Crítica de la Raó Pura i Pràctica de Kant: Anàlisi i Comparació amb Hume

Dialèctica Transcendental: Estudi de la Raó

La dialèctica transcendental estudia les condicions per assolir un coneixement basat en la raó. La raó és la facultat més elevada del coneixement. Kant intenta respondre a la pregunta sobre la possibilitat de la Metafísica com a ciència: esbrinar si el JO (psicologia), l'estudi del món/realitat (cosmologia) i Déu (teologia) poden ser objectes d'estudi científic o no.

Una altra tasca de la raó pròpia del coneixement és elaborar raonaments. Aquests es formulen sobre la base dels judicis per obtenir explicacions cada cop més generals sobre el funcionament de la realitat.

Conclusió: La raó emet raonaments científics que es basen en enunciats que fa l'enteniment. Per tant, el contingut de la metafísica s'escapa dels continguts experimentals i la metafísica no és sensible al coneixement científic, per tant, no és una ciència.

Crítica de la Raó Pràctica (Ètica)

Kant analitza dos grups d'ètiques:

Ètiques Materials

Es coneixen perquè es manifesten contínuament. Característiques:

• Empíriques: Accions basades en l'experiència.
• Hipotètiques: L'acció està condicionada per un resultat.
• Heterònomes: No són autònomes, el contingut no s'aplica a un mateix sinó que ve imposat per força (no qüestionables).

Ètiques Formals

No provenen de l'experiència. Característiques:

• A priori: Les actuacions no estan condicionades per l'experiència, sinó per la raó.
• Categòriques: No es basen en cap hipòtesi, sinó en una norma que obliga (imperatiu categòric).
• Autònomes: No depenen de factors externs sinó de la pròpia voluntat guiada per la raó.

Kant creu que cal obrar pel deure:

• Acció conforme al deure: Ho fas per por al càstig.
• Acció en contra del deure: Saltar-se la norma.
• Accions pel deure: Ho fas pel convenciment absolut de la validesa de la norma.

Comparació entre Hume i Kant: Fenomenisme

El Fenomen Kantià

El fenomen kantià és aquella realitat que ens envolta i que és percebuda a través dels sentits. És la frontera de tot allò que podem percebre.

El Fenomenisme de Hume

Hume també fa referència a un altre fenomenisme, que consisteix a afirmar que l'única cosa que podem conèixer de la realitat és allò que se'ns apareix a través de l'experiència. És a dir, l'única realitat que existeix és aquella que podem percebre a través dels sentits.

Diferències Clau

La diferència amb Kant és que Kant explica que existeix una realitat més enllà de la que percebem, el noümen, que és la realitat en si, la qual no percebem en la seva totalitat. Hume, en canvi, defensa un únic concepte de realitat lligat als fenòmens, ja que nega l'existència d'alguna altra realitat a causa de la impossibilitat de demostrar-ho. Per a Hume, només podem afirmar de la realitat allò del qual hem tingut experiència sensible.

Kant critica els empiristes, ja que el fenomen que ell defineix no és una còpia passiva d'un objecte extern, sinó que, per a ell, percebre és intuir i, per tant, tenir consciència dels objectes mateixos que es presenten com a externs i clarament diferenciats dels que percebem.