La Cultura Catalana: De la Postguerra a la Recuperació i Salvador Espriu

Panorama General de la Cultura Catalana Postguerra

En acabar-se la Guerra Civil Espanyola, el panorama cultural català, que havia arribat a ser d'esplendor, quedava reduït al no-res, amb les institucions abolides i la llengua prohibida. Els escriptors més compromesos amb la República s'exiliarien. Els qui es quedaren o bé publicaven en castellà, o reduïen la seva obra al silenci o a les edicions clandestines. En el context d'una autarquia política absoluta en què la cultura catalana havia desaparegut, l'àmbit de la creació literària pròpia era un veritable desert.

Inici de la Recuperació Cultural Catalana

La situació començà a canviar una mica a la dècada dels seixanta. Tot i que el país es trobava encara en ple franquisme, i que la cultura catalana era lluny de ser oficial, es produirien petites escletxes d'obertura en el règim de les quals se'n tragué un profit considerable:

• Revifada editorial: es creà Edicions 62, important editorial anomenada així per l'any en què va néixer.
• Creació d'un nou públic lector infantil i juvenil: a través de revistes com Cavall Fort, gràcies a la qual molts nens i nenes van començar a llegir en català. També es renovà el panorama de la literatura per a nens i adolescents.
• Aparició del fenomen de la Nova Cançó: enormement popular i a través del qual un bon nombre de cantants expressaven, malgrat les limitacions de la censura, les protestes contra el règim, cada vegada més freqüents.
• Aparició d'un bon nombre d'obres literàries de relleu.

Aquest inici de recuperació es confirmaria a la dècada dels setanta, marcada especialment per la mort del general Franco i la celebració de les primeres eleccions democràtiques des del temps de la República, a més de l'aprovació del nou Estatut d'Autonomia. Noves generacions d'escriptors van irrompre amb força, i començà a despuntar una promoció més jove, disposada a trencar motlles. Els traumes d'una llarguíssima postguerra de quaranta anys ja estaven passant a la història.

Salvador Espriu: Vida i Obra

Un dels autors més personals de la literatura catalana. Solidari, obsessionat amb la mort, profund coneixedor del món clàssic, de l'Antic Testament i de l'antic Egipte, la seva obra oscil·la entre el to greu i el sarcàstic, però amb una gran sobrietat expressiva.

Vida de Salvador Espriu

Fill d'un notari, Espriu va néixer el 1913 a Santa Coloma de Farners, però va viure a Barcelona des de gairebé sempre. Estiuejava a Arenys de Mar; aquesta vila marinera es convertiria en un indret mític, en la Sinera. De molt jove se li van morir la mare i dos germans, i ell mateix va estar greument malalt un temps. Es llicencià en dret i en història antiga, s'embarca en un creuer pel Mediterrani, amb altres universitaris. La mort del seu pare el va obligar a abandonar la idea d'emprendre estudis de filologia clàssica i de convertir-se en egiptòleg: hagué de treballar per sempre més en una notaria per guanyar-se la vida. Autor de diverses obres de teatre, de prosa narrativa i de poesia, que oscil·laven entre el cant elegíac i la farsa grotesca, l'èxit li arribà el 1960 amb el llibre de poemes La pell de brau, que va passar a ser un emblema de la poesia de resistència antifranquista i del moviment conegut com a «realisme històric». Espriu va ser considerat l'escriptor nacional de Catalunya. Caigut en un cert oblit per part de les promocions més joves, reivindicat després una altra vegada però sense el ressò majoritari d'abans, va morir el 1985 a Barcelona i va ser enterrat a Arenys per voluntat pròpia.

Obra de Salvador Espriu

A la poesia espriuana hi predominen el vers lliure i el vers blanc d'art menor. El món d'Espriu és especialment ric i complex, tot i que gira sempre a l'entorn de temes com la mort o la injustícia, tan aviat en un to greu com en un de grotesc, i en un llenguatge ric i sobri alhora.

Poemes Destacats:

• Assaig de càntic en el temple
• Cançó del matí encalmat