La Davallada de la Literatura Catalana: Renaixement, Barroc i Il·lustració

Davallada de la Literatura Catalana Culta

Conseqüències de la Davallada

• Castellanització de l’aristocràcia dels antics territoris de la Corona d’Aragó.

• Pèrdua del poder de la burgesia catalana, afeblida per les guerres i les crisis econòmiques.

• Utilització freqüent del català en la literatura culta

• Entrada de castellanismes en la literatura culta

• Pèrdua de la consciència d’unitat entre territoris de parla catalana.

La crisi afectava el català com a llengua de prestigi, el seu ús en la literatura culta, no en la popular.

1. Renaixement, Barroc i Il·lustració

• Renaixement: segle XVI (iniciat ja al XV)

• Barroc: segle XVII

• Il·lustració: segle XVIII

El Renaixement

Va suposar la revalorització de la cultura clàssica grega i llatina. Moviment que va néixer a Itàlia al segle XV, amb precedent de l’humanisme del segle XIV. Va tenir una gran rellevància en el terreny de les arts plàstiques. Els renaixentistes van inaugurar un període més antropocèntric, centrat en l’ésser humà, fonamentat en l’estudi dels clàssics.

Erasme de Rotterdam va defensar valors com la tolerància i va propugnar la reforma de l’Església.

El Barroc

Moviment antitètic al Renaixement. Si aquest tendia cap a l’harmonia, el Barroc posava de manifest les tensions i contradiccions de la condició humana (Consciència de la brevetat de la vida o del caràcter efímer del plaer).

Es centrava sovint en la mort, la degeneració humana o la constatació i crítica dels vicis, entre altres aspectes. Ús de la sàtira, gust per tot allò desagradable i visió pessimista. Aquestes característiques van portar als barrocs a remarcar els contrastos: la vida i la mort, el lirisme i la burla.

El Barroc va tenir un fort accent espanyol, pintors com Valdés Leal. Escriptors com Lope de Vega, Calderón de la Barca, Luis de Góngora. El segle XVII es va iniciar amb les obres fonamentals de William Shakespeare i Miguel de Cervantes.

La Il·lustració

Després del Barroc va suposar la confiança en el progrés i la raó. La seva manifestació més característica en el camp de les arts és el neoclassicisme, que va implicar un retorn a les normes dels antics grecollatins.

És un moviment francès que va culminar amb la Revolució del 1789 i la fundació d’una democràcia burgesa basada en la separació entre els poders executiu, legislatiu i judicial. Tenia una funció bàsicament didàctica i ideològica: difonia tant els coneixements propis del moment, com les idees del liberalisme, contra l’absolutisme.

Escriptors com Voltaire (Contes filosòfics) i Jean-Jacques Rousseau (Emili, obra sobre un model ideal d’educació).

2. Autors i Obres dels Segles XVI, XVII i XVIII

La castellanització d'una banda i l’escàs prestigi del català com a llengua culta, de l’altra, ajuden a explicar el perquè d’una literatura culta escassa. Tot i així cal destacar els autors següents:

• Renaixement (XVI): Pere Serafí

• Barroc (XVII): Francesc Vicent Garcia i Francesc Fontanella

• Il·lustració (XVIII): Baró de Maldà i Joan Ramis i Ramis

3. La Literatura Popular

Des de sempre ha existit una literatura popular al costat de la culta; però, enfront del declivi, va guanyar importància perquè va mantenir una gran vitalitat. El poble mai no va deixar de parlar la seva llengua i la castellanització va afectar sobretot l’ambient de la Cort.

Característiques de la Literatura Popular

• Normalment anònima, presenta sempre una evolució més lenta que la culta; és difícil de datar.

• Pel que fa al teatre, es va continuar la tradició de l’entremès medieval, anomenat sainet (peces dramàtiques breus, sovint complements d’una obra més llarga, que descrivien costums de l’època acompanyades de música i cançons).

• En poesia, sovint transmesa oralment i cantada, hi havia una gran varietat de gèneres:

  • Nadales (a l’entorn del naixement de Crist)

  • Corrandes (quatre versos de set síl·labes)

  • Goigs (poesia religiosa sota l’advocació d’un sant o una parròquia)

  • Romanços: poemes narratius de tradició oral, com ara El Comte Arnau o els romanços de bandolers.

La poesia popular mantenia unes certes constants, com ara el vers d’art menor (octosíl·labs a tot estirar), la rima assonant o l’ús abundant de repeticions, que accentuava la musicalitat.

• En prosa, cal destacar les rondalles i les llegendes, que també es transmeten oralment. És habitual el seu caràcter fantàstic.