Dadaisme i Surrealisme: Avantguardes en Poesia

El Dadaisme

Més tardà, el dadaisme (del francès dada, veu infantil que no significa res) va anar més enllà que el futurisme. Caòtics i violents, els dadaistes van sorgir en plena Primera Guerra Mundial, concretament l'any 1916, com a resposta contra la societat que l'havia provocada. Els capdavanters del moviment van ser Tristan Tzara i Francis Picabia. Aquest darrer, fugint de la guerra, va viure a Barcelona el 1916 i el 1917, on va fundar la revista "391", portaveu del dadaisme a Catalunya. Els dadaistes exigien la destrucció absoluta dels mitjans d'expressió tradicionals que havien encaminat l'home cap a la mort d'ell mateix i defensaven una expressió totalment espontània. Tots els artistes que s'adherien a aquest moviment participaven d'un esperit rebel que propugnava l'autonomia del jo creador i un desig d'alliberament mental.

El Surrealisme

El surrealisme (del francès surréalisme, superrealisme) va ser un producte del dadaisme. André Breton, que va publicar el manifest fundacional del surrealisme el 1924, havia militat en el moviment dadà, però se'n va separar i va crear una nova teoria estètica: la literatura, alliberada dels entrebancs del bon gust i de la lògica, havia de ser un mitjà per fugir del racionalisme, que només havia contribuït a l'empobriment de la civilització. Segons André Breton, si l'ésser humà està atent al seu inconscient i als seus somnis, descobrirà en ell la dimensió de la realitat, de la qual la imaginació és part integrant i forma la superrealitat. Per arribar a la superrealitat són necessàries unes experiències privilegiades: l'amor, el somni i la descoberta de la vida urbana. Els surrealistes defensaven la llibertat total, que en literatura comportava fer ús de l'escriptura automàtica (les idees es plasmen al paper sense rectificació posterior) i del collage.

La concreció de l'estètica avantguardista en poesia

El procés de destrucció dels convencionalismes establerts en literatura es va palesar sobretot en la poesia. Els artistes van defugir qualsevol norma retòrica tradicional per provocar la sorpresa del lector. En aquest procés hi valia tot, de manera que un poema podia ser una forma, un dibuix, un no-res...

Però enmig de tota aquesta experimentació, en la poesia avantguardista hi trobam uns trets comuns:

• a) Destrucció de la unitat gràfica de la pàgina, de manera que es fan servir cossos i tipus de lletra diferents, tintes de colors... i es deixen paraules soltes, com si volassin pel paper, per remarcar-ne la importància.
• b) Alliberament gramatical de la paraula, que comportava suprimir les majúscules de principi de paraula i els signes de puntuació i substituir-los per espais en blanc i per versos dividits en esglaons (salts de falla).
• c) Alliberament racional de la paraula, de manera que un vers podia perdre tot el seu sentit racional.
• d) Desintegració i substitució de la paraula, o sigui, que aquesta pot tenir tant de valor com una sola lletra, un nombre o un dibuix.

D'aquí prové la importància que van assolir per als avantguardistes el collage, la poesia visual i el cal·ligrama.