Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc — novel·les XV

Curial e Güelfa

Curial e Güelfa. Resum de l’argument. Aquesta novel·la va ser escrita a mitjan segle XV; no consta ni el títol ni el nom de l'autor. No va ser coneguda fins al segle XIX: Milà i Fontanals en va donar la primera notícia el 1876 i li va posar el títol amb què la coneixem. Sembla, doncs, que no va ser impresa ni llegida en la seva època.

Narra les aventures d'armes i d'amor de Curial des del moment que entra al servei de la casa del marquès de Monferrat, on s'educa, fins que, després de moltes peripècies i infortunis, aconsegueix culminar feliçment els seus amors amb la Güelfa i esdevé un cavaller. Està dividida en tres llibres que corresponen als viatges de Curial.

Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc. Escrita a partir de 1460 i publicada per primera vegada l'any 1490, Tirant lo Blanc és una novel·la cavalleresca que narra les aventures d'armes i d'amor del seu protagonista, Tirant. Qualificada encertadament com a novel·la total, la seva versemblança l'allunya dels llibres de cavalleria de l'Edat Mitjana.

Autoria

El seu autor, Joanot Martorell, fou un cavaller provinent de la petita noblesa valenciana, nascut a la ciutat de València entre 1405 i 1410. La família Martorell era originària de Gandia, però consta a València des de 1400. Possiblement va morir el 1465. El seu avi va ser conseller reial i el seu pare, cambrer del rei Martí l'Humà. De Joanot Martorell, que era cunyat d'Ausiàs March, coneixem elements biogràfics que el mostren com un cavaller bregós, de vida agitada, plena d'afers cavallerescos i d'armes, i bon coneixedor dels usos i costums de la cavalleria; habituat al tracte cortesà i, segons es dedueix del llibre, interessat en els afers militars europeus de la seva època, i amb una visió molt humana i atrevida, sovint desvergonyida, dels assumptes amorosos.

Aquestes lletres de batalla, en què Joanot Martorell relaciona els greuges de què se sent ofès i repta a batalla a mort, són una bona mostra tant del seu coneixement d'aquestes pràctiques (que es reflecteix a la novel·la) com del seu caràcter bel·licós, enemic de juristes i de paraules (com queda ben patent en un dels episodis de la narració en què el duc de Lancaster fa penjar uns juristes, amb plaer del rei). No hi ha cap mena de dubte que Joanot Martorell aprofita la seva pròpia experiència en l'elaboració de la seva obra, com tots els bons novel·listes. Joanot Martorell, a causa de la seva mort, no va poder acabar la narració; és el cavaller Martí Joan de Galba qui la va finalitzar.

La novel·la

S'obre amb una lletra de Joanot Martorell adreçada al rei expectant Ferrando de Portugal, en què afirma que el llibre és la traducció d'una novel·la anglesa. Aquesta afirmació sorprenent no pot ser entesa sinó com una ficció literària, la raó de la qual desconeixem; ningú, ni aquí ni fora d'aquí, dubta que sigui una novel·la original de Joanot Martorell.

Narrada en tercera persona per un narrador discret que poques vegades intervé, Tirant lo Blanc és una novel·la tancada, discursiva i lineal. És justament aquesta varietat el seu màxim atractiu: amb escenes fantàstiques, esdeveniments històrics, estratègies militars i episodis diversos. La novel·la pot ser dividida en cinc parts, que corresponen als llocs geogràfics; totes tenen una doble línia argumental (armes/amor), unides en una trama única que segueix la vida del protagonista del segle XV.

Versemblança i ficció

Tirant lo Blanc era —i és— un llibre seriós i divertit alhora. El llibre de cavalleria, nascut al segle XIII, havia emergit sota el signe de la fantasia: sense concreció temporal i geogràfica, aventures impossibles, espais tipificats, cavallers de qualitats sobrehumanes, gegants, dracs, mags, prodigis, etc., que en les seves continuacions s'havien perpetuat i fet cada vegada més increïbles. El Tirant, en canvi, presenta una cavalleria possible a la seva societat; creïble i versemblant, un món que el lector pot considerar pròxim al seu.

La novel·la reflecteix amb fidelitat els usos i costums cavallerescos de la seva època, sempre tractats amb seriositat i respecte. Joanot Martorell no vacil·la a incloure-hi episodis històrics prou coneguts pels seus contemporanis. Martorell fa que el seu protagonista, a més de moure's en el seu mateix temps, corri per una geografia real, coneguda i perfectament ajustada a la cartografia i a la divisió política i geogràfica del moment: els noms de molts cavallers, cristians i moros, són perfectament ajustats a la realitat possible del segle XV.

Tirant: personatge de carn i ossos

La seva versemblança: tots els seus fets són propis del comportament humà i dins dels seus límits possibles. Tirant conserva el seu caràcter de cavaller virtuós, valent i admirable, però viu en un món ben real i actua sempre dins del marc del que és possible. El seu èxit no es deu a una força sobrehumana, sinó a la seva capacitat de resistència i al seu enginy.

La humanització de Tirant arriba a la màxima expressió en el moment de la seva mort. Perquè Tirant, contra tota la tradició literària, mor de malaltia i després d'haver fet testament. Tirant, però, és un personatge de ficció, humà i ben perfilat psicològicament que, sens dubte, recull elements biogràfics de personatges rigorosament històrics. També aquí és clara la voluntat de Joanot Martorell de fer versemblant la novel·la amb comportaments ajustats a la mesura humana i amb elements biogràfics.