Cultura Catalana: Postguerra i Transició

De la Postguerra a la Transició Democràtica

La Guerra Civil espanyola va suposar una desfeta per a la cultura en llengua catalana. La postguerra va anul·lar el programa de normalització encetat per la Renaixença i continuat pel Modernisme i el Noucentisme. Aquesta situació va provocar la desorientació dels intel·lectuals, que o formaven part del grup d'autors consagrats o pertanyien a una generació perduda.

Les actuacions del règim franquista tenien com a objectiu fer desaparèixer Catalunya com a poble i, per això, foren suprimits i transformats els organismes culturals de Catalunya, es va prohibir l'ús de la llengua catalana, ridiculitzar-la, titllant-la de casolana, es van confiscar i suprimir diaris i revistes. Amb el triomf de les tropes, s'inicia una repressió política i un procés de descatalanització. Després de la guerra, els intel·lectuals s'exilien cap a Europa i Amèrica.

La cultura de la llengua catalana es va desenvolupar en tres àmbits:

• La cultura pública, per arribar a la població dins del que era permès.
• La cultura de l'exili, que va sobreviure gràcies als exiliats.
• La cultura clandestina feta a casa nostra, que lluità contra el govern.

Objectius comuns: salvar la llengua i les institucions, recuperar el prestigi social i cultural, agrupar els desorientats i evitar la claudicació ideològica.

Aquesta divisió correspon a la cultura feta a Catalunya, però hi ha dos grups: la cultura feta a Catalunya en català i la cultura feta en castellà.

L'aparició d'escriptors per conrear la literatura en castellà té tres motius: desorientació després de la guerra; desaparició de les figures més importants; disminució del nombre de lectors.

A la dècada dels cinquanta, començà una etapa de liberalització amb una dinàmica contrària al règim, durant els anys seixanta. Els anys setanta van veure la mort de Franco i la proclamació de Joan Carles com a rei d'Espanya.

La literatura feta a Catalunya

Durant la postguerra, el règim va anar canviant, es va arribar a una mínima liberalització. La repressió es pot dividir en 4 etapes:

• 1939 (final de la Guerra Civil) al 1946 (final de la Segona Guerra Mundial): marcada per la literatura clandestina, el programa dels exiliats i les tertúlies clandestines.
• 1946 (final de la Segona Guerra Mundial) al 1955 (reconeixement del franquisme): període de liberalització, aparició de literatura pública juntament amb la clandestina.
• 1955 a 1970: s'intentà dur a terme una política d'assimilació de la cultura catalana. En aquesta etapa, conviuen la generació d'autors formats abans de 1939 i els nous autors autodidactes.
• 1970 a 1980: la mort de Franco el 1975 posà fi al franquisme. Els autors nascuts sota el franquisme són autodidactes i bilingües.

La literatura feta a l'exili

El paper dels exiliats va ser fonamental, ja que la censura ideològica i política van impedir l'aparició d'una literatura normalitzada a Catalunya fins als anys seixanta. L'èxit de la literatura escrita a l'exili es troba en l'excel·lent programa dels diferents grups, que permeteren: publicació de revistes, conferències entre intel·lectuals, traduccions i edicions a l'estranger.

Els Gèneres

La poesia

Gènere fonamental durant la postguerra perquè permeté la continuïtat d'una producció i perquè evità els problemes de censura. Durant els anys quaranta, es desenvolupà una poesia postsimbolista, hermètica. Cap als cinquanta, apareixen temes com la mort, l'exili, Déu o la mateixa guerra. Als seixanta, evolucionà cap al realisme històric amb influència dels avantguardistes.

El teatre

Es va suprimir tot fins a l'any 1946. Autors com Carles Soldevila van poder estrenar alguna obra. A partir de 1955, s'inicià la recuperació del gènere, que es pot donar per acabada a mitjan dècada dels seixanta.

La novel·la

Es tractava d'un gènere majoritari, necessitava el suport d'autors i editors, i del públic lector. Els autors es poden classificar en dos grups: el primer grup, com Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga, que no publicaren fins a la postguerra; el segon grup, com Montserrat Roig i Carme Riera. La censura va tenir un paper decisiu en la problemàtica de la novel·la per motius com: les dificultats del gènere narratiu, l'aparició d'una col·lecció de traduccions, les prohibicions. Aquests elements provocaren l'aparició de narradors desvinculats dels moviments literaris. En general, es tendí, igual que en la poesia, a l'evasió de la realitat i a models anteriors al conflicte armat. Les línies dominants van ser:

• La novel·la psicològica: fins als seixanta, va rebre influències del neorealisme italià i de la novel·la nord-americana. Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga en són els representants més importants de la postguerra.
• L'existencialisme.
• La literatura fantàstica.
• La novel·la d'exili.

Mercè Rodoreda

Va néixer a Barcelona el 1908, filla única d'una família lletraferida i catalanista. Influenciada pel seu avi, que li inculcà l'amor per les flors i per Catalunya, abandonà l'escola als nou anys i la seva formació fou autodidacta. Als vint anys, es casà amb el seu oncle Joan Gurguí, de trenta-quatre anys. Un any després, naixia el seu fill. Col·laborà amb escrits en diverses publicacions. Després de la guerra, es va exiliar a França i, més tard, a Ginebra amb Armand Obiols, fins als anys setanta, que retornà definitivament a Catalunya. Va morir a Girona el 1983. Obres de joventut (1932-1938), obres anteriors a la fi de la Guerra Civil: Sóc una dona honrada?, Crim, Aloma. L'única que va ser revisada i reescrita fou Aloma. Aquesta obra parteix de la narrativa psicològica i simbòlica.