»: Es refereix al resultat observable d'una causa, en aquest cas, el moviment de la segona bola de billar que s'anticipa a partir de l'hàbit.
• «Conclusió»: Fa referència a la inferència que es fa sobre la relació entre causes i efectes, que Hume qüestiona per la seva falta de fonamentació racional.

Justificació de les Afirmacions de Hume sobre la Causalitat

David Hume argumenta que «no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada» perquè la nostra comprensió de la causalitat es basa en l'hàbit i la repetició, no en una connexió necessària entre causa i efecte. Hume sosté que, tot i que hem observat molts casos on un efecte segueix a una causa, no podem inferir que aquesta relació sigui universalment vàlida.

Això es deu al fet que «els poders mitjançant els quals operen els cossos són totalment desconeguts»; no podem conèixer les forces que causen els esdeveniments, només les qualitats que percebem. Així, Hume desafia la idea que la raó pot justificar les nostres expectatives sobre el món, ja que aquestes es fonamenten en la percepció i l'experiència, que són limitades i subjectives.

A més, Hume destaca que «nosaltres en percebem només les qualitats sensibles», la qual cosa implica que la nostra experiència del món és limitada a les impressions que rebem a través dels nostres sentits. Això significa que no podem tenir coneixement directe dels mecanismes subjacents que causen els fenòmens, la qual cosa posa en dubte la nostra capacitat per establir connexions causals fiables.

Hume i Descartes: Empirisme vs. Racionalisme

Comparant la concepció de la ment de Hume amb la de René Descartes, trobem diferències significatives. Hume, com a empirista, sosté que la ment és un conjunt d'impressions i idees derivades de l'experiència sensorial. La seva visió és que el coneixement es basa en l'observació i la repetició, i que la causalitat no és inherent al món, sinó que és una construcció mental basada en l'hàbit.

En canvi, Descartes, un racionalista, argumenta que la ment és una substància pensant independent del cos, capaç de deduir veritats universals a través de la raó. La seva famosa afirmació «Cogito, ergo sum» (Penso, per tant existeixo) reflecteix la seva creença en la primacia del pensament i la raó com a fonaments del coneixement. Així, mentre Hume destaca la importància de l'experiència i la percepció, Descartes defensa que la raó és la font principal del coneixement i la veritat.

Reflexió Crítica: La Creença en la Causalitat i el Futur

Estic en desacord amb l'afirmació que estem justificats a creure que el futur serà com el passat i que de les mateixes causes se seguiran els mateixos efectes. Aquesta creença es fonamenta en la idea de causalitat, que Hume qüestiona profundament. Segons Hume, la nostra expectativa que els esdeveniments futurs seguiran patrons passats no es basa en una connexió necessària entre causa i efecte, sinó en l'hàbit i la repetició d'experiències anteriors.

La nostra percepció del món és limitada a les qualitats sensibles que experimentem, i no tenim accés als poders ocults que operen en els cossos. Això significa que, encara que hem observat que determinades causes produeixen determinats efectes en el passat, no podem garantir que aquesta relació es mantindrà en el futur. La naturalesa del món és, en última instància, incerta i desconeguda, i la nostra confiança en la regularitat del món és més una qüestió de costum que de raó. Per tant, la creença en la causalitat i la predictibilitat del futur és, en el millor dels casos, una suposició que no està fonamentada en una justificació racional sòlida.