Cultura i escultura grega: períodes, tècniques i influències

Característiques de la cultura grega

Algunes de les característiques principals de la cultura grega són:

• La cultura grega és la base del món occidental.
• La seva màxima divulgació l'hem rebuda per part de la cultura romana. Com ja hem comentat en els apartats anteriors, la cultura grega rep influències de les cultures prehel·lèniques.
• L'harmonia i la bellesa són pilars bàsics de l'art grec.
• La cultura grega es basava en l'antropocentrisme: l'home és la mesura de totes les coses. Es busca la bellesa a partir de la proporcionalitat en relació a l'home.
• Tenien un gran domini del naturalisme, de l'anatomia i de l'espai tridimensional.
• La història de Grècia es divideix en tres etapes: període arcaic, període clàssic i període hel·lenístic.
• Les ciutats s'organitzaven a partir de zones-ciutat comercials anomenades polis.
• Aquestes ciutats no formaven un imperi polític ni militar, sinó que eren independents unes de les altres, compartint però la mateixa cultura.
• La cultura grega és la base de la democràcia actual.
• L'expansió grega es basa en el comerç i en la fundació de colònies, que eren zones d'intercanvi comercial amb tribus costaneres.
• La religió es basava en divinitats humanitzades, i les celebracions religioses eren de caràcter panhel·lènic, com els Jocs Olímpics.
• Tot i compartir una religió oficial, es basaven en la filosofia per donar respostes empíriques al marge de la mitologia.
• L'art grec destaca en arquitectura i escultura; pel que fa a la pintura no trobem moltes referències. Únicament en podem destacar la decoració de figures negres i vermelles en la ceràmica.

«L'home és la mesura de totes les coses» — Protàgores, filòsof grec (480-410 aC).

Escultura grega: període arcaic

Posteriorment, en el segle VII aC, l'art grec, influenciat per l'art egipci, evoluciona cap a una escultura monumental. És a partir d'aquesta revolució monumental que podem dividir l'art grec en tres etapes: l'art arcaic, el clàssic i l'hel·lenístic.

Període arcaic (segles VII-VI aC)

• Aquest període rep influència de les cultures orientals, sobretot de l'egípcia.
• És una escultura basada en el hieratisme de les faccions, la rigidesa i la frontalitat del cos. Els braços adossats al cos i el peu avançat són característiques de l'etapa.
• Per crear les figures es basaven en la juxtaposició dels elements anatòmics de les figures.
• Pel que fa al rostre, es basaven en la geometria.
• Les figures més representatives de l'etapa són els koúroi (atletes nus; en singular, koúros) i les kórai (en singular, koré), que eren sacerdotesses vestides.
• Posteriorment aquestes escultures evolucionen, allunyant-se de la influència d'Orient i apropant-se més al naturalisme de les figures. En aquesta etapa s'avança en la recerca de la perfecció anatòmica, però la codificació de les figures marca l'etapa.

Escultura grega: període clàssic

Període clàssic (segles V-IV aC)

Posteriorment al període arcaic trobem el període clàssic, que es subdivideix en diverses fases; hi ha autors que en distingeixen dues i d'altres que en fan tres. La majoria d'autors enumeren el període clàssic i un segon moment anomenat segon classicisme o postclàssic.

Període clàssic (pròpiament dit)

• Recerca de l'ideal de bellesa i de la naturalitat.
• Idealització de la bellesa i preocupació per reproduir l'anatomia humana de forma equilibrada. Tot i això, de vegades aquest fet crea contradiccions, on el cos fa un gran esforç que no es reflecteix en l'expressió de la cara (per exemple, el Discòbol de Miró).
• Es perd la rigidesa i la frontalitat de l'etapa anterior.
• Introducció del moviment a partir de l'ús del contrapposto, on la figura té una meitat tensa i l'altra distesa, trencant la simetria i creant un equilibri en l'obra.
• Domini de la tècnica escultòrica. Utilització de cànons per trobar relacions proporcionals entre les parts de la figura. Policlet el Vell utilitzà el cànon 1/7 en obres com el Dorífor o el Diadumen.
• Els grans escultors per excel·lència d'aquesta etapa són: Policlet, Miró i Fídies. Aquest darrer fou l'autor dels relleus del Partenó i de les obres de l'Acròpoli d'Atenes per ordre de Pèricles.
• Els relleus de Fídies destaquen pel seu moviment i l'adaptació natural de les figures al timpà.

Període postclàssic o segon classicisme

• Aquesta etapa s'inicia cap a finals del segle IV aC, quan comença a esgotar-se la idea de la representació de l'home com a ideal. Hi ha una tendència cap al realisme.
• Evolució del moviment. Utilització de la corba praxiteliana: la figura es recolza en una cama i l'altra queda flexionada, produint un desnivell de malucs i una línia compositiva molt marcada en forma de s invertida.
• Els escultors d'aquesta etapa es centren en plasmar els sentiments i les emocions en els rostres de les escultures.
• Els grans escultors d'aquesta etapa són: Praxíteles (escultor del primer nu i creador de la corba praxiteliana), Escopès (destaca per introduir el moviment violent i el páthos, és a dir, els sentiments lluny de l'idealisme representat fins aleshores) i Lisip (autor del retrat d'Alexandre el Gran. Lisip utilitzava el cànon 1/9 que, tot i empetitir el cap, tenia present que les obres s'esculpien per ubicar-les en pòdiums més alts).

Escultura grega: període hel·lenístic

Un cop vistos els períodes arcaic i clàssic (amb les seves subdivisions), és hora d'estudiar el període hel·lenístic, que trenca amb els cànons i l'equilibri clàssic.

Etapa marcada per l'expansió d'Alexandre el Gran cap a Orient.

La mort d'Alexandre el Gran l'any 323 aC provoca la competència entre les monarquies i les ciutats de l'imperi.

• Gran perfecció en la representació de la realitat escultòrica.
• Les formes s'allunyen de la serenitat clàssica (tot i que encara és present) per manifestar tensió i moviment.
• Influència d'elements orientals en la cultura grega, fet insòlit ja que fins llavors Grècia no havia rebut una influència tan significativa d'altres cultures.
• Monumentalitat en les obres, com es veu en exemples com l'altar de Zeus a Pèrgam, el temple d'Antíoc I o el mític Colós de Rodes.
• Sorgiment de tallers especialitzats d'escultors i d'escoles en ciutats com Alexandria, Atenes, Rodes o Pèrgam.
• Utilització del páthos per plasmar expressivitat i patiment en les figures.
• Nova temàtica: grups escultòrics, retrats, escenes quotidianes, vells, el cos nu femení, nens, moribunds... temes que fins ara no s'havien treballat perquè no es contemplaven dins dels cànons clàssics.
• Roma inicia la seva expansió i incorpora els coneixements grecs a la seva cultura. Aquest fet explica que moltes de les escultures que ens han arribat siguin còpies romanes.