La cultura i la formació de la personalitat

Què vol dir "ser culte"?: "Cultura" ve del llatí colere i significa "cultivar la terra". Per analogia, al.ludeix al cultiu de les nostres capacitats naturals i intel.lectuals per a desenvolupar-nos com a éssers humans i impulsar l'avanç de la societat. Una persona culta és la que ha desenvolupat els seus coneixements i hàbits, i es distingueix de l'ignorant condemnat al subdesenvolupament i a l'erudit que memoritza per guanyar concursos. La persona culta, és la que sap, no per saber, sinó per a comprendre millor el seu món i a sí mateix. Aplicada a l'individu, "cultura" s'identifica amb el terme grec paidea que significa "educació". Kant la va definir com "la producció d'un ésser racional de la capacitat de triar els seus propis fins" en el sentit superior d'otorgar "fins superiors als que pot proporcionar la naturalesa mateixa". L'altre significat de la paraula és la definició com a herència no biològica, com tot allò que s'aprèn socialment. L'ésser humà necessita formar-se, perquè no es conforma, com els animals, a viure al servei de les seves necessitats biològiques pures. La consciència l'obre a èxits i a ideals que el transcendeixen, o siga, que estan per damunt d'ell i que l'estimulen a aproximar-se a aquests. L'aprenentatge més desenvolupat projecta l'ésser humà a un futur millor que ha pogut conquerir. En aquesta aspiració a millorar, l'individu es descobreix i coneix tot allò que pot ser capaç d'aconseguir. L'ésser humà construeix el seu entorn i el culturitza. L'entorn humà no és natural, sinó que ha sigut fabricat i es modifica generació rere generació. La cultura fa que els éssers humans abandonen l'estat de la naturalesa inicial. Aquest estat no és completament satisfactori, ja que li produeix una situació de conflicte, perquè, tot i que la cultura li permet inventar i construir les seves condicions d'existència, una vegada construïda, s'objectiva i l'obliga a sotmetre's a les prohibicions, a les normes i a totes les exigències que genera.

Multiculturalisme i globalització

- La globalització, un fenomen que caracteritza d'una manera cada vegada més generalitzada la vida al nostre planeta, s'explica sobre la base dels fets seguents: 1. La intensificació, a escala mundial, dels intercanvis econòmics i financers entre països. 2. L'expansió, a escala planetària, de les noves tècniques de la comunicació i de la informació. 3. El debilitament dels estats nacionals i auge de les estructures polítiques i econòmiques internacionals. 2. La generalització de models de vida i pensament. Això és el multiculturisme, que representa un repte per a la coexistència de cultures heterogènies en la mateixa societat.

Socialització primària, secundària i resocialització

La socialització primària. És la que es produeix durant la infantesa dels individus. És l'àmbit familiar i el cercle en què es mou la família a banda de les relacions amb altres membres del mateix grup d'edat. El xiquet aprèn per imitació i per repetició dels models que ofereixen els adults del seu cercle social i familiar. La socialització secundària. És la que té lloc per mitjà de la participació dels individus en institucions i en grups voluntaris, com els estudis universitaris, els clubs esportius, les agrupacions musicals, etc. Es tracta d'activitats decidides lliurement pels subjectes amb grau d'implicació i de participació. La resocialització consisteix en el procés d'aprenentatge i d'introducció en un context social i cultural diferent d'aquell en què s'ha localitzat l'individu en primera instància. La persona ha de fer front a un canvi en el marc de referència de les seves coordenades socials.

Què és una obra d'art?

Per a Plató, la paraula “art” designa tota activitat humana regulada i ordenada per a aconseguir un fi. Aristòtil delimita molt més el concepte, i el situa en l'àmbit de la producció. Per a Aristòtil, l'art és l'hàbit, acompanyat de raó, de produir alguna cosa. A l'edat mitjana s'establí la distinció entre arts liberals (com lògica, astronomia o música) i arts mecàniques o arts manuals (treballs exercits amb el cos). A Kant es deu la distinció de l'art respecte de la ciència i respecte de les obres de la natura, així com la separació, dins de l'art mateix, d'allò mecànic i allò estètic. A diferencia de l'estètica, que és la teoria d'allò bell, o de bellesa, tant natural com artificial, la filosofia de les arts s'ocupa de les denominades “belles arts”. Que es refereix a les obres creades per l'ésser humà, diferents de les que ha fet la natura, i que provoquen un sentiment estètic. Per tant, es plantegen algunes qüestions com: en què consisteix una obra d'art? Quins sentiments expressa i suscita l'art? És subjectiva o objectiva la percepció d'estètica?

Belleza Objetiva. Plató sostenia que hi ha una bellesa objectiva que té la realitat d'una idea o un ideal. Les coses són belles perquè imiten o participen d'aquest ideal. A través de l'amor que desperta la visió en les coses o en els cossos bells, l'ésser humà s'eleva fins a l'ideal mateix i coneix la bellesa vertadera. El savi no mira els objectes bells per a gaudir d'aquests de la forma artística sensible (per les característiques que percebem amb els sentits), sinó per veure el seu interior i així la seua forma ideal. Per a Plató la bellesa sensible i l'amor que desperta és l'inici del procés que condueix a “recordar” (que per a ell és sinònim de conèixer) l'essència o la veritat de les idees. Això posa en connexió la bellesa objectiva amb el bé i amb la veritat: la bellesa és la manifestació del bé i de la veritat i regala coses belles a l'àmbit de la mera aparença. Plató tracta per separat la naturalesa d'allò bell i la de les arts. Sense vincular la bellesa amb l'art, i regalant a un segon pla el sentiment agradable que produeix l'art. Aquesta distinció platònica entre bellesa ideal i bellesa sensible, i la relació que estableix entre allò bell en si i les coses que són belles per participació va configurar la primera teoria d'art, una influència poderosa que arriba als nostres dies.