Crítica de Nietzsche a la Metafísica i el Vitalisme

Crítica de Nietzsche als grans conceptes de la metafísica

Tot el pensament del filòsof alemany és un homenatge a la vida, a la voluntat de viure la vida amb tota la seva força, amb totes les passions que implica i que no se li poden treure sense trair-la. Cal viure l'esperit dionisíac de gaudi de tot el que tenim, de desig de contemplar la vida com una obra d'art creatiu, de la qual res es pot conèixer, només viure intensament. Podria dir-se que si vols viure, no pensis o, al contrari, si penses, no vius.

L'esperit dionisíac i la voluntat de viure

La metafísica desenvolupada per quasi tots els filòsofs anteriors suposava un abandonament del concepte de vida per endinsar-se en suposades "realitats". Termes metafísics com coseïtat, substància, essència o ser no són abastables per al subjecte, com ja havia assenyalat l'empirisme, i d'alguna manera Kant, senzillament perquè no hi cap cap coneixement que els pugui comprendre, perquè aparten l'home sa de la voluntat de viure i l'obliguen a la racionalitat, autèntica malaltia que pateix la cultura occidental.

La faula de la racionalitat i el món verdader

El món racional que pretén ser verdader és una faula als ulls de Nietzsche. L'home és un fabulador, però els filòsofs racionals han pretès fraudulentament que la seva faula no era tal, sinó la mateixa realitat. No hi ha cap coneixement, ni cap intel·lecte capaç d'aconseguir aquests conceptes metafísics perquè són pura invenció que l'home ha fet per oblidar el caos del món en què viu (tot flueix, que deia Heràclit) per refugiar-se en un altre que li serveixi de via de fuga d'aquest.

Metàfores oblidades i la influència del cristianisme

L'home de la cultura occidental ha oblidat que aquells termes, aquells conceptes de què tant han discutit, segons sembla inútilment, els filòsofs del passat, són per a Nietzsche pures metàfores de les quals s'ha oblidat que ho són: paraules buides de significat que filòsofs com Sòcrates, Plató, Descartes o Kant, entre d'altres, han anat omplint de mentides. Fins i tot el cristianisme, encara que per altres fins de caire religiós, hauria proposat les seves metàfores per crear en l'home el concepte de ser superior, d'un món que és perfecte i que s'aconsegueix apartant-se d'aquest, amb un cert platonisme de fons.

L'esdevenir d'Heràclit contra l'estatisme de Parmènides

D'altra banda, l'afirmació del caos basat en la realitat del moviment a la manera d'Heràclit, com hem assenyalat abans, implica el final de la metafísica, perquè res pot ser demostrat com a ser perquè, senzillament, el que hi ha és el no-ser, l'esdevenir. D'aquesta manera, Nietzsche ens torna a la clàssica controvèrsia d'Heràclit amb Parmènides, quedant-se amb el primer. Ara l'aparença és precisament el "ser". És un dels aforismes de Nietzsche, una de les seves proposicions enginyoses sense argumentació, que la filosofia a martellades s'encarrega d'imposar.

La síndrome de la boja raó i la transcendència

El terme metafísica, l'estudi del que-hi-ha-més-enllà-de-la-física, és quelcom que Nietzsche atribueix a la síndrome de la boja raó, de voler estudiar grans conceptes abstractes que no ajuden a fer que l'home pugui viure, sinó que l'enganyen en suposades realitats transcendents. Així, l'home es fa desgraciat perquè, desitjant ansiosament viure, se l'obliga a seguir certes obligacions. Aquesta crítica als conceptes de la metafísica, en algun sentit, pot interpretar-se com el tòpic que la ignorància és la felicitat de l'home, qüestió que ja Rousseau sembla plantejar.

La ciència i l'art com a interpretació vital

D'aquesta manera, l'home ja no necessita ni vol conèixer el que l'envolta, ja no segueix la línia de l'apol·lini, del recte i el model, ja no busca l'harmonia de les formes, de les substàncies, apartant-se així també de la ciència. Tampoc Nietzsche respecta la ciència. La ciència és vista pel pensador alemany com una faula amb aparença de realitat, com l'últim baluard de realitat que li queda. Així doncs, davant l'escepticisme de Nietzsche, sense ciència, sense filosofia i, per descomptat, sense ètica universal que valgui, queda l'home vitalista obert a les passions i a tot el que la vida vulgui oferir dins del seu bell caos. Sense veritat, sense logos, només queda el Mite, una vida que s'haurà d'interpretar com a obra d'art, com a creació bella.