La Crítica de la Raó Pràctica: Resum de la Moral de Kant

La Teoria Ètica de Kant: Deure i Llei Moral Universal

En La Crítica de la raó pràctica (1788), Immanuel Kant formula el nucli de la seva teoria ètica, basada en la idea que la moral no pot derivar-se de cap finalitat externa (com la felicitat o el plaer), sinó que ha de partir d’una llei moral universal, que s’imposa des de la raó i és vàlida per a tots els éssers racionals.

L'Ètica Formal enfront de les Ètiques Materials

A diferència de les ètiques materials (com les d’Aristòtil o Epicur), que indiquen quin bé cal perseguir i com fer-ho, Kant proposa una ètica formal, que no diu què hem de fer, sinó com han de ser les nostres accions perquè siguin morals.

El Concepte de Deure i els Tipus d'Accions

Segons Kant, una acció només és moral si es fa pel deure, és a dir, perquè reconeixem racionalment que és el que hem de fer, sense esperar res a canvi. Distingim així tres tipus d’accions:

• Contràries al deure: Accions que violen la llei moral.
• Conformes al deure: Accions que coincideixen amb el deure, però tenen un altre objectiu (p. ex., un premi o interès personal).
• Fetes pel deure: Les accions veritablement morals, on la intenció és la fidelitat a la llei moral.

El que dona valor moral a l’acció no és el resultat, sinó la intenció i la fidelitat a la llei moral.

L'Imperatiu Categòric: La Meta-Norma Moral

Aquesta llei moral es presenta sota la forma de l’imperatiu categòric, que és una mena de “meta-norma”, un criteri que ens indica si una acció pot considerar-se moral. Té dues formulacions destacades:

1. «Actua només segons aquella màxima que puguis voler al mateix temps que esdevingui llei universal.»
2. «Actua de tal manera que sempre tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, mai només com un mitjà, sinó sempre alhora com una finalitat.»

Amb aquestes màximes, Kant defensa una moral universal, autònoma i basada en la dignitat de la persona.

Autonomia Moral i Context Il·lustrat

Kant i l'Esperit de la Il·lustració

El context històric i cultural d’aquesta proposta és el de la Il·lustració, que Kant defineix com la sortida de la humanitat de la seva «minoria d’edat», una etapa en què l’ésser humà havia deixat que la religió, la monarquia o altres autoritats decidissin per ell.

Influït per aquest esperit il·lustrat i per la llibertat relativa del regnat de Frederic el Gran, Kant aposta per l’autonomia moral de l’individu: cada persona ha de ser capaç de donar-se a si mateixa la seva pròpia llei moral, utilitzant la raó. Aquesta capacitat d’autolegislar-se és el que fa lliure a l’ésser humà.

Autonomia versus Heteronomia

Quan l’ésser humà actua segons normes externes (autoritat, interessos, desitjos…), és heterònom, no autònom, i per tant, no actua lliurement.

La Raó Pràctica i la Universalitat de la Llei

Kant defensa que la raó pràctica —aquella que guia la nostra acció— és capaç de produir normes universals a priori, és a dir, abans de qualsevol experiència. Aquestes normes són vàlides per a tots els éssers humans per igual, ja que tots compartim la mateixa estructura racional. Aquesta racionalitat comuna és el fonament de la universalitat de la llei moral.

La Proposta Filosòfica Global de Kant

Kant intenta així respondre la pregunta «Què he de fer?» (pròpia de l’ètica), tal com a La Crítica de la raó pura havia intentat respondre «Què puc conèixer?». D’aquesta manera, Kant articula una proposta filosòfica global, que integra:

• El coneixement («Què puc conèixer?»)
• La moral («Què he de fer?»)
• L’esperança («Què puc esperar?»)

Síntesi Filosòfica i Idealisme Transcendental

Kant també combina elements del racionalisme (com l’existència d’idees innates i la importància de la raó, com en Leibniz), de l’empirisme (la necessitat de l’experiència, com Hume), i de la física newtoniana. Aquesta síntesi dona lloc al seu idealisme transcendental, una filosofia crítica i rigorosa que cerca les condicions del coneixement i de l’acció moral.

Llibertat Autèntica: Obediència a la Raó

Finalment, cal destacar que Kant concep la llibertat no com la capacitat de fer el que vulguem, sinó com la capacitat d’actuar segons la nostra pròpia raó. Només quan som capaços de seguir la nostra consciència moral (autonomia), som veritablement lliures. Si actuem seguint els nostres desitjos, costums o pressions externes (heteronomia), deixem de ser-ho. Per això, la llibertat autèntica consisteix a obeir la raó moral, no els instints ni les passions.

Així doncs, la moral kantiana parteix de l’individu, però té un abast universal, ja que totes les persones, com a éssers racionals, poden accedir a la mateixa llei moral. Encara que Kant no fonamenta la seva ètica en l’empatia, el seu imperatiu categòric ens obliga a posar-nos en el lloc de l’altre, ja que les nostres accions han de poder ser universals i respectar la dignitat de tothom.