Criteris de Veritat i Teories Ètiques

Criteris de Veritat

S’anomena criteri de veritat aquella característica o aquell procediment pel qual podem distingir la veritat de la falsedat i estar segurs de la validesa o valor d'un enunciat. Podem veure els criteris següents:

• L’autoritat: Aquí una afirmació s’acceptaria com a certa perquè procedeix d’algú a qui es concedeix crèdit pel coneixement que té de la matèria.
• La tradició: Aquí es pren com a cert allò que al llarg del temps s’ha acceptat com a cert i gaudeix d’un suport popular com per exemple la til·la relaxa.
• La coherència lògica: És un criteri que consisteix a comprovar que no hi ha contradicció entre els enunciats que es presenten.
• La utilitat: Un enunciat serà cert quan sigui beneficiós i útil a nosaltres, és a dir, quan ens permeti orientar-nos en la realitat i avançar en les nostres investigacions.
• La evidència: És cert el que s’ens presenta com a indiscutible, tot i que sovint sigui necessari mostrar-ho per mitjà dels raonaments.

En el llenguatge filosòfic, la moral seria el codi de normes que regulen una acció correcte. L'ètica seria la reflexió sobre aquests codis de normes. Per exemple, l’ètica reflexionaria sobre l’acció de robar que fa una mare per donar de menjar als seus fills.

L’ètica és una mena de filosofia moral que té com a objecte d’estudi els codis morals i la seva validesa.

Així que l’ètica és qualsevol reflexió crítica sobre el comportament moral o també diem que fem ètica quan reflexionem sobre si una determinada norma és vàlida. Per exemple, reflexionem sobre l’obligació de ser sincers. També l’ètica reflexiona sobre si un valor, com és la sinceritat, s’ha de supeditar a un altre, com per exemple, l’amistat.

Principals Teories Ètiques

Intel·lectualisme Moral de Sòcrates

Segons aquesta teoria, qui coneix el bé, el duu a terme. Només actuarà malament qui desconeix en què consisteix el bé. Aquesta teoria, anomenada intel·lectualisme moral, és del filòsof grec Sòcrates, mestre de Plató. Sòcrates dirà que qui actua malament és un ignorant (viciós). Aquesta persona no farà el mal perquè sigui dolenta. Per exemple, la persona que roba ho fa perquè ningú li ha ensenyat que robar està malament. En el moment que algú li ensenya que robar està malament, aquesta persona deixarà de robar, ja que ningú fa el mal perquè és dolent. Així, que per Sòcrates, ningú fa el mal sabent-ho.

Eudemonisme d’Aristòtil

Prové d’eudaimonia, que significa felicitat. Aleshores, la teoria ètica de l’eudemonisme considera la felicitat (eudaimonia) com la finalitat de la vida humana i el màxim bé al qual un pot aspirar. Veiem que va ser Aristòtil un dels primers filòsofs a defensar l’eudemonisme ètic. És a dir, pensava que tot ésser humà anhelava la felicitat. Aristòtil ens deia també que tots els éssers tendeixen per naturalesa a una finalitat. Per exemple, la llavor com a finalitat vol arribar a ser un arbre, i la finalitat d’una fletxa és arribar a fer diana. I també, l’ésser humà tindrà una finalitat que serà la recerca de la felicitat. Però la felicitat per Aristòtil és un bé suprem. Ara, el que ja no resulta tan fàcil és determinar en què consisteix la felicitat. Per Aristòtil, els éssers humans conceben la vida feliç de tres maneres diferents, és a dir, en funció dels béns que es poden desitjar. Aquests tres béns són:

1. Béns externs: honor, fama i riquesa.
2. Béns corporals: salut i plaer.
3. Béns de l’ànima: conèixer les coses belles.

Emotivisme

Per emotivisme s’entén qualsevol teoria que consideri que els judicis morals, com per exemple, “això és bo” o “això és correcte”, sorgeixen de sentiments o emocions humanes. Segons aquest corrent de pensament, la moral no pertany a l’àmbit racional, és a dir, no pot ser objecte de discussió o argumentació. Segons un dels filòsofs o pensadors emotivistes més destacat, David Hume, les normes, com per exemple “ser sincer”, i els judicis morals, com per exemple “dir la veritat és el correcte”, sorgeixen de les emocions o sentiments que susciten en nosaltres certes accions. Des del seu punt de vista, una norma com podria ser “has de ser sincer”, o un judici moral “dir la veritat és el correcte”, es basen en el sentiment d’aprovació que provoquen les accions sinceres i alhora el sentiment de rebuig que provoquen en mi les accions enganyoses. Per als emotivistes, els judicis morals tenen com a funció suscitar aquests mateixos sentiments en l’interlocutor. Per tant, quan algú diu que robar és immoral, vol dir que rebutja el robatori. Per tant, la funció dels judicis morals és influir en els sentiments i la conducta del nostre interlocutor.

Epicureisme

El creador de l’epicureisme és el filòsof Epicur. Aquí, l’ètica ha de demostrar el camí a través del qual l’home assoleix la veritat, i Epicur identifica la felicitat amb el plaer. El problema de l’ètica consisteix a definir en què es basa el plaer. Epicur entén el plaer com l’absència del dolor al cos i a l’ànima, i també ens diu que podem evitar el dolor disminuint les nostres necessitats físiques i intentant que l’ànima estigui en pau. També ens diu Epicur que hem de donar prioritat en la nostra elecció de plaers, primer hauríem de ser els plaers de l’ànima (escoltar música) abans dels plaers del cos (sexe). Epicur té en compte diverses classes de desitjos o plaers, concretament ens parla de tres:

• Els desitjos naturals i necessaris: són aquells desitjos que estan relacionats amb la supervivència de l’ésser humà, com per exemple, quan tenim gana hem de menjar, o quan tenim set, hem de beure aigua.
• Desitjos no naturals i necessaris: aquí Epicur ens diu que el menjar és una necessitat de l’ésser humà, però no és necessari un àpat exquisit i selecte com seria el caviar.
• Desitjos ni naturals ni necessaris: provenen de la cultura, la vida social i la política. Aquí també trobem el desig de poder, d’honor i desig de riquesa.

Estoïcisme

El seu nom prové de pòrtic (estoica), que és el lloc on els seguidors d’aquesta doctrina donaven classe. Són estoiques totes les doctrines ètiques que defensen la indiferència en relació als plaers i els dolors i també defensen l’austeritat en els propis desitjos. Aquest corrent filosòfic el va iniciar Zenó de Cition. L’ètica estoica es basa en una particular concepció del món, on pensen que el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tothom, així que aquesta llei o destí és la mateixa tant per la natura com per l’ésser humà. Per tant, l’ésser humà està limitat per un destí inexorable i davant del qual només pot resignar-se.