Croades, AntiEspanya i Totalitarisme a l'Espanya Franquista

Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 4,64 KB

Croada:

El concepte de croada és històric i es refereix a les guerres o expedicions militars contra els musulmans a l'Edat Mitjana, en relació amb la Terra Santa. La guerra civil seria una croada no contra l'Islam, sinó contra el marxisme, l'anarquisme, la maçoneria, els liberals i demòcrates (la 'antiespanya') i els estrangers que recolzaven la causa de la República. L'Església va emprar el terme amb profusió, introduint la qüestió religiosa en el conflicte, ja que la guerra era també contra els enemics del catolicisme a qui la República els havia llevat drets.

AntiEspanya:

És un concepte nacionalista excloent que identifica com antiespanyols els enemics dels colpistes. Les seves primeres víctimes van ser els possibles dissenyadors de les seves idees. 'La matança es va estendre també als que haurien pogut rebre la influència de les seves idees: els membres d'un sindicat, els que no anaven a missa, els sospitosos de votar al Front Popular, les dones que havien obtingut el sufragi i el dret al divorci', escriu Preston. Si els colpistes encarnaven els valors i principis de l'Espanya eterna, els defensors de la República es van convertir en l'Antiespanya.

Totalitarisme:

Concepte polític utilitzat per definir règims dictatorials com l'Alemanya nazi o la URSS de l'època de Stalin, tot i que sistemes polítics com l'Espanya de Franco, la Itàlia de Mussolini, el Portugal de Salazar o la Grècia de Metaxas també compartiren alguns trets totalitaris. S'utilitza per referir-se a sistemes polítics en què el poder està totalment controlat per l'aparell polític estatal, en què la societat civil queda sotmesa, hi ha una gran repressió per part de l'Estat cap als opositors, i sol haver un líder carismàtic, en el cas espanyol, Francisco Franco. S'articulen també, en sentit feixista, institucions per captar les masses, com el Front de Joventuts o la Secció Femenina.

NACIONALSINDICALISME:

També denominat falangisme, és un corrent ideològic obrerista nascut el 1931 a Espanya basat en un profund sentiment nacional i revolucionari, amb un especial accent en les idees de pàtria i justícia social. El seu origen té lloc en l'àmbit de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS). Després de la fusió de les JONS amb la Falange Española de José Antonio Primo de Rivera, té lloc el seu desenvolupament ple.

Sindicat vertical:

La Organización Sindical Española (OSE), coneguda com Sindicato Vertical, va ser l'única central sindical que va existir a Espanya entre 1940 i 1977, durant el període de la dictadura franquista. Durant gairebé quaranta anys es va convertir en l'únic sindicat legal autoritzat. Tots els treballadors i empresaris, que passaren a ser coneguts com a 'productors' en la terminologia franquista, estaven obligats per llei a estar afiliats al Sindicato Vertical. El sindicat vertical va ser establert després del final de la Guerra Civil.

Pla d'Estabilització:

Va ser un conjunt de mesures econòmiques aprovades pel Govern franquista espanyol el 1959, amb personalitats importants com Carrero Blanco, López Rodó, Alberto Ullastres i Mariano Navarro Rubio. L'objectiu del pla va ser l'estabilització i liberalització de l'economia espanyola, va suposar la ruptura amb la política d'autarquia del franquisme i va possibilitar l'inici d'una època de creixement econòmic al país durant els anys seixanta. Va acabar amb la intervenció estatal en l'economia.

Tecnòcrates:

La tecnocràcia és una forma de govern formada per funcionaris i altres càrrecs públics escollits en virtut de la seva preparació tècnica. Es diu tecnòcrata tant a una persona partidària d'aquest sistema com a una de les persones que en formen part. L'objectiu és disposar d'un grup de persones competents que sàpiguen dissenyar plans i resoldre problemes de manera eficaç i fer-ho bé.

Immobilistes:

Es denomina popularment búnker o immobilistes al moviment polític d'extrema dreta, que no va disposar d'estructures pròpies i que es va manifestar a Espanya en la dècada de 1970 i principis de la de 1980, format per aquelles personalitats del franquisme que s'oposaven completament a la reforma del règim, després de la mort de Francisco Franco i defensaven el Moviment Nacional.

Aperturisme:

En les postrimeries del franquisme es pot apreciar un atisbo d'aperturisme, coincident amb la direcció de Juan José Rosón, qui en els primers mesos de 1974, va aplicar una política de relaxació de la censura coincident amb el que es va anomenar 'l'esperit del 12 de febrer' en referència al discurs aparentment moderat del llavors recent nomenat President del Govern, Carlos Arias Navarro.

Entradas relacionadas: