El Cubisme: Història, Característiques i Etapes Clau de l'Art Modern

El Cubisme: Ruptura Estètica i Nou Llenguatge Artístic

El cubisme és un dels moviments més significatius des del Renaixement, ja que suposa una ruptura amb l’estètica clàssica, el concepte de la bellesa i les noves formes d’observar la natura. Va ser un moviment artístic desenvolupat entre el 1907 i el 1914, nascut a França i liderat per Pablo Picasso, Georges Braque i Juan Gris. Es va crear un nou llenguatge pictòric i estètic que implica una nova relació entre l’espectador i l’obra d’art; ara l’espectador ha de reconstruir l’obra a través de la seva ment per tal de poder-la comprendre. Es va aconseguir una desvinculació de la natura amb la descomposició de la figura en les seves parts mínimes, pintades de forma geomètrica. Es va crear una perspectiva múltiple: es representen totes les parts d’un objecte en un mateix pla. No hi ha un punt de vista únic ni sensació de profunditat. Aquesta descomposició està estudiada i molt calculada per tal de permetre la recomposició mental de la figura.

El terme cubisme va ser encunyat per un crític francès anomenat Louis Vauxcelles, qui va dir que la pintura de l’Estaque de Braque estava composta per petits cubs, i d’aquí va sorgir el concepte de cubisme. El cubisme és un nou llenguatge, una nova estètica. Es replanteja l’obra d’art, les formes, la llum, la perspectiva, el moviment, el volum, l’espai i el color. Es busca un nou estil pictòric, que es representa sovint en blanc i negre, i es preocupa per la representació del moviment.

Les Tres Etapes del Cubisme

En el cubisme es distingeixen tradicionalment tres etapes:

• Primer Cubisme
• Cubisme Analític
• Cubisme Sintètic

1. Primer Cubisme: Els Inicis i la Influència de Cézanne

El Primer Cubisme es caracteritza per unes formes identificables que són reduïdes a formes geomètriques pures. Es tracta més aviat d’un protocubisme que serveix d’antecedent al cubisme en si. Les obres més significatives provenien de Cézanne, el primer artista que va començar a representar el que veia des de diferents perspectives. Les seves obres intentaven representar figures des de diferents punts de vista, mostrant que la realitat és múltiple i no hi ha una sola manera d’entendre les coses.

Picasso s’influencia molt de Cézanne i a Nu amb draps (1907) trobem un clar exemple d’aquest primer cubisme: relació fons-forma, disposició de les formes geomètriques i els plans de colors marcats. Una altra obra és La Bassa d'Horta de Sant Joan (1909), una representació basada en la geometrització, la importància del color i una perspectiva totalment lliure. Obra molt ben construïda perquè la geometrització és molt sòlida i està estudiada prèviament. També trobem l’obra Cases de l'Estaque de Braque: clara mostra que es dibuixava amb cubs, amb importància del color com a estructura de la composició.

2. Cubisme Analític: Descomposició i Monocromia

El Cubisme Analític (1909-1912) es caracteritza per la descomposició de la forma i de les figures en múltiples parts, totes elles geomètriques. L’objectiu principal és conèixer-les, examinar-les i ordenar-les per separat. És el cubisme més pur i el més difícil de comprendre. La pintura és monocroma en gris i ocre. L’important eren els diferents punts de vista i la geometrització, no el cromatisme. Van anar elaborant un nou llenguatge.

El Retrat d'Ambroise Vollard (1910) de Picasso reflecteix el caràcter intimista del cubisme analític. S’analitzen, es descomponen i es fragmenten els elements de la imatge i només se’n representen alguns plans específics, de manera que el cervell de l’espectador reconstrueix la imatge sencera. Es pot distingir bé el rostre, però no tant el cos en aquest retrat. Una altra obra similar que va fer Picasso va ser L'Acordionista (1911). El canvi que produeixen aquestes obres és el trencament amb la idea centralitzada i de perspectiva que teníem des del Renaixement, aportant la idea de plans que se solapen.

3. Cubisme Sintètic: Collage i Recomposició

El Cubisme Sintètic (1912-1914) es caracteritza per potenciar les parts més significatives de la figura, reduint-la a les seves formes geomètriques més pures. Es comença a incorporar material gràfic com pàgines de diari, papers tintats i collage. El cubisme sintètic és recomponedor. Introdueix materials extrapictòrics que comencen a formar part del quadre: el collage.

Natura morta amb cadira de reixeta (1912) de Picasso, amb aplicació del collage, utilitza un format ovalat per als quadres amb un marc. No és del tot sintètica. Un clar exemple de cubisme sintètic és El Fumador de Juan Gris (1913). Es distingeix clarament la imatge, es recupera la diversitat de colors, però es descompon encara la figura en diferents plans i es mostren només aquells que l’artista considera essencials. Finalment, també el 1913 va crear La Guitarra, que representa les característiques típiques de Gris i el cubisme sintètic. Guitarra descomposta en plans, multitud de colors, construïda tota amb franges i amb un quadre antic al fons. Al mateix any, Picasso també va fer una guitarra, incorporant trossos de paper combinats amb una part pictòrica, jugant amb les formes i plans de la guitarra.