Cronologia i Conceptes Clau: Restauració, República, Guerra Civil i Franquisme

Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia

Escrito el 19 de Diciembre de 2025 en catalán con un tamaño de 50,85 KB

1. Dates Clau de la Història Contemporània (1833-1975)

La Restauració: 1875-1931
Constitució de Cánovas: 1876
Regnat d’Alfons XII: 1875-1885
Mort d’Alfons XII i Pacte del Pardo: 1885
Ferrocarril Mataró-Barcelona: 1848
Naixement d’Alfons XIII: 1886
Exposició Universal a Barcelona: 1888
Sufragi universal masculí a Espanya: 1890
Bomba del Liceu: 1893
Atemptat al general Martínez Campos: 1893
Bomba a la processó de Corpus: 1896
Assassinat de Cánovas: 1897
“Oda a la pàtria” d’Aribau: 1833
Memorial de Greuges: 1885
Bases de Manresa: 1892
Tancament de Caixes: 1899
Primera Guerra d’Independència Cubana: 1868-1878
Segona Guerra d’Independència Cubana: 1895
Guerra Hispano-Americana: 1898
La Crisi de la Restauració: 1898-1931
Majoria d’edat d’Alfons XIII: 1902
La Guerra del Marroc: 1909-1926
Tractat d'Algesires: 1906
La Setmana Tràgica: 1909
Vaga de la Canadenca: 1919
Desastre d’Annual: 1921
Fundació de la Lliga Regionalista: 1901
Fets del Cu-Cut!: 1905
Victòria de la coalició Solidaritat Catalana: 1907
Creació de la Mancomunitat: 1914
Assemblea de Parlamentaris a Barcelona: 1917
Campanya de l’Estatut: 1919
Fundació d’Estat Català: 1922
Suspensió de la Mancomunitat: 1925
Fets de Prats de Molló: 1926
Exposició Universal a Barcelona: 1929
La Dictadura de Miguel Primo de Rivera: 1923-1929
Primera línia de metro a Barcelona: Desembre de 1924
Directori Militar: 1923-1926
Directori Civil: 1926-1929
Dictablanda: 1929-1931
Eleccions municipals: 12 d’abril de 1931
La Segona República: 1931-1936
Proclamació de la República: 14 d’abril de 1931
Creació del Govern Provisional de la República: 14 d’abril de 1931
Constitució Republicana: 1931
Cop d’estat del general Sanjurjo: Agost de 1932
Fets de Casas Viejas: 1933
Mort de Francesc Macià: 25 de desembre de 1933
Els Fets d'Octubre: 1934
La Guerra Civil: 1936-1939
El Franquisme: 1939-1975
Entrevista d’Hendaia: Octubre de 1940
Visita del president dels EUA a Madrid: 1959
Pla d’Estabilització: 1959
Cas Matesa: 1969

2. Personatges Històrics Destacats

General Martínez Campos: Protagonitza el cop d’estat que acaba amb el Sexenni Democràtic i dona inici a la Restauració.
Cánovas i Sagasta: Protagonitzen el tornisme a Espanya al segle XIX.
Pi i Margall: President de la Primera República Espanyola i líder del federalisme.
Karl Marx: Teòric del marxisme.
Bakunin: Teòric de l’anarquisme.
Jacint Verdaguer: Poeta català del segle XIX, considerat el màxim exponent de la Renaixença literària catalana.
Víctor Balaguer: Es va dedicar a recuperar el català com a llengua culta.
Anselm Clavé: Principal fundador dels corals.
Valentí Almirall: Principal impulsor del Memorial de Greuges, d’orígens federalistes i representant del corrent més progressista del catalanisme.
Torres i Bages: Representa el catalanisme més conservador. La seva principal obra és La Tradició Catalana.
Domènech i Montaner: Arquitecte modernista molt important i un dels líders destacats del catalanisme.
Àngel Guimerà: Escriptor molt reconegut per les seves obres, des de la Renaixença.
José Martí: Lidera la Segona Guerra d’Independència Cubana.
Machado i Unamuno: Poetes que escrivien poesia molt crítica cap a Espanya, coneguts com la Generació del 98.
Joaquín Costa i el general Polavieja: Impulsen el regeneracionisme.
Doctor Robert: Alcalde de Barcelona a finals del segle XIX, conegut pel seu catalanisme i per la seva defensa dels drets socials.
Sabino Arana: Fundador i principal dirigent del PNB (Partit Nacionalista Basc).
Maura i Dato: Presidents que hi va haver després de Cánovas en el Partit Conservador, formant un lideratge alternatiu. Maura tenia una mala relació amb Alfons XIII.
Canalejas: Era l’indicat per substituir Sagasta en el Partit Liberal, però el van matar en un atemptat anarquista.
Segismundo Moret, García Prieto, Romanones i Santiago Alba: Presidents que van anar liderant el Partit Liberal després de Sagasta.
Martínez Anido: Governador civil de Barcelona que va aplicar la Llei de Fugues.
Salvador Seguí: Gran líder de l’anarquisme menys radical, conegut com El Noi del Sucre, víctima del pistolerisme.
Francesc Layret: Advocat liberalista que es dedicava a defensar molts obrers en els tribunals, víctima del pistolerisme.
Woodrow Wilson: President demòcrata dels EUA durant la Primera Guerra Mundial, amb gran rellevància en el Tractat de Versalles, i ideòleg del dret a la nacionalitat.
Abd el Krim: Líder de l’oposició local durant la Guerra del Marroc.
Francesc Ferrer i Guàrdia: Intel·lectual d’idees anarquistes que va ser condemnat a mort en la Setmana Tràgica.
Enric Prat de la Riba: Principal ideòleg de la Lliga. La seva obra més significativa va ser La Nacionalitat Catalana. Va ser president de la Diputació de Barcelona (des de 1905) i primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1917).
Francesc Cambó: Principal representant de la Lliga a Madrid, representant del sector més conservador i un catalanisme menys ambiciós.
Rovira i Virgili: Principal dirigent del partit polític Acció Catalana.
Lluís Companys: Líder del Partit Republicà Català. Va proclamar la República a Barcelona i va ser el segon president de la Generalitat. Capturat pels nazis a França, deportat a Espanya i afusellat a Montjuïc.
Francesc Macià: Líder del partit polític Estat Català. Va proclamar la República Catalana i va ser el primer president de la Generalitat. Va morir el 25 de desembre de 1933.
Josep Puig i Cadafalch: Segon president de la Mancomunitat (1917-1923). Arquitecte modernista que també va participar en la creació del MNAC.
Pompeu Fabra: Intel·lectual català i autor del primer diccionari normatiu català.
Alejandro Lerroux: Progressista d’esquerres, antiburgès, anticlerical, antimonàrquic i anticatalanista. Líder del lerrouxisme i del Partit Radical. Va ser president del govern del Bienni Conservador.
Miguel Primo de Rivera: Militar que encapçala el cop d'estat que dona inici a la dictadura.
Alfons XIII: Rei vigent d'Espanya durant la Crisi de la Restauració.
General Berenguer: Militar que governa durant l’etapa de la Dictablanda.
Niceto Alcalá Zamora: Líder del Govern Provisional de la República i president de la República durant gairebé tot el seu període.
José María Gil Robles: Principal dirigent de la CEDA. Va ser el cap de la majoria parlamentària del Bienni Conservador i va encapçalar el Front Nacional.
Manuel Azaña: Principal dirigent d’Izquierda Republicana, president del govern del Bienni d'Esquerres i del Front Popular. Més endavant, també va ser president de la República.
General Sanjurjo: Protagonitza el cop d'estat de 1932 que acaba fracassant.
Calvo Sotelo: Màxim dirigent de la dreta monàrquica, assassinat per l'extrema esquerra.
Clara Campoamor: Primera dona diputada, pel Partit Radical. Defensora del sufragi femení.
Victòria Kent: Diputada pel Partit Radical Socialista. Va estar a favor d'ajornar el vot femení.
Andreu Nin: Líder del POUM, assassinat en els Fets de Maig de 1937.
Largo Caballero: President que representava el sector més revolucionari del PSOE i va governar durant la primera etapa de la guerra.
Juan Negrín: Va governar durant la segona etapa de la guerra.
Sanjurjo: Un dels principals generals colpistes, mort en un accident d'avió.
Goded: Un dels principals generals colpistes. Va fracassar liderant el cop d’estat a Barcelona i va ser detingut i afusellat pels republicans.
Mola: Un dels principals generals colpistes, considerat el cervell del cop d’estat. Va morir en un accident d’avió.
José Antonio Primo de Rivera: Fundador i líder del partit Falange, afusellat pels republicans.
Josep Tarradellas: President de la Generalitat a l’exili (1954-1977). Va tornar com a president de la Generalitat després de la mort de Franco.
Carmen Polo: Esposa de Franco.
Pilar Primo de Rivera: Líder de la Secció Femenina de Falange (*El Movimiento*).
Serrano Suñer: Ministre d’Afers Exteriors, amb millor connexió amb Alemanya i Itàlia.
Joan de Borbó: Encapçala els monàrquics, publica el Manifest de Lausana.
Josep Irla: President del petit govern de la Generalitat a l’exili, fins a la seva mort.

3. Conceptes Històrics

Tornisme: Alternança pactada entre el Partit Conservador i el Partit Liberal.
Caciquisme: Manipulació dels resultats electorals a Espanya a finals del segle XIX.
Tupinada/Pucherazo: Procediments fraudulents per canviar els resultats electorals, com per exemple suplantar identitats.
Encasillado: Personatge que ja se sap que sortirà diputat abans de les eleccions.
Cunero: Diputats escollits per a un territori on no havien estat mai, ficats per manipular les eleccions.
Intrusisme Reial: La monarquia anomenava i destituïa governs sense el consentiment de les Corts.
Carlisme: Moviment polític que defensava l’absolutisme i que va protagonitzar 3 guerres.
Llei Sàlica: Llei que només permet regnar als homes.
Pragmàtica Sanció: Llei que va permetre que les dones poguessin regnar.
Sistema Bicameral: Model parlamentari en què les Corts estan formades per Congrés i Senat.
Sufragi Censatari: Model electoral on només tenen dret a vot els homes amb un alt nivell de riquesa.
Laïcisme: Principi que defensa que l’Estat no tingui una religió oficial.
Regent: Títol que rep la persona que regna en nom del rei quan aquest no ho pot fer.
Ludisme: Accions violentes contra la maquinària industrial.
Mutualisme: Defensa la creació de societats de socors mutus.
Cooperativisme: Defensa que els obrers assumeixin col·lectivament la gestió de fàbriques, comerços i terres.
Col·lectivització: Procés, sovint impulsat per l’anarquisme, mitjançant el qual els mitjans de producció passen de ser propietat privada a ser gestionats col·lectivament.
Gradualisme: Teoria que defensa els canvis progressius i lents.
Diglòssia: Conviuen dues llengües en un mateix territori, una en posició de superioritat.
Regeneracionisme: Moviment que volia modernitzar l’Estat i regenerar Espanya després del Desastre del 98.
Desintegració dels Partits Dinàstics: Procés de trencament del Partit Conservador de Cánovas i el Partit Liberal de Sagasta.
Intrusisme Reial: Sobrepassar la línia que marca la Constitució i prendre decisions polítiques sense tenir en compte les Corts.
CNT: Principal organització obrera anarquista centrada especialment a Catalunya.
Pistolerisme: Una part de la patronal finança pistolers a sou per atacar dirigents obrers.
Llei de Fugues: Llei que facilitava a la policia disparar contra presumptes terroristes.
Anticlericalisme: Atac i crema d’esglésies, sovint com a protesta social.
Expedient Picasso: Informe que pretenia involucrar el rei Alfons XIII amb el Desastre d’Annual.
Cabilies Rifenyes: Nom amb el què es coneixia la guerrilla del Marroc.
Mancomunitat: Institució que agrupava les competències i recursos de les 4 diputacions catalanes.
Lerrouxisme: Corrent anticatalanista des de dins de Catalunya, liderat per Alejandro Lerroux.
Populisme: Fer un discurs amb arguments molt simples, buscant solucions fàcils a problemes complexos.
Dictablanda: Etapa de transició entre la Restauració i la República.
Eleccions Plebiscitàries: Eleccions municipals que, a la pràctica, es converteixen en una mena de referèndum encobert.
Pacte de Sant Sebastià: Acord entre republicans, socialistes i nacionalistes per proclamar la República en cas de victòria electoral.
Estat Laic: L’Estat no té una religió oficial.
Sistema Unicameral: Només hi ha el Congrés o el Senat.
Estraperlo: Mercat negre o cas de corrupció vinculat a les màquines escurabutxaques.
Llei de Contractes de Conreu: Projecte català equivalent a la reforma agrària.
Himne de Riego: Himne oficial de la Segona República Espanyola.
Brigades Internacionals: Voluntaris que van venir a Espanya durant la Guerra Civil a ajudar els republicans.
Legió Còndor: Cos de l’aviació alemanya que va actuar a Espanya durant la Guerra Civil.
Corpo Truppe Volontarie: Tropes italianes que van actuar a Espanya durant la Guerra Civil.
Pacte de No-Intervenció: Acord signat per tots els estats europeus a l’inici de la Guerra Civil.
Requetès: Carlins durant la Guerra Civil.
División Azul: Grup de voluntaris espanyols que van anar a lluitar al front al costat d’Alemanya durant la Segona Guerra Mundial.
País No Bel·ligerant: País que no participa directament en una guerra, però que dona suport o ajudes.
Autarquia: Política econòmica que busca la no-dependència econòmica d’altres països.
Maquis: Oposició guerrillera antifranquista.

4. Descripció d'Imatges Històriques

La Constitució de 1876 i el Bipartidisme

Representa la Constitució de 1876, una constitució conservadora amb un sistema bicameral (Congrés i Senat) i centralitzat. Implica el sistema bipartidista on hi havia dos partits: el Partit Conservador (liderat per Cánovas) i el Partit Liberal (liderat per Sagasta).

La Bomba del Liceu (1893)

Representa la Bomba del Liceu, l’any 1893. La protagonitza un grup minoritari de l’anarquisme que defensava el terrorisme, que en aquest cas atempta contra una classe social concreta: la burgesia.

Denúncia de la Corrupció Electoral

Aquesta imatge és una denúncia de la corrupció electoral i la manipulació del sistema polític a Espanya a finals del segle XIX. Es veu una cadena manipulada de votants i al capdamunt de tot el procés hi ha la figura de Cánovas, representat com el veritable controlador del sistema, sobre una urna que simbolitza el vot universal manipulat.

El Caciquisme i el Tornisme

Representa el caciquisme, que és la manipulació dels resultats electorals a Espanya a finals del segle XIX, on hi havia un tornisme constant entre Cánovas i Sagasta. Els personatges influents manipulaven la lliure decisió del vot dels electors aprofitant-se que el 75% de la població era analfabeta.

El Caciquisme sota Maura

Representa el caciquisme viscut durant l'època de lideratge de Maura en el Partit Conservador. Podem observar Maura a la plaça de la Puerta del Sol tirant els vots, fent referència al caciquisme. També hi podem observar tres homes insinuant que la seva acció política (caciquisme) és poc efectiva per culpa de la crisi política viscuda durant els anys de la Crisi de la Restauració.

Els Fets del Cu-Cut! (1905)

Representa els Fets del Cu-Cut!. El Cu-Cut! era una revista satírica que feia sàtira política, formava part del diari català La Veu de Catalunya. Era una revista molt popular que donava suport a la Lliga. La revista va publicar un acudit rient-se de l'exèrcit espanyol. L'exèrcit es va indignar molt i aquella mateixa nit els militars van assaltar la redacció del Cu-Cut! i la van destruir. Això va generar un rebuig molt gran en la societat catalana contra els militars espanyols.

El Pistolerisme a Barcelona

Representa el pistolerisme, que era la violència patronal contra els moviments obrers, on part de la patronal finançava pistolers a sou per atacar dirigents obrers. Sovint aquests atacs eren contra anarquistes que no tenien res a veure amb l’anarquisme terrorista. Per això, a la part d’abaix de la imatge podem veure la frase “a qui li toca avui”. Salvador Seguí i Francesc Layret van ser dues de les víctimes del pistolerisme.

El Repartiment del Marroc (1906)

Representa el conflicte creat en el repartiment colonial del Marroc i el Tractat d'Algesires de 1906. El personatge de l’esquerra representa Alemanya, que envia un vaixell d'última generació. El personatge del mig és el francès, que també té un vaixell molt bo i es queixa a l’avi que representa el Regne Unit dient-li que Alemanya li vol prendre el Marroc. El personatge de la dreta representa Espanya, es veu que no li fan gaire cas i porta un vaixell de guerra més antiquat. França acaba cedint una part del Marroc a Espanya (el Rif).

La Setmana Tràgica (1909)

Representa la Setmana Tràgica a Barcelona (1909). És una revolta clàssica de ràbia contra l’Estat, deguda al fet que el reclutament per a la Guerra del Marroc era majoritàriament d’homes de classes obreres, ja que els més rics ho podien evitar pagant. El fet més característic d’aquesta revolta va ser l'anticlericalisme (atacar i cremar esglésies). El fum que podem observar en la imatge són les esglésies cremades.

Repressió de la Setmana Tràgica

Representa la Setmana Tràgica a Barcelona (1909). Aquesta revolta s’acaba quan l'exèrcit s’imposa i es produeixen un centenar de morts. L’Estat vol buscar culpables, però se'ls fa difícil, ja que no hi havia un líder clar. No obstant això, acaben condemnant a mort Francesc Ferrer i Guàrdia, un intel·lectual d’idees anarquistes, que és el que podem observar exactament en la imatge.

El Desastre d’Annual (1921)

Representa el Desastre d’Annual (1921). És un desembarcament que va fer Espanya on van ser emboscats per l’oposició local liderada per Abd el Krim i van morir en pocs dies més de 10.000 soldats. Això va generar una altra vegada una gran sensació de desastre, provocant unes conseqüències semblants a les de la Guerra de Cuba.

Exposició Universal de Barcelona (1929)

Representa l'Exposició Universal de Barcelona de 1929. Aquesta exposició va provocar un gran cost d’obra pública en tota la ciutat, on cal destacar l'electricitat, i a més un fort corrent migratori cap a la ciutat per la necessitat de mà d’obra. Aquest projecte estava ideat per Puig i Cadafalch durant la Mancomunitat, però es va dur a terme durant la Dictadura de Miguel Primo de Rivera, ja amb idees més espanyolistes que no catalanistes.

La Revolució d'Astúries (1934)

Representa la Revolució de 1934, concretament a Astúries, on hi havia molts miners que tendien a ser d’esquerres i d’idees marxistes. Van poder-se fer amb una part del territori, ja que aquests milers de miners disposaven de dinamita. El govern va perdre el territori durant dues setmanes. Després d’aquests enfrontaments, l’exèrcit va aconseguir controlar la situació, provocant un miler de morts. Totes aquestes protestes van fracassar, portant a una dura repressió per part del govern.

El Fracàs del Cop d'Estat a Barcelona (1936)

Representa el dia 19 de juliol de 1936, quan l’exèrcit es subleva a Barcelona des del quarter del Bruc, liderat pel general Goded. La Generalitat arma el carrer i, gràcies a la CNT, a la Generalitat i a la gent que lluita al carrer, el cop d’estat a Barcelona va fracassar. El general Goded serà afusellat a Montjuïc.

L'Exili Republicà

Representa l'Exili, després de la Guerra Civil (1936-1939). La Guerra Civil va ser el primer conflicte europeu on es va bombardejar indiscriminadament els civils. Després de la Guerra Civil s’exilien unes 400.000 persones, moltes d’elles a camps de refugiats. Els bombardejos a la reraguarda provoquen danys físics, com el que podem observar a la imatge, i moltes morts.

Bombardeig a Barcelona durant la Guerra Civil

Representa l'explosió d’un camió de bombones al centre de Barcelona, exactament al carrer Gran Via amb Balmes. Aquesta explosió es deu a la repressió i atacs a la reraguarda durant la Guerra Civil. Barcelona va sofrir bombardejos sistemàtics per part de les forces aèries italianes que donaven suport als sublevats. Aquesta fotografia està feta des d’un avió del bàndol nacional.

La Negociació de l'Estatut de 1932

En aquesta imatge podem veure Francesc Macià i Manuel Azaña. El nadó representa l'Estatut de Núria. En la imatge podem observar com Macià i Azaña entreguen el nadó a la dida, que representa el govern d'esquerres, perquè el cuidi. Finalment, l’accepta amb certes retallades i l’acabarem coneixent com l'Estatut de 1932.

Els Fets d’Octubre (1934)

Representa els Fets d’Octubre. A Catalunya hi havia l’única institució supramunicipal governada per l’esquerra, la Generalitat. En aquell moment, el president de la Generalitat és Lluís Companys, que es solidaritza amb les protestes i se subleva contra el govern central. Aquesta situació dura poc, ja que els anarquistes donen molt poc suport. L’exèrcit controla ràpidament la situació a Barcelona, provocant un centenar de morts, i suspenen l’autogovern i l’Estatut. Com es pot observar a la foto, empresonen els màxims dirigents de la Generalitat.

L'Entrevista d’Hendaia (1940)

Fa referència a l’Entrevista d’Hendaia entre Franco i Hitler (Octubre de 1940), on es va parlar d’una possible entrada de l’Espanya de Franco a la guerra. Hitler no va permetre que Espanya participés en la guerra, ja que prioritzava l’estabilitat amb els francesos i es conformava amb el suport logístic de Franco. Un cop Hitler perd la guerra, Franco va dir que va rebutjar entrar-hi per guanyar-se la societat espanyola.

El Seat 600 i la Societat de Consum

Fa referència a l’augment econòmic viscut a Espanya durant els anys 60, on hi ha un predomini de les classes mitjanes. Ho sabem gràcies al cotxe de la imatge, el Seat 600. Era un cotxe que les classes mitjanes es podien permetre en aquell moment. Aquest producte va crear una societat de consum i un canvi social a Espanya.

La Mort de Franco (1975)

Fa referència a la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975. La seva mort no significa la fi immediata de la dictadura franquista, però sí un gran pas per a l’oposició. Franco va rebre un enterrament multitudinari i amb tots els honors al Valle de los Caídos, on les mostres d’alegria per la seva mort es van haver de celebrar en la intimitat.

Les Cartilles de Racionament

Representa les cartilles de racionament durant la postguerra de la Guerra Civil (1936-1939). Degut a la difícil situació i la gran escassetat alimentària, es van fer aquestes cartilles perquè tothom tingués un mínim de menjar. Tot i aquest racionament, existia el mercat negre, anomenat estraperlo, on la gent aconseguia més menjar.

L'Atemptat contra Carrero Blanco (1973)

Representa la mort de Carrero Blanco (1973) en un atemptat d’ETA, on van volar pels aires el cotxe en el qual estava. Carrero Blanco era almirall de l'exèrcit i president del govern nomenat per Franco el mateix any de la seva mort. Era el successor clar de Franco, però amb la seva mort, Franco nomenarà Arias Navarro president del govern, que serà molt més dèbil que Carrero Blanco.

5. Anàlisi de Períodes Històrics

La Segona República (1931-1936)

Proclamació i Govern Provisional

El 14 d’abril de 1931 es comencen a conèixer els resultats electorals de les eleccions municipals fetes durant la Dictablanda. En les eleccions hi va haver una clara victòria per part dels partits republicans, sobretot a les ciutats principals, ja que el règim de la Restauració ja no va poder aplicar el caciquisme. Es va acabar proclamant la República de forma molt descentralitzada a diferents municipis. La primera gran ciutat a proclamar-la va ser Barcelona, ho va fer Lluís Companys. A mesura que la notícia va corrent, tots els municipis la van proclamant. Cal tenir en compte que, tot i que haguessin guanyat les eleccions, proclamar la República incomplia la llei i, per tant, era il·legal. Gràcies a les grans aglomeracions de gent celebrant la proclamació, l'exèrcit del règim de la Restauració no va poder accedir als ajuntaments per detenir els dirigents. Finalment, es va proclamar la República a Madrid i Alfons XIII va abdicar i es va exiliar a Roma, sense tornar mai més a Espanya. Un cop el rei i el règim de la Restauració van fugir, es va formar un Govern Provisional de la República on hi hauria el PSOE i els diferents partits republicans, liderats per Niceto Alcalá Zamora, escollit com a figura de consens per buscar un acostament entre la part d’Espanya que donava suport a la República i la que donava suport a la monarquia. Posteriorment, seria el cap d’Estat d’aquesta República.

La Constitució de 1931

El mateix 14 d’abril es va crear un Govern Provisional de la República format per tots els partits que havien participat en el Pacte de Sant Sebastià, presidit per Niceto Alcalá Zamora. Aquest govern va durar amb prou feines dos mesos, ja que a finals de juny hi havia unes eleccions constituents on es triarien unes Corts amb la funció de crear una nova constitució. En aquestes eleccions van ser abundants els resultats republicans, i el partit guanyador va ser el PSOE. La dreta des d'un primer moment ja va rebutjar aquesta constitució, però com que no tenia suficient pes no van poder frenar-la. Aquest règim republicà té tres principals característiques:

Àmplia democràcia: Hi hauria eleccions netes i el sufragi universal tant per a homes com per a dones. Es va eliminar el caciquisme i la corrupció.
Fort contingut social: Es millorava el benestar de la classe treballadora, construint l’estat del benestar.
Economia de mercat i propietat privada.

Aquestes tres característiques queden plasmades a la Constitució Republicana de 1931, la constitució més democràtica que ha tingut Espanya i un salt endavant molt important respecte a la Constitució de 1876. S'hi va establir la sobirania popular, per tant, s'aprova el sufragi femení. Hi ha llibertats individuals (opinió, premsa, ensenyament). Una d’aquestes llibertats és la de la religió, on l’Estat va passar a no tenir una religió oficial (Estat laic) i econòmicament l'Església passaria a finançar-se ella mateixa, i les lleis no estarien condicionades per les creences de la religió oficial. L’educació passaria a ser pública i a no estar controlada per l'Església sinó per l’Estat. L’ensenyament començaria a ser en escoles mixtes i on estudiaven el mateix temari nens i nenes. L’Estat integral permetria l'autonomia local i la possibilitat d'autonomia regional; Catalunya i Euskadi disposarien d’un autogovern. La República va suspendre el Senat i només hi hauria el Congrés, per tant, seria un sistema unicameral. Seria una república parlamentària, on el cap d’Estat (president de la República, funció representativa) i el cap de govern (funció executiva i qui realment governava) són dos càrrecs separats. Per últim, la simbologia de la República canviaria la bandera i l’himne.

Postures Polítiques i Partits

Podem classificar la societat en tres diferents postures davant de la República:

Reformistes: Acceptaven plenament el programa republicà (principalment classes mitjanes).
Revolucionaris: Recollien la República només com un primer pas (principalment obrers i jornalers agrícoles).
Reaccionaris: No acceptaven les reformes republicanes perquè qüestionaven els seus interessos (classe dominant).

Hi ha quatre principals partits:

CEDA (*Confederación Española de Derechas Autónomas*): Dirigent: José María Gil Robles. Partit reaccionari de dreta que no acceptava la Constitució del 31 ni algunes idees progressistes.
Partit Radical: Dirigent: Alejandro Lerroux. Partit de centre reformista i republicà. Defensa postures més moderades i no està d’acord amb el nacionalisme de diverses comunitats.
Izquierda Republicana: Dirigent: Manuel Azaña. Principal partit de l’esquerra reformista i el que més representa els objectius de la República. Va influenciar molt en la redacció de la Constitució del 1931.
PSOE (*Partido Socialista Obrero Español*): Partit d'esquerra amb un corrent més moderat (ajudar la República) i un sector més radical (volen anar més enllà).

1. Bienni Reformista (d’Esquerres) (1931-1933)

Les eleccions del juny del 31 confirmen la victòria dels partits republicans de centre i d’esquerra. El Congrés tindrà majoria del PSOE i republicans d’esquerres. El govern estarà format per Acción Republicana, el Partido Radical Socialista i el PSOE, i el president serà Manuel Azaña. Aquest govern tenia un programa reformista amb l'objectiu de solucionar les crisis existents a Espanya. Va fer cinc reformes principals:

Reforma militar: Buscava supeditar el poder militar al civil, apartant alts càrrecs i fent desaparèixer els tribunals militars.
Reforma religiosa: Separació de l’Estat de l'Església, ensenyament públic i classes mixtes.
Reforma agrària: La més important. Intent de posar fi a l’estructura latifundista del camp espanyol. Va trobar oposició tant dels grans propietaris com dels sectors revolucionaris.
Reforma social: Grans millores en l’aspecte laboral, amb avenços socials i protecció laboral.
Reforma territorial: Es van concedir dues autonomies a Catalunya i a Euskadi.

L’oposició dels sectors més reaccionaris i el descontentament dels sectors revolucionaris van protagonitzar dos fets: el cop d’estat del general Sanjurjo (agost de 1932), que va fracassar, i els Fets de Casas Viejas (1933). Aquest segon fet va acabar amb el Bienni d’Esquerres, ja que va aconseguir que el PSOE abandonés el govern, obligant a convocar eleccions anticipades.

2. Bienni Conservador (Bienni Negre) (1933-1936)

Les eleccions del novembre del 33 les guanyen els partits de centre i dreta. El Congrés tindrà majoria del Partit Radical i la CEDA. El govern serà monocolor dels radicals amb el suport parlamentari de la CEDA, i el president del govern serà Alejandro Lerroux. José María Gil Robles és el cap de la majoria parlamentària. Els motius del triomf van ser l'abstenció dels anarquistes, la divisió del centre d’esquerres, la mobilització dels votants de dretes perjudicats per les reformes i la introducció del vot femení (Clara Campoamor i Victòria Kent, les dues primeres dones diputades).

Durant aquesta etapa, l’acció del govern va ser paralitzar o retrocedir les reformes anteriors:

Paralització total de la reforma agrària.
Establiment d’una assignació econòmica per al culte religiós i el clergat.
Amnistia per als implicats en la Sanjurjada.
Paralització del procés d’autonomia del País Basc i del traspàs de competències a Catalunya.

L'octubre del 34, l’entrada al govern de ministres del “Partido Agrario” i de la CEDA va portar a una forta revolució, coneguda com la Revolució de 1934.

La Revolució de 1934

L'octubre de 1934 hi ha un intent revolucionari amb mobilitzacions de protesta contra l’entrada de ministres de la CEDA al govern. L’esquerra reformista pretenia fer caure el govern, mentre que l’esquerra revolucionària volia provocar una revolució social. Hi va haver manifestacions, vagues generals i enfrontaments per tot l’Estat, però els escenaris principals van ser Catalunya i Astúries.

Fets d’Octubre (Catalunya): El president de la Generalitat, Lluís Companys, es va solidaritzar amb les protestes i es va sublevar contra el govern central. La situació va durar poc, ja que els anarquistes van donar poc suport. L’exèrcit va controlar ràpidament la situació a Barcelona, provocant un centenar de morts, i van suspendre l’autogovern i l’Estatut.
Astúries: Els miners, d’idees marxistes, van poder-se fer amb una part del territori durant dues setmanes gràcies a la dinamita. L’exèrcit (encapçalat per Franco) va aconseguir controlar la situació després de dues setmanes d’enfrontaments, provocant un miler de morts.

Aquestes protestes van fracassar i van portar a una dura repressió. Les divisions internes dins del Partit Radical i el descrèdit del govern de Lerroux (amb casos de corrupció) van conduir a la convocatòria d’eleccions anticipades per al febrer del 1936.

3. El Front Popular (1936)

En les eleccions del 16 de febrer de 1936 es van presentar dues grans coalicions:

Front Popular: Partits d’esquerres (principalment Izquierda Republicana i PSOE), encapçalada per Manuel Azaña. Volien l’amnistia dels empresonats durant la Revolució del 34 i el retorn de les reformes del Bienni d’Esquerres.
Front Nacional: Partits de dretes (principalment CEDA i el Partido Agrario), encapçalada per José María Gil Robles.

Les eleccions les va guanyar el Front Popular. El govern va estar format per partits republicans d’esquerres amb el suport dels partits obrers. Manuel Azaña va ser president del govern, però més endavant va passar a ser president de la República. La societat s’havia radicalitzat molt. La dreta va optar per postures clarament reaccionàries i els partits obrers per postures revolucionàries. Això va fer aparèixer una violència social constant entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra. Dos assassinats clau van portar a la Guerra Civil: l’assassinat d’un cap de la policia (militar del PSOE) per l'extrema dreta, i l’assassinat de Calvo Sotelo (màxim dirigent de la dreta) per l'extrema esquerra. Finalment, la sublevació militar es va produir el 18 de juliol del 1936.

La Generalitat Republicana

Restauració de l'Autogovern

La Dictadura de Miguel Primo de Rivera havia significat l’abolició de la Mancomunitat i la prohibició de qualsevol acte catalanista. El 12 d’abril de 1931 neix una coalició electoral d’esquerres, republicana i catalanista, coneguda com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb l’objectiu de fer front a la Lliga. ERC va guanyar les eleccions municipals de forma aclaparadora. Dos dies més tard, el 14 d’abril de 1931, Francesc Macià proclama la República Catalana, buscant forçar l’Estat espanyol a acceptar l’autogovern. El nou Govern Provisional de la República va enviar ministres a negociar i el 17 d’abril, Francesc Macià va renunciar a la República Catalana a canvi de la restauració de la Generalitat, una institució medieval abolida el 1714. Francesc Macià és nomenat president de la Generalitat provisional i s’inicia el procés estatutari.

El Procés Estatutari

La Generalitat provisional va tenir com a tasca principal l'elaboració de l'Estatut d’Autonomia:

Primera etapa (Estatut de Núria): Els representants dels ajuntaments catalans redacten un avantprojecte a Núria. Proposava que la sobirania residís en el poble de Catalunya, que la República tingués un caràcter federal, l’oficialitat del català i la possibilitat de federació entre països de parla catalana. Aquest text va ser aprovat pels ajuntaments catalans en un referèndum amb un 99% dels vots a favor.
Segona etapa (Estatut de 1932): L’Estatut de Núria va ser presentat a les Corts. La forta campanya anticatalana i el cop d’estat del general Sanjurjo van fer que l’aprovació de l’Estatut tingués importants retallades. Catalunya es va constituir en regió autònoma dins d’Espanya, es va aprovar la cooficialitat del català i el castellà, i la major part de les competències de la Generalitat van ser retallades i compartides amb l’Estat.

Obra de Govern de la Generalitat

Els principals objectius eren modernitzar Catalunya, retallar les desigualtats socials i normalitzar culturalment el país. Tot i els obstacles (breu període de govern efectiu, lentitud en els traspassos i manca de recursos), la Generalitat va fer una important tasca:

Educació: Educació pública amb escoles mixtes, ensenyament laic i en català.
Cultura: Publicació del diccionari de la llengua catalana, impuls de la premsa i la ràdio en català, i impuls de biblioteques, museus i arxius.
Política Social i Sanitària: Impuls de la protecció social, la Llei de Cooperatives, la igualtat de la dona i hospitals comarcals.
Altres: Divisió comarcal, pla urbanístic de Barcelona i àmplia autonomia local.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

El Cop d'Estat i la Divisió d'Espanya

El 18 de juliol de 1936, l'exèrcit va intentar un cop d’estat per fer-se amb el control del govern. El 17/7 va començar al protectorat del Marroc, i el 18/7 l'exèrcit va intentar prendre el control de les capitals de província. A les ciutats més industrialitzades, la classe treballadora, impulsada per les organitzacions obreres, es va enfrontar a l’exèrcit, aconseguint que el cop d’estat fracassés en aquestes zones. Com que cap dels dos bàndols va ser prou fort per imposar-se, Espanya va quedar dividida, donant inici a la Guerra Civil. Els militars van justificar la seva acció (l'*Alzamiento Nacional*) per evitar la revolució social, garantir la unitat d’Espanya i aturar la descentralització.

Els Dos Bàndols

Espanya va quedar dividida territorialment i socialment:

Nacionals (Sublevats): Territorialment, zones rurals del centre i sud-oest (Galícia, Castella i Lleó, protectorat del Marroc). Socialment, grups benestants i part de les classes mitjanes, incloent monàrquics, conservadors, feixistes i carlins. Hi havia corrents conservadors (volien tornar a la Restauració) i radicals (inspirats en Mussolini).
Republicans: Territorialment, zones industrials i principals ciutats (Barcelona, Madrid, País Basc). Socialment, dividits en dos grans sectors: la classe treballadora (obrers i jornalers agrícoles que buscaven una revolució social) i la classe mitjana de valors progressistes, liberals i laics.

Intervenció Internacional

El conflicte a Espanya va ser un “assaig general” de la Segona Guerra Mundial. Per evitar que s'estengués, els estats europeus van signar un Pacte de No-Intervenció, que només van complir els democràtics. Els feixistes (Alemanya i Itàlia) i els comunistes (URSS) el van incomplir, afavorint els nacionals i els sectors revolucionaris de la República, respectivament.

Suport als Nacionals: Itàlia va enviar uns 60.000 soldats equipats. Alemanya va enviar uns 10.000 homes amb l'última tecnologia militar (aviació), decisiu en la guerra (p. ex., bombardeig de Guernica).
Suport als Republicans: L’URSS va enviar armament (de tecnologia inferior). Més de 60.000 voluntaris civils europeus i americans d'ideologies obreres van formar les Brigades Internacionals.

La victòria dels nacionals es va deure a la seva iniciativa ofensiva, un exèrcit professional i armat, i una unitat interna amb el suport d’Itàlia i Alemanya, enfront de la divisió interna i el poc suport exterior dels republicans.

Evolució a la Zona Republicana

Després del fracàs del cop d’estat, la República liberal gairebé va desaparèixer i va passar a ser una República Revolucionària. Hi havia un doble poder: les institucions (presidides per Manuel Azaña, amb governs liderats per figures del PSOE com Largo Caballero i Juan Negrín) i el carrer (controlat pels sindicats i partits obrers). Aquests últims van iniciar una revolució social de caràcter anarquista, eliminant la propietat privada i col·lectivitzant el camp i la indústria, provocant terror contra propietaris i eclesiàstics.

La forta divisió interna entre partidaris de la revolució immediata (anarquistes) i partidaris de guanyar primer la guerra (comunistes) va esclatar als Fets de Maig de 1937 a Barcelona. Hi va haver un enfrontament armat entre anarquistes i comunistes (amb suport de les institucions), amb unes 200 morts. Es van imposar els comunistes, el POUM va ser marginat (Andreu Nin assassinat) i es va imposar un govern i un exèrcit centralitzat. El comunisme va augmentar la seva influència gràcies al suport de l’URSS.

Evolució a la Zona Nacional

Les forces sublevades no tenien un projecte polític global més enllà de liquidar el sistema republicà. El lideratge militar va recaure en Franco després de la mort dels altres generals colpistes (Sanjurjo, Goded i Mola). Gràcies al suport alemany i italià, Franco va imposar el seu lideratge militar, sent anomenat el Generalísimo. L’assassinat de José Antonio Primo de Rivera va afavorir Franco, que va instrumentalitzar el seu record. Es van unificar tots els partits de dretes sota el partit únic FET y de las JONS. El 1938, Franco va ser anomenat Caudillo de España, consolidant el seu lideratge militar i polític. La repressió del bàndol nacional va ser duríssima, allargant la guerra per “netejar” Espanya d’enemics.

La Reraguarda i les Conseqüències

La Reraguarda va ser molt dura, amb grans dificultats materials i escassetat alimentària, especialment a la zona republicana. La Guerra Civil va ser el primer conflicte a Europa on es va bombardejar de forma indiscriminada la població civil a la reraguarda (Barcelona va ser la més afectada). També hi va haver una repressió amb una important violència espontània i incontrolada per part dels dos bàndols. Es calculen unes 220.000 morts a la reraguarda.

Després de la caiguda de Catalunya, la República va caure l’1 d’abril de 1939. Les conseqüències van ser:

Morts: S’aproximen unes 500.000 víctimes.
Exili: Uns 400.000 republicans es van exiliar, principalment a camps de refugiats del sud de França.
Presó i Repressió: Franco va crear la Llei de Responsabilitats Polítiques. Hi va haver uns 280.000 presos polítics i unes 50.000 execucions. Lluís Companys va ser afusellat a Montjuïc.

El Franquisme (1939-1975)

Característiques del Règim

El franquisme va ser el règim polític sorgit de la Guerra Civil, liderat per Franco, el Caudillo de España, que exercia de cap d’Estat, cap del govern, cap de l'exèrcit i cap del partit únic. Era un règim personalista, totalitari, autoritari, unitari i centralitzat. Dues figures femenines importants van ser Carmen Polo, esposa de Franco, i Pilar Primo de Rivera, líder de la Secció Femenina de Falange (*El Movimiento*).

Característiques principals:

Política: No hi ha democràcia, sistema de partit únic, Estat centralitzat.
Societat: Societat molt controlada amb un Estat policial, sindicat únic i vertical, i submissió legal de la dona.
Economia: L’objectiu inicial era l’autarquia (nacionalisme econòmic), aplicada durant els primers 20 anys.
Cultura: Forta censura i gran control dels mitjans de comunicació.

El Primer Franquisme (1939-1959)

Aquesta etapa està marcada per la postguerra, amb grans dificultats materials i dura repressió política, i condicionada pels esdeveniments internacionals.

El Franquisme i la Segona Guerra Mundial (1939-1945)

Són els anys blaus, on els grups més radicals de la Falange tenen més força (destaca Serrano Suñer, ministre d’Afers Exteriors). Espanya es declara país no bel·ligerant, clarament alineada amb els països feixistes. El fet més important és l’Entrevista d’Hendaia (Octubre de 1940) entre Franco i Hitler, on es va parlar de l’entrada d’Espanya a la guerra. Hitler va considerar inoportuna l’entrada d’Espanya. A partir de 1943, Espanya es va anar desmarcant de les Potències de l’Eix.

L'Aïllament Internacional (1945-1951)

La dictadura franquista va resistir perquè els aliats van renunciar a una intervenció armada. Van optar per condemnar el règim, imposant un bloqueig econòmic i un aïllament polític internacional (Espanya no va ser admesa a l’ONU). El règim va fer campanyes de maquillatge per desmarcar-se dels feixismes derrotats, com la creació del Fuero de los Españoles, per donar una aparença de legalitat.

El Franquisme i la Guerra Freda (1951-1959)

La Guerra Freda va capgirar la situació. El principal enemic d’Occident va passar a ser el comunisme. Els EUA es van replantejar les seves relacions amb el franquisme pel seu caràcter anticomunista, trencant l'aïllament internacional. Els EUA van ajudar Espanya a canvi de suports, principalment militar (establiment de bases militars). La visita del president dels EUA a Madrid el 1959 va ser un fet característic. El Franquisme va sortir molt enfortit.

Oposició al Règim Franquista

L’oposició estava molt anul·lada per la repressió, però hi havia tres corrents:

Oposició Guerrillera: Els Maquis, guerrilles antifranquistes (comunistes i anarquistes) situades principalment als Pirineus. La seva acció principal va ser la invasió de la Vall d’Aran.
Oposició Política: Molt dividida. Republicans (a l’exili de Mèxic), Comunistes (l’oposició més important, amb suport de l’URSS, que encapçalaven les primeres mobilitzacions sindicals) i Monàrquics (liderats per Joan de Borbó, que va publicar el Manifest de Lausana).
Oposició Social: Molt poca. La principal protesta social va ser la Vaga dels Tramvies a Barcelona (1951).

El Franquisme a Catalunya

El Franquisme va protagonitzar una doble repressió, política i cultural. Franco va decretar l’abolició de l’Estatut de Catalunya i la fi de l’autogovern. La llengua catalana va patir una especial repressió fins a la seva prohibició com a ús oficial. Hi va haver un petit govern de la Generalitat a l’exili, presidit per Josep Irla i, posteriorment, per Josep Tarradellas. Van aparèixer nous partits clandestins com el Front Nacional de Catalunya.

El Desarrollismo Franquista (1960-1975)

La segona etapa del Franquisme es caracteritza per una forta transformació demogràfica, econòmica i social, tot i que el règim continuava sent una dictadura autoritària.

Demografia i Societat

Hi va haver un importantíssim creixement demogràfic (uns cinc milions d'habitants) gràcies al fenomen del baby boom. Espanya va experimentar forts processos migratoris interiors (del camp a les ciutats) i exteriors (cap a l’Europa Occidental). La població es va dedicar majoritàriament als sectors secundaris i terciaris. A Catalunya, hi va haver un fort creixement vegetatiu i una allau immigratòria d’1,5 milions en 15 anys, provocant problemes urbanístics i d'habitatge.

Economia i Pla d’Estabilització

El creixement econòmic no va ser gràcies al franquisme, sinó a la situació econòmica global a Europa i a les ajudes dels EUA, que van permetre l’abandó de l’autarquia. El fet que marca la separació econòmica és el Pla d’Estabilització (1959), on s’abandona l’autarquia i s’inicien mesures liberalitzadores (devaluació de la pesseta, liberalització d’importacions i exportacions, reducció de la despesa pública).

Tres factors clau de l’expansió econòmica:

Forta intervenció de capital estranger atret per una mà d’obra barata.
Fort augment de les divises (turisme i remeses d’emigrants).
Context econòmic internacional favorable.

L’Estat espanyol esdevindrà definitivament un territori industrialitzat.

Canvi Social

El fort increment econòmic va comportar importants canvis en la societat, amb millores en les condicions de vida material (la “societat de consum”). Els tres punts més clau van ser la normalització de l’ús de l'automòbil (el popular Seat 600), la televisió i els electrodomèstics, que van permetre a la dona més llibertat i la seva inserció al món laboral. La societat espanyola es va acostar progressivament al nivell de vida de l’Europa Occidental, contrastant amb el manteniment d’una dictadura anacrònica.

Entradas relacionadas:

Etiquetas: