La Crítica de Hume a la Metafísica de Descartes: Les Tres Substàncies

Crítica de Hume a la Metafísica de Descartes

Descartes postula que l'existència real es basa en Déu, el pensament i el món extens, una idea que Hume critica. Per a Hume, Déu no és accessible a través de l'experiència i, per tant, la idea de Déu és una ficció sense fonament. El mateix passa amb el jo o ànima, que no es poden percebre directament.

Les impressions sensorials del món exterior, com el color o l'olor, són reals, però els conceptes abstractes manquen d'una base empírica. Com que no es pot percebre la substància, les idees derivades d'això no són verificables. La metafísica de la substància, tan central per a Descartes, és rebutjada per Hume, qui aplica el seu criteri de les impressions per a examinar les tres substàncies de Descartes:

Res Infinita (Déu): La Crítica de Hume

Déu Infinit i Perfecte: Una Ficció per a Hume

Hume considera la idea de Déu com un ésser infinit i perfecte, dues característiques que no provenen d'una impressió. Per tant, ell la considera una idea fictícia.

L'Argument Ontològic de Sant Anselm i Descartes

Per a Sant Anselm i Descartes, «Déu existeix» seria una proposició analítica, on «existeix» no afegeix res sobre Déu, perquè la idea de Déu (l'ésser més gran del qual res pot ser pensat) ja implica la seva existència. Per a Hume, «Déu existeix» no és analític ni sintètic, i es podria dir «Déu no existeix». Per a ell, ambdues són confirmables, i en tot cas depenen de l'experiència. Com que és impossible, no es pot afirmar la seva existència.

L'Argument de la Causalitat i la Crítica de Hume

S'afirma que tot allò que existeix ha de tenir una causa de la seva existència, i la causa ha d'estar fora d'elles, mentre que Déu és l'únic que tindria la causa en si mateix. El fet que tot el que existeix hagi de tenir una causa és una creença a la qual estem acostumats.

Crítica al Jo (Res Cogitans) de Descartes

Hume critica la noció del Jo (Res Cogitans) argumentant que és invisible, intangible i no captat pels sentits. Considera que la idea del Jo és una ficció sense valor cognitiu. Segons Hume, no tenim accés directe al Jo, sinó només als nostres estats emocionals i percepcions exteriors. Tot i percebre el que pensa el Jo, no percebem el Jo que pensa. No tenim una impressió clara del Jo, sinó dels nostres estats emocionals, i intuïm o suposem l'existència del Jo permanent que ens acompanya tota la vida.

Crítica a la Res Extensa: La Substància Material

Segons Descartes, la substància és el que dóna cohesió als sentits i fa que una cosa sigui la mateixa malgrat els canvis sensorials. Però, per a Hume, això és problemàtic, ja que només podem confiar en les impressions sensorials per a la certesa de l'existència de les coses. Per a Hume, la substància no és més que una col·lecció d'idees unides per la imaginació, i només tenim impressions de les qualitats de les coses, no de les coses en si mateixes.

En el text de Hume, «Realitat exterior», cal definir els termes:

• Pirrònics: com a escèptics.
• Creença: com a sentiment derivat del costum que ens porta a acceptar idees sense necessitat d'impressió.
• Existència externa: com tot allò fora de nosaltres que ens genera impressions.