Crònica, Reportatge i Entrevista: Claus dels Gèneres Periodístics

Definició de Crònica

Gènere voluble, amb diferents tipologies: internacional, esportiva, judicial, cultural, d'ambient... En essència, és una narració interpretativa i valorativa de fets noticiables, normalment en ordre cronològic, i combinant la narració dels fets amb la valoració i interpretació dels mateixos.

Característiques de la Crònica

• Estructura cronològica
• Escenificació: trasllada el lector al lloc dels fets
• La interpretació dels fets l'aporta el periodista, no els elements aportats amb aquest propòsit (com faríem en un reportatge)
• Admet l'estil personal i els recursos literaris del periodista. Es diferencia d'un text literari, però, en l'obligació de narrar fets que han succeït, sense ficció
• La interpretació aportada pel periodista ha d'estar basada en la seva capacitat de conèixer àmpliament el context dels fets i dels protagonistes.
• Pacte de “credibilitat” amb el lector.
• Llibertat formal: el periodista és lliure d'estructurar la crònica com ho trobi més adient, i utilitzar els recursos estilístics que cregui convenients.
• Això sí: ha d'aconseguir mantenir l'atenció del lector fins al final de l'article.
• Té una limitació temporal: narra un esdeveniment o grup d'esdeveniments en un espai temporal determinat

Ingredients d'una Crònica

1. Descripció

• Utilitzar els cinc sentits. Traslladar el lector al lloc
• Millor si està integrada en l'acció narrativa
• Mirada activa del periodista
• La importància dels detalls:
  • Aporten versemblança
  • Aporten significació

2. Narrativitat

Narració: text en prosa que relata accions i fets, ja siguin reals o ficticis, situats en un temps i un espai determinat.

Ingredients d'una narració

• Narrador
• Personatges
• Trama

En narrativa, l'elecció del narrador té a veure amb el punt de vista des del qual volem explicar els fets, i la distància amb el lector.

Tipus de Narrador

Narrador omniscient

• No té limitacions: coneix el passat, el present i el futur de tots els personatges
• Permet una visió panoràmica de tot el relat
• Pot treballar amb molts personatges de manera senzilla
• Menys proximitat emocional i empatia amb els personatges del relat
• Perill d'excés d'intervencionisme de l'autor

Narrador càmera

• Narra sense entrar mai a l'interior dels personatges
• És el més objectiu i cinematogràfic, narrador i lector comparteixen informació
• Permet ocultar informació. En ficció, molt adequat per a novel·les d'intriga i relats on volem amagar i sorprendre amb les emocions dels personatges.
• En crònica periodística, aparença d'objectivitat, el periodista (i la seva interpretació) aparentment desapareixen
• Tècnicament difícil de mantenir

Narrador protagonista

• Permet més proximitat al lector, intimitat, empatia i subjectivitat.
• Informació limitada només a allò que sap el protagonista
• Necessitat d'adequar el registre al personatge
• En crònica periodística, perill que el periodista sigui, o pretengui ser, el protagonista dels fets

Narrador testimoni

• Narra la història que un altre personatge protagonitza
• Afegeix complicitat al lector, els dos observen junts la història
• Afegeix limitacions d'accés a la informació
• La seva visió parcial ve marcada pel seu paper en la història

Quin és el narrador més adequat en una crònica periodística?

• Dependrà del tema, distància narrativa que volem establir amb el lector, i el rol que ha tingut el periodista en els fets que narra
• El més habitual és l'ús de la tercera persona amb un narrador quasi-omniscient: el periodista ha anat al lloc, ha observat els fets i els personatges, però s'amaga en el text per explicar-los en tercera persona: l'ortodòxia dominant en periodisme, a favor de l'objectivisme, li costa d'admetre la presència del periodista dins del text.
• A vegades, el periodista opta per fer-se present en el text i utilitza la primera persona (singular o plural): narrador-testimoni

Què ofereix el narrador-testimoni?

Coneixement basat en l'experiència dels fets

• 2 tipus de coneixement:
  • El que ve donat de l'estudi i la investigació. És un coneixement “des de fora”, de segona mà
  • El que ve donat per la vivència dels fets. És un coneixement “des de dins”, de primera mà

La crònica és el gènere periodístic de la vivència, de l'experiència de primera mà.

La veritat de la vivència

Com el periodista pot convèncer de l'autenticitat d'allò viscut?

• Quan pot garantir la seva presència física al lloc dels fets. Però no és garantia suficient: Kapuscinski: penetrar en el que està passant, submergir-se en aquella realitat, i no només passar a través d'ella.
• Quan el narrador està envestit d'”autoritat”: pacte de credibilitat
• Quan la vivència es veu complementada per aportació de dades rigoroses i context sobre els fets que narra

3. Estil lliure i personal

Diferències entre Crònica i Notícia

• Objectiu notícia: resumir i comunicar els fets i dades més importants d'un esdeveniment
• Objectiu crònica: traslladar el lector a aquest esdeveniment, i explicar-li el COM i el PER QUÈ
• Estructura notícia: ordenació en interès decreixent
• Estructura crònica: cronològica o temàtica
• Si la notícia és informació (fets i dades), la crònica és narració i descripció
• La crònica apel·la als sentits (als cinc!) i inclou aquesta sensorialitat a través de la descripció del lloc i dels personatges
• L'estil de la notícia és rígid i estàndard
• L'estil de la crònica és lliure i personal.

Reportatge

És un gènere d'una certa extensió que implica:

• Sempre, un treball de recerca, investigació i indagació (aptituds: curiositat, sensibilitat, imaginació)
• A vegades, vivència personal
• Sempre, un treball de contrast de fonts personals i documentals

El tractem dins dels gèneres interpretatius (crònica, reportatge, entrevista): El seu objectiu és aportar una significat determinat que ajuden a entendre els fets que tractem

• En la crònica, l'aportació de significat prové de la vivència del periodista dels fets que narra
• En l'entrevista, l'aportació de significat prové del personatge que entrevistem
• En el reportatge, l'aportació de significat prové del conjunt de dades, nous fets, context, etc que aporta el periodista

1. Indagació i investigació

• Aportem “llum”, nou coneixement, a fets complexos o desconeguts
• Aquest nou coneixement s'ha de basar en la VERIFICABILITAT (qualitat d'un text de ser comprovat, ratificat, a través de l'acarament). Tot el que publiquem ha de poder ser contrastat.

Com accedeix el periodista a un fet complex?

• L'evidència: el que és obvi
• La prova: el que no és evident i hem de provar per deducció. Per ex: buscar la prova que l'empresa X contamina un riu / buscar la prova que el polític X està cobrant comissions
• L'indici: signe que ens permet assegurar alguna cosa amb algun fonament però sense prova

En realitat, bona part del coneixement que obté el periodista investigant és bastant conjectural: no sempre hi ha proves, sinó sobretot indicis.

Un reportatge d'investigació sol tenir elements provats i d'altres no provats però que han estat investigats.

El reportatge ha de ser transparent respecte la recerca feta i el seu resultat. Si alguna cosa no està provada però tenim indicis clars, s'ha de fer constar que són indicis, no proves irrefutables

Contrast de les fonts

• La bona tria de les fonts és clau per a la qualitat de la informació que dona un periodista
• La subordinació a les fonts poderoses explica la crisi i escassa credibilitat del periodisme actual
• Cal valorar bé la qualitat d'una font i quin és el seu interès
• En un reportatge (en general en periodisme), no ens hauríem de quedar només amb l'afirmació de la prova, sinó la prova (o indicis clars) d'allò que s'afirma, si és possible.
• Quan un reportatge tracta un tema on hi ha discrepàncies i lectures diverses, haurien d'aparèixer aquestes diferents visions sobre el tema. Si el periodista té indicis (o proves) que allò que diu una font no és cert o és incomplert, ha de fer-ho constar, també.
• Convertir el reportatge (i el periodisme) en un simple creuament de declaracions no aporta informació, sinó que fa augmentar la confusió i el soroll sobre aquell tema. Cal anar més enllà, sempre que sigui possible.

Com la crònica, el reportatge admet el llenguatge literari

• Hi ha llibertat d'elecció, segons el nostre objectiu comunicatiu
  • Aparença d'objectivitat: presentar les dades i documentació aportades, i deixar que parlin per si sols
  • Incloure la presència del periodista, el seu estil narratiu i manera d'explicar les coses. Però evitar sempre els judicis de valor.

L'estructura del reportatge

• Sol tenir un disseny diferenciat respecte a les notícies i altres peces informatives
• Pot incloure altres peces complementàries (textuals: petita entrevista, una peça informativa, una petita crònica; icòniques: fotografies, infografies, vídeos...)

2. Reportatge d'acció (narratiu)

• S'explica l'incident inicial (Plantejament)
• Segueix el relat amb detalls ambientals i de context
• S'aporten nous fets provocats arran del fet inicial (Nus)
• S'expliquen allò greu que han provocat aquestes noves dades (Clímax narratiu)
• Es tanca el reportatge explicant les conseqüències en els protagonistes (Desenllaç)

Tancament del reportatge

• Ha de concloure de forma eficaç i coherent amb el que hem explicat al lector
• Ha de produir una certa satisfacció (o bon sabor de boca), enlloc d'una sensació de fi abrupte del text o de deixar temes pendents de resolució al final
• El reportatge no pot deixar oberta cap dels interrogants o qüestions que obrim. Cal una resposta, encara que la resposta sigui que no n'hi ha, de resposta

Entrevista

Gènere interpretatiu: aportem un sentit determinat a un fet, a través del que diu el nostre entrevistat.

• No és un gènere informatiu, no expliquem l'essència d'un fet, sinó què diu el nostre personatge sobre aquest fet
• És un gènere molt viu (molt present en els mitjans), però sovint mal utilitzat: no és una conversa qualsevol i cal aprofitar bé el que ens ofereix
• Quan està ben aprofitada, és un gènere que ofereix moltes possibilitats
  • Sentir la veu del periodista i del personatge, la seva manera d'expressar-se, humanitzar
  • Diàleg entre allò públic i privat, joc ocultació/revelació
  • Joc entre l'oralitat i l'escriptura

L'entrevista apareix en la premsa anglosaxona a mitjans del segle XIX

• Les primeres entrevistes a l'Estat espanyol apareixen en la premsa cap al 1880
• Els mitjans audiovisuals la van estendre i popularitzar

Aptituds per a una entrevista

• La capacitat de documentar-se i preparar un bon qüestionari
• Rapidesa de reflexos i capacitat d'improvisar
• Psicologia per saber tractar l'altre
• Saber escoltar.
• Saber escriure una bona entrevista, “robar” la veu de l'altre

1. La preparació de l'entrevista

Abans que res, hem de decidir quin tipus d'entrevista volem fer

Entrevista de personatge

Objectiu: conèixer la personalitat de l'entrevistat i introduir-nos en el seu espai íntim i el seu context vital

Entrevista informativa

Objectiu: conèixer o aprofundir sobre un tema determinat. Primer cal escollir el tema, i després buscar la persona més adequada per parlar-ne

Tria de l'entrevistat

• Si volem fer una entrevista temàtica, buscarem aquella persona que ens aporti la màxima informació, més novedosa o rellevant sobre aquell fet: un protagonista directe, un expert en el tema, un representant legal, etc...
• En les entrevistes de personatge, normalment es trien per algun esdeveniment d'actualitat lligat a aquell personatge (un cantant que presenta un disc, un esportista que ha guanyat una medalla, etc...)

Tres fases de l'entrevista

• Preparació
  • Tipus d'entrevista (tema o personatge)
  • Tria del personatge
  • Documentació
  • Objectius i qüestionari
• Celebració de l'entrevista
• Escriptura

L'entrevista a la ràdio

• La ràdio és el mitjà on tradicionalment la informació corre a més velocitat. Es pot entrevistar el protagonista d'un fet minuts després que hagi succeït.
• Acostumen a ser més breus que les de la premsa escrita. En el periodisme escrit no tenim limitació de temps, en ràdio i televisió cal ajustar-se a la limitació del programa o espai d'entrevistes (excepte possibilitat d'editar)
• Per aquest motiu, les preguntes solen ser més directes, i pren encara més importància la necessitat de tenir un bon qüestionari preparat, o una idea clara del que volem de l'entrevistat
• Telefònica o presencials. Les presencials acostumen a crear un clima de més proximitat i amabilitat. L'entrevistador pot veure els gestos i expressions de l'entrevistat i modular el to de la conversa. Telefònicament, s'opta per anar més directe al gra.
• La veu del personatge apareix de manera directa, no l'hem de reconstruir. Hem de ser capaços de fer que el personatge adapti el seu discurs a la intel·ligibilitat, que l'entengui tota l'audiència
• La veu també conté expressions extralingüístiques, cadències, tons, que desvetllen l'estat d'ànim de l'entrevistat. L'emoció és present en la veu
• El flux de la conversa marca el ritme. L'entrevistador ha de ser capaç de modular aquest ritme en funció del seu interès:
  • Que sigui més ràpida, o més lenta
  • Que s'intercalin respostes breus i llargues
• L'entrevista pot ser
  • En directe: no hi ha possibilitat d'edició, el periodista ha de forçar al màxim la seva atenció i evitar que la conversa prengui camins de poc interès
  • En diferit: permet més flexibilitat a l'hora de deixar fluir la conversa, modificar l'ordre de les preguntes, retallar les respostes massa llargues.
  • El fals directe: enregistrem l'entrevista
• Les entrevistes de personatge acostumen a ser més llargues, en to més intimista i relaxat, de preguntes obertes i respostes més llargues i lliures. Cal repetir de tant en tant el nom de l'entrevistat.
• Les entrevistes temàtiques acostumen a ser més breus, de to directe i buscant la informació de l'entrevistat. Preguntes més tancades i respostes més breus. Cal un ordenament lògic de les preguntes i la informació subministrada

L'entrevista en televisió

• Ha tingut una evolució molt ràpida les darreres dècades
• De l'entrevista estricta en plató i de pregunta-resposta, hem passat a entrevistes més narratives, documentals, i que beuen de les tècniques cinematogràfiques (p. Ex, Fora de Sèrie)
• Tenim la mateixa divisió bàsica, que ens marca l'estil i el format que farem d'entrevista:
  • Temàtica: entrevista més clàssica, de pregunta-resposta, preguntes directes buscant respostes breus
  • De Personatge: entrevista que permet formats diversos.

El llenguatge visual aporta a més expressions, llenguatge gestual i corporal, que la realització ha d'aprofitar

• Si en periodisme escrit l'entrevista és un acte de dramatúrgia, en ràdio i sobretot en televisió aquesta faceta encara té més pes.
• La teatralitat, però, ha d'anar de la mà d'una ambició de naturalitat, d'aconseguir representar el personatge tal com és
• L'entrevistat oposarà resistència a mostrar-se del tot, és natural. Nosaltres hem de tenir clar quin és el nostre objectiu, de què va l'obra que volem representar davant dels espectadors
• Directe des de plató: ambient artificial, cal crear el clima perquè l'entrevistat parli amb nosaltres com si les càmeres no hi fossin
• Directe a distància: dificultat per connectar millor amb l'entrevistat, perdem proximitat
• Fals directe: igual que en ràdio
• Editada: per a entrevistes més llargues i narratives, introduint-hi altres elements audiovisuals