Dalí i Tàpies: Anàlisi de dues obres mestres

La persistència de la memòria

Autor: Salvador Dalí (Figueres, 1904 - Castell de Púbol, 1989)

Cronologia: 1931

Estil: Surrealisme

Tècnica: Oli sobre tela

Dimensions: 24 cm x 33 cm

Tema: Oníric

Localització: Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA)

Context històric:

La vida i obra de Dalí en aquesta època es poden contextualitzar al final de la Dictadura de Primo de Rivera, instaurada el 1923, i l'inici de la II República a Espanya. Durant aquesta nova etapa republicana (1931-1936), artísticament el podem definir com un període de grans inquietuds i il·lusions, però va ser un període massa breu perquè les seves iniciatives en marxa donessin fruit i es portessin a terme projectes nous.

Anàlisi formal:

Presenta una composició en diagonal ascendent d'esquerra a dreta del quadre. Hi ha un equilibri perfecte entre la zona dels rellotges tous, a l'esquerra, i la zona de les roques al fons a la dreta, reforçada per la llum daurada que les il·lumina. Estem davant d'un paisatge al capvespre. Trobem en primer terme i al centre de la composició una estranya figura: un cap tou amb un enorme nas del qual surt una llarga i carnosa llengua. No hi ha boca. El coll es perd a la foscor. L'ull està tancat, té unes enormes pestanyes. Tot el cap sembla que dormi sobre la sorra. Pot ser que sigui un autoretrat del pintor. A sobre reposa un rellotge de butxaca tou.

Paisatge: Al fons, intensament il·luminada, podem veure una cala retallada per penya-segats rocosos. Una pedra més petita, arrodonida, projecta la seva ombra sobre la sorra de la platja que està deserta. El mar es confon amb el cel blau cobert de vaporosos núvols blancs.

Dibuix: El dibuix té una enorme importància en el quadre. De línies pures, molt acadèmic. Els objectes estan representats amb exactitud i detallisme, però les seves dimensions no són reals i estan deformats.

Llum: La llum juga un gran paper en el quadre. És una llum nítida i brillant que projecta ombres allargades i configura un ambient crepuscular. El quadre està dividit en dues parts no simètriques: una tenebrista, en primer terme, amb un focus de llum a la dreta que il·lumina suaument els objectes que projecten les seves ombres i es retallen a l'espai; i l'altra, molt il·luminada al fons, amb una llum molt blanca, irreal.

Color: És ric i variat. Predominen els tons freds (blau ultramar, grisos, blancs), que contrasten amb els càlids (ocres, marrons i grocs). El color contribueix a marcar els efectes dinàmics de la composició, ja que els tons càlids ens apropen les formes, mentre els freds les allunyen.

Estil: És una obra que pertany al Surrealisme, moviment d'avantguarda creat el 1924, a França, després del Manifest del surrealisme d'André Breton, pare d'aquest moviment i també el seu redactor.

Anàlisi conceptual:

Tema: Dalí, en aquest oli de petit format, representa el paisatge que li és més proper, Portlligat. Fàcilment podem reconèixer les roques del Cap de Creus, els colors del cel i del mar. Dins d'aquest paisatge hi trobem tres rellotges tous i un de rígid. Un dels rellotges tous penja de la branca d'una olivera; un altre, també deformat, reposa sobre la figura amorfa que hi ha al centre de l’obra. L’últim rellotge tou es repenja en el moble situat a l’angle esquerre. El quart rellotge, rígid, cobert de formigues i situat cap per avall, contrasta amb els tous. Tots els rellotges marquen una hora diferent, i l’únic que manté la seva rigidesa està pintat cap per avall i infestat de formigues.

Significat: Dalí insinua la relativitat del concepte de temps i una de les preocupacions més artificials i abstractes inventades per l’home: l’angoixa de controlar el temps. El pintor contraposa l’escena infinita del paisatge amb objectes que ens recorden a cada moment la fugacitat dels instants i de les coses: tot és efímer i fugisser. Una altra preocupació recurrent i obsessiva en Dalí és la immortalitat, aconseguir la permanència i conquerir l’eternitat sense el control ni la presència del temps. El paisatge integra els elements “durs” de l'obra, els que persisteixen en el temps i perviuen en la memòria: el mar, les roques del cap de Creus, la pedreta blanca, la branca de l'olivera o el moble. Aquest paisatge és el marc de “la imatge sorprenent” que cercava i que va aconseguir pintant els rellotges tous. Aquesta és la contraposició dels elements “durs” que persisteixen i els “tous” que es desfan i ens donen la sensació de relativitat del temps. Els tres rellotges tous marquen una hora diferent, indicant que el temps és un concepte relatiu. En contrast amb els rellotges tous, hi ha un quart rellotge dur, cobert de formigues i col·locat capgirat. En aquest es fa palesa la inutilitat del temps en el moment que el símbol queda destruït. El paisatge de Portlligat persisteix en la memòria, va més enllà, és immortal, en canvi el temps o el cap de l'home amb els ulls tancats és efímer, mortal, caduc.

Models plàstics:

Dalí va tenir formació acadèmica, i en les seves obres segueix els pintors detallistes, com H. Bosch, Brueghel el Vell, Arcimboldo... admirats pels surrealistes. També l’influí la pintura metafísica de G. De Chirico. Tècnicament, Vermeer per la seva minuciositat. Dins la modalitat objectiva i figurativa del surrealisme, Dalí es relacionà amb Magritte, Ernst i Delvaux, que utilitzaven una tècnica quasi fotogràfica per imitar la realitat.

Relacions amb altres obres de l'autor o de l'escola:

• Pietat, 1982
• Galatea de les esferes, 1952

Diferències amb altres solucions coetànies:

• Mae West (1892-1980), 1934
• Dalí, elements enigmàtics

Creu i R

Autor: Antoni Tàpies

Cronologia: 1975

Estil: Informalisme

Tècnica: Tècnica mixta (sorra, tela, pedres, pintura i llapis grafit)

Suport: Fusta de contraplacat

Dimensions: 162 x 162,5 cm

Localització: Col·lecció MACBA

Context històric:

Antoni Tàpies pinta Creu i R uns mesos abans de la mort de Franco. Durant aquell any, l'artista va contribuir amb un cartell i una litografia a una campanya per abolir la pena de mort a Espanya i va participar activament en les lluites que demanaven l'amnistia dels presos polítics del règim franquista. La seva obra, des dels seus inicis, sempre va estar influenciada per la situació política a Espanya.

Anàlisi formal:

Aquesta obra, com la majoria de quadres matèrics de Tàpies, està basada en línies contundents que formen composicions complexes. En la construcció de l'obra podem observar dos nivells:

• El llenguatge matèric, en aquest cas marcat per la textura de la sorra, les pedres i la tela.
• El dibuix i la línia donats per la creu, les lletres (R, H) i els signes (+).

Utilitza colors terrosos, propis de la matèria: ocre, marró, negre i vermell. Aquest és un traç distintiu en Tàpies, l'austeritat cromàtica, generalment es mou en gammes de colors austers, freds, terrosos, com l'ocre, marró, gris, beix o negre. Dóna molta importància a la superfície de l'obra que adquireix valor de relleu: la textura de la sorra, de les pedres, de la tela enganxada que al mateix temps dibuixa una lletra (H) i crea efectes d'ombra, aporten una gran expressivitat.

Tècnica: En la seva obra més característica dins de l'informalisme matèric, Tàpies utilitza tècniques que barregen els pigments tradicionals de l'art amb materials com sorra, roba, palla, etc., amb predomini del collage i l'assemblage, i una textura propera al baix relleu.

Anàlisi conceptual:

En la seva obra, Tàpies reflecteix una gran preocupació pels problemes de l'ésser humà: la malaltia, la mort, la soledat, el dolor o el sexe. Tàpies ens dóna una nova visió de la realitat més senzilla i quotidiana, enaltint-la a cotes de veritable espiritualitat. La concepció vital de l'artista es nodreix de la filosofia existencialista, que remarca la condició material i mortal de l'home, en l'element definitori del seu estil. Tàpies va començar a utilitzar la creu després de la Guerra Civil, moment en què Espanya se li presentava com un gran cementiri. Posteriorment, la creu serà entesa per l'artista com a símbol de les coordenades de l'espai. A i T són per les inicials del seu nom o per Antoni i Teresa –la seva dona–; la X com a misteri, incògnita, o com a forma de tatxar quelcom; la M l'explica de la següent manera:"Tots tenim una M dibuixada a les línies del palmell de la mà, el qual remet a la mort, i al peu hi ha unes arrugues en forma de S; tot combinat era Mort Segur".

Models plàstics:

Els principals exponents de la pintura matèrica foren, a més de Tàpies, els francesos Fautrier i Dubuffet i l'espanyol Manolo Millares. L'informalisme matèric serà des dels anys 1950 el principal mitjà d'expressió de Tàpies, en el que amb diverses peculiaritats encara treballa. Als anys 1970, influenciat pel pop-art, començà a fer servir objectes més sòlids en les seves obres, com parts de mobles. Amb tot, la pràctica de l’art (1970), L’art contra l’estètica, (1974), Memòria personal (1978), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l’art (1993) i L’art i els seus llocs (1999).

Relacions amb altres obres de l'autor o de l'escola:

• Escrit, 1998
• Cara i mans sobre negre, 1990

Diferències amb altres solucions coetànies:

• Gent corrent, 1975