Cultura Catalana i Poesia sota el Franquisme: Resistència i Renovació

La Cultura Catalana sota el Franquisme: Resistència i Renovació

Acabada la Guerra Civil, la cultura catalana va quedar fortament delmada: les institucions que li servien de suport (Generalitat…) i les persones més actives havien desaparegut. A més, les noves autoritats espanyoles tenien la voluntat de fer desaparèixer qualsevol vestigi de cultura catalana.

Els Anys 40: Repressió i Desesperança

Des del punt de vista polític, els anys 40 van ser molt durs, ja que la forta repressió inicial va anar acompanyada d'un tancament del règim franquista a qualsevol realitat exterior. Moltes persones creien que la derrota del feixisme en l'àmbit internacional provocaria l'ensorrada del règim espanyol. Però en acabar-se la 2a Guerra Mundial i veure que el franquisme era valorat internacionalment pel que representava d'oposició al comunisme, les esperances es van anar esvaint, i es va veure que la dictadura duraria molts anys.

Els Anys 50: Obertura Tímida i Inici de la Resistència

Els anys 50, el pacte d'Espanya amb els EUA, el concordat amb l'Església Catòlica, l'entrada en els organismes internacionals (ONU i UNESCO)…, van obrir lleugerament el règim, però aquests fets també van allargar la vida i la continuïtat del franquisme, que seguia prohibint o impedint qualsevol manifestació de la cultura catalana. La vaga dels tramvies (1951) a Barcelona, va marcar la fi del 1r període de la llarga postguerra i l'inici d'una etapa de resistència més activa.

Els Anys 60: Desenvolupament, Immigració i Redreçament Cultural

La cultura catalana es va renovar a fons durant els anys 60. Van ser els anys del desenvolupament econòmic espanyol; l'entrada d'empreses i capital estrangers va afavorir un augment del poder adquisitiu i una millora del mercat. A Catalunya hi va haver una gran allau immigratòria de persones procedents del sud de la Península que buscaven una oportunitat de feina. Durant aquesta dècada i fins a la mort de Franco (1975), es va anar estenent el sentiment que la dictadura era realment el que impedia el desenvolupament econòmic i polític del país. Va ser una època de protestes protagonitzades per universitaris, treballadors aplegats en sindicats de nova creació (Comissions Obreres), professionals… Es va crear un moviment polític, cultural i sindical de resistència i es van rellançar una sèrie d'iniciatives de redreçament cultural mitjançant la creació de:

• Publicacions com Serra d'Or o Cavall Fort
• Editorials renovadores (Edicions 62)
• Premis literaris
• Col·lectius musicals (Els Setze Jutges…)

La Poesia Catalana durant la Dictadura

Durant les dues primeres dècades de la dictadura franquista, les restriccions a la cultura catalana van afavorir el conreu de la poesia. L'activitat poètica va girar al voltant de la figura de Carles Riba. La poesia va ser el gènere més dinàmic i ric i també el que va tenir un públic més segur i estable. Revistes, textos ciclostilats, tertúlies o lectures públiques van ser algunes alternatives a l'edició clàssica del llibre.

La Tradició Acadèmica: Carles Riba i el Noucentisme

El retorn a Catalunya de Carles Riba, després de l'exili (1943), va aglutinar i orientar un conjunt de poetes, més joves, que van prolongar la tradició acadèmica del noucentisme, el gust per la poesia cerebral i hermètica, una expressió culta i un rigor exigent en l'ús de la llengua i la forma. Es va fer una poesia de tradició simbolista. En aquest grup cal destacar Agustí Bartra i Joan Vinyoli.

La Tradició Rupturista i l'Avantguardisme

Paral·lelament, un altre grup de poetes van fer una poesia de tradició rupturista. Aquests, influïts en part per J. V. Foix, van rehabilitar la figura de Bartomeu Roselló-Pòrcel, el gust de la ruptura formal i lingüística, l'experimentalisme i la transgressió dels codis burgesos, i van lluitar per sostreure la poesia del reducte minoritari i elitista.

Aquest avantguardisme es va expressar amb la publicació de diverses revistes, com:

• Poesia (1944) de Josep Palau i Fabre
• Ariel (1946)
• Dau al Set (1948), un dels fundadors va ser Joan Brossa

Els Corrents Realistes dels Anys 60

Els anys 60 van marcar l'entrada dels corrents realistes sota el guiatge de Salvador Espriu, Joan Oliver (Pere Quart), i, posteriorment, Gabriel Ferrater. També cal destacar Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés i Blai Bonet.

Carles Riba: Referent de la Poesia de Postguerra

Carles Riba va néixer a Barcelona el 1893 i hi va morir el 1959. Influït pel noucentisme al començament de la seva carrera, va ser el model d'home de lletres, dedicat tota la vida a les tasques intel·lectuals: crítica literària, traducció, poesia, docència... Va ser molt important sobretot durant la postguerra, pel fet que va ser dels primers autors que van tornar de l'exili, i l'únic referent viu de la generació anterior a la guerra espanyola.

Evolució Poètica de Carles Riba

Com a poeta, Carles Riba va evolucionar des d'un període marcadament influït pels postulats noucentistes (primer llibre d'Estances, 1919), fins a un simbolisme influït per Mallarmé i Valéry (segon llibre d'Estances, 1930; Tres suites, 1937). Els fets de la guerra i l'exili, però, li donaren una veu pròpia, influïda per l'humanisme clàssic i les seves pròpies vivències (Del joc i del foc, 1946; Elegies de Bierville, 1949; Salvatge cor, 1952, i Esbós de tres oratoris, 1957).

El gran nivell d'exigència i coneixement de la tradició poètica europea clàssica i moderna va fer que la seva poesia tingués un nivell també molt elevat de dificultat de comprensió.

Carles Riba: Humanista i Traductor

Carles Riba era un gran humanista i va dedicar bona part de la seva vida a la traducció i divulgació dels clàssics (Homer, Plutarc, Xenofont...) i d'autors moderns (Poe, els germans Grimm...). Va escriure relats per a infants (Les aventures d'En Perot Marrasquí i Sis Joans) i desenes d'articles de crítica literària que van influir en els poetes més joves.

Clementina Arderiu: La Veu Íntima de la Postguerra

Clementina Arderiu (Barcelona, 1889 - 1976), esposa de Carles Riba, va escriure una poesia íntima, que recull l'experiència marcada pel dolor i la penúria de l'exili i la postguerra, amb un llenguatge directe, essencial, embolcallat de civilitat. El 1916 va publicar el seu primer llibre, Cançons i elegies, en la línia del neopopulisme elegant i culte que derivava de Carner. Amb L'alta llibertat (1920) i Cant i paraules (1936), la seva figura de poetessa va quedar consolidada. En la postguerra va escriure Sempre i ara (1946), amb poemes d'abans de l'exili. Els últims títols publicats van ser És a dir (1960) i L'esperança encara (1969). Els temes que dominen en la poesia de Clementina Arderiu són:

• L'amor
• La fe
• L'alegria
• El cant
• La condició femenina
• El dolor
• L'angoixa
• La tristesa
• La por
• La mort