Criteris de Veritat, Coneixement i Ciència

Criteris per reconèixer la veritat

L'evidència

Es refereix a la manera especial de presentar-se que tenen certs fets i proposicions que considerem evidents, per això és evident quan produeix certesa.

Insuficiència de l'evidència

Aquest sentiment de certesa i seguretat que acompanya l'evidència i que ens impedeix dubtar de les proposicions que ho són és un estat mental o un sentiment i, per tant, és una cosa subjectiva.

Exemple d'evidència subjectiva

Un pot sentir la certesa que hi ha vida en altres planetes, un altre pot no sentir-la i tenir dubtes seriosos.

La intersubjectivitat

Consisteix en el fet que les nostres creences, per tal de ser admeses com a veritables, han de ser acceptables per qualsevol subjecte racional. Es basa en la idea que el coneixement és objectiu i compartible per tothom i no exclusiu d'una persona en particular. La veritat no és una cosa privada, sinó que requereix el consens de la comunitat.

Insuficiència de la intersubjectivitat

Tot i que és cert que els coneixements veritables han de ser admesos per tots els subjectes, no és cert que el que admet tothom hagi de ser indubtablement veritable. Un exemple serien les teories.

La possibilitat del coneixement

Actituds davant el coneixement

• Dogmatisme

  És la posició filosòfica segons la qual podem adquirir un coneixement segur i universal, i tenir-ne certesa absoluta. Defensa la possibilitat d'ampliar progressivament i de manera ininterrompuda els nostres coneixements. Descartes considera que és capaç de proporcionar coneixement vàlid i universal del que es proposi.

• Escepticisme

  És la posició oposada al dogmatisme. Dubta que sigui possible un coneixement ferm i segur. L'escepticisme radical nega la possibilitat d'aquest coneixement. Pirró és considerat el primer escèptic que defensa que les sensacions són canviants i no ens poden proporcionar un coneixement ferm i segur.

• Criticisme

  És una posició a mig camí entre el dogmatisme i l'escepticisme. Per a Kant, el coneixement és possible, a diferència del que afirmen els escèptics. Tot i això, aquest no és inqüestionable ni definitiu (com defensen els dogmàtics), sinó que ha de ser revisat i criticat.

• Relativisme

  És la posició que nega l'existència d'una veritat absoluta vàlida en si mateixa en qualsevol moment i en qualsevol lloc. Refusa la pretensió d'un coneixement objectiu i universal. Els sofistes són considerats els pares del relativisme.

• Perspectivisme

  Té molts punts en comú amb el relativisme, però se'n diferencia en un punt: no nega la possibilitat teòrica d'una veritat absoluta. Cada subjecte o col·lectiu que coneix ho fa des d'un punt de vista o perspectiva particular. Totes les perspectives són vertaderes i la reunió de totes, si fos possible, seria la veritat absoluta. Ortega y Gasset.

La conquesta de la veritat

Una tasca col·lectiva i permanent

La conquesta de la veritat comporta un esforç continu en una doble direcció: sortir de la ignorància, augmentant el coneixement mitjançant l'estudi i la investigació, i sortir de l'error, mitjançant la crítica del fals coneixement i de la ideologia.

• Actitud permanent

  Considerar un deure el conèixer, per tenir una opinió tan argumentada com sigui possible. Tenir una actitud d'interès i disposar de mitjans informatius.

• Dimensió col·lectiva

  El coneixement és patrimoni de tota la humanitat. Hem de defensar l'educació com un dret universal i fonamental.

L'especificitat del saber científic

La ciència pretén ser una explicació sistemàtica de tot allò que existeix. Té alguns trets propis com la neutralitat o l'absència de prejudicis, la serietat a l'hora d'abordar problemes i l'exigència d'intersubjectivitat.

Orígens de la ciència moderna

La ciència va sorgir quan l'ésser humà va assolir la convicció que els fenòmens naturals es podien integrar en un sistema ordenat i coherent. La ciència i la filosofia van sorgir d'una actitud crítica i indagadora davant de la realitat i eren disciplines indistingibles. Al llarg d'un període, els segles XVI i XVII, conegut com la revolució científica, la ciència es va independitzar de la filosofia i la paraula "ciència" va quedar reservada a un mètode.

Característiques del mètode científic

A Galileu se'l considera el primer científic modern. Galileu va estudiar problemes, però de manera diferent i revolucionària. L'objecte d'estudi de la ciència es basava en la naturalesa, el cosmos i el món físic. Aquest sistema té dues característiques:

• Experimentació

  Galileu va introduir una novetat pel que fa a la concepció del mètode científic. Algunes de les seves hipòtesis no eren observables en la vida quotidiana, però podia contrastar-les creant una situació ideal. L'experiment permetia aïllar el fenomen i estudiar únicament les variables decisives. Va ser el primer que va fer servir instruments, com els telescopis.

• Matematització

  Aquesta nova ciència crea una metodologia pròpia que responia a un ideal d'utilitat pràctica. La teoria seria l'explicació d'un conjunt de lleis. La quantificació aportava més precisió i va permetre l'alliberament respecte de la subjectivitat i ambigüitat pròpies del llenguatge quotidià.

Classificació de les ciències

La diferència entre proposicions empíriques i proposicions formals ha provocat que també es distingeixin dos tipus de ciències:

• Ciències formals

  No s'ocupen dels fets i esdeveniments que passen en el món sinó de les relacions entre símbols. No tenen contingut empíric ni es basen en l'observació, sinó en la coherència interna del sistema. Exemples: Lògica i Matemàtiques.

• Ciències empíriques

  S'ocupen de la realitat. Tenen contingut empíric que sorgeix de l'observació i l'experiència. Les seves afirmacions han de ser comprovades amb l'experiència.

  • Ciències naturals

    Exemples: Física, Química, Biologia...

  • Ciències socials o humanes

    Exemples: Sociologia, Història, Psicologia...