La Crítica de Hume a la Causalitat, Metafísica i Substància

La Relació de Causalitat segons Hume

Hume es nega al pensament racionalista segons el qual la naturalesa era demostrativament cognoscible, i també a l'empirisme de Locke i a la física newtoniana que afirmen la possibilitat del coneixement de la realitat natural sobre les bases de l'observació i l'experimentació. Per això, Hume diu que no hi ha cap altra manera per establir les lleis científiques que l'hàbit psicològic que ens inclina a pensar que alguns esdeveniments estan connectats.

Crítica a la Metafísica de Hume

La Metafísica, és a dir, aquella disciplina que pretén investigar i esbrinar la naturalesa última de la realitat, no sembla emmarcar-se en cap de les dues categories en què Hume ha classificat el coneixement: relacions d’idees o qüestions de fet. La Metafísica ni tracta de relacions entre idees o conceptes, ni, en un sentit estricte, podem dir que tracti de fets o fenòmens que es poden observar o comprovar en l’experiència.

Per tant, des d’aquesta perspectiva, David Hume durà a terme el seu treball de qüestionament de la validesa del coneixement aportat per la metafísica en general, i en especial de la metafísica cartesiana. En la mesura que aquesta es construeix des de l’afirmació de les tres substàncies cartesianes, la crítica que farà Hume es centrarà en la crítica a la idea de substància pensant (el jo), a la substància material (res extensa) i a la substància infinita (Déu).

Crítica a la Idea de Substància

La idea que tenim de substància és la d'una realitat objectiva que és el suport de les qualitats que causen les nostres impressions, i que té una estabilitat i permanència que supera la d’aquestes. Ens adonem que aquesta idea prové de les impressions particulars d’olor, color, figura... No tenim cap impressió de l’entitat que se suposa que roman com a suport d’aquestes qualitats. Només podem tenir impressions de les “qualitats secundàries”, no de la “substància” que hi ha per davall d’aquestes qualitats com a suport. I, totes les nostres impressions són puntuals i discontínues; duren un moment i després desapareixen per donar pas a unes altres impressions. En canvi, de la substància en tenim una concepció contínua i estable en el temps. Cap impressió no té la continuïtat ni permanència que atribuïm a la suposada substància d’aquesta rosa.

L'Explicació de Hume sobre la Substància

Hume el que fa és negar la validesa de la idea de substància, és a dir, no és una idea que pugui pertànyer al coneixement o que formi part de la raó. No es quedarà només amb aquesta negació, sinó que oferirà una explicació alternativa dins del seu plantejament psicologista. Igual com en la causalitat, la idea de substància serà una creació de la imaginació, una conjectura, una suposició que necessitem fer. Per tant, és la nostra naturalesa la que m’empeny a suposar, a creure en l’existència contínua i estable dels grups d’impressions que hem percebut com a similars i de forma discontínua: es passa de percebre un agrupament d’impressions a la suposició de l’existència d'un tot unitari associat a aquell grup d’impressions, és a dir, un objecte.