Criteris i Tipus de Ciutats: Una Anàlisi Completa

Criteris que defineixen la ciutat

• El nombre d'habitants: considerar ciutat amb un mínim d'habitants (ESP 10K, SUEC 200).
• La concentració d'habitants: la densitat i la continuitat - densitat elevada/baixa, habitatge.
• La activitat econòmica de la població: nuclis rurals (sector primari), ciutat (diversificació d'activitats).
• L'organització i la influència territorial: aglutinen fluxos i es converteixen en nodes comuns.
• L'arquitectura i l'urbanisme: Madrid i Barcelona vs. Pirineus.
• Els estils de vida i les relacions socials: anar-se'n al poble.
• La concentració de funcions: vitals per al desenvolupament de la ciutat i dels habitants.

Tipus de Plans

• Pla irregular: no té forma definida, estructura caòtica i anàrquica, carrers sense ordre previ, ciutat preindustrial d'origen romà o medieval. Exemples: Granada, Lugo.
• Pla ortogonal: predominen les línies rectes en el traçat del carrer, amb talla de forma perpendicular, donant sensació d'ordre. Originat en l'època dels antics grecs. Exemple: Barcelona.
• Pla radiocèntric: centre urbà, casc vell o antic en el qual al seu entorn existeix un espai de referència per a tota la ciutat com places, catedrals... Exemples: Tarragona, Vitòria.

Agents socials productors de la ciutat

• Urbans: intervenen en la creació i producció de la ciutat amb vots, manifestacions.
• Propietaris privats de sòl urbà: especulació.
• Empresaris: transformen la ciutat.
• Els poders públics: decideixen quins usos s'atribueixen a cada tros de sòl urbà i quina orientació s'ha de donar a l'expansió de la ciutat amb un pla urbanístic, i també s'encarreguen de l'organització social.
• Els moviments socials urbans: volen maximitzar el benestar i els aspectes negatius, i s'expressen col·lectivament. Depèn de la classe social i el barri on viuen.

La ciutat jardí

El seu origen (Ebenezer Howard) el trobem a la tradició anglosaxona, amb carrers d’entramat irregular i habitatges unifamiliars amb pati i jardí. Inicialment es va plantejar com una ciutat autosuficient amb agrupacions d’un màxim de 30.000 habitants. A Gran Bretanya s’han convertit en urbanitzacions de segones residències, i als Estats Units (suburbia) en ciutats dormitori. Actualment les associem amb ciutats de baixa densitat.

Ciutat funcionalista o racionalista: Són blocs de pisos amb l’objectiu d’alliberar sòl. Arquitectura útil per poder disposar de zones verdes. Estan situats en barris o polígons residencials. Respon a criteris d’utilitat i funcionalitat. Els primers exemples els tenim cap als anys 60 i la qualitat de la construcció no és bona, no s’alliberen totes les zones verdes que s’haurien d’haver alliberat. Cap als anys 80-90, aquests problemes es resolen i el preu de la vivenda puja. Un exemple pot ser les Termes (Sabadell).

Les activitats i les funcions urbanes

Són les activitats que fa la gent en una ciutat (comprar, treballar, divertir-se, formar-se, etc.) que donen lloc a les funcions que hi ha. Totes les funcions estan relacionades entre si i algunes ciutats tenen una funció concreta.

• Funció residencial: comporta que en una ciutat hi hagi uns equipaments bàsics (sanitaris, transports...) i infraestructures (clavegueram) que asseguren el benestar de la societat. Aquesta funció es dóna a tota la ciutat, ara bé, també és escassa a les zones industrials i centrals.
• Barris antics: rehabilitats o degradats amb pocs serveis (hi viuen persones amb pocs recursos econòmics). Ennobliment: rehabilitació d’edificis antics com a residències o edificis de luxe.
• L’eixample: edificat als segles XIX i XX, amb prestigi, encara avui les classes més benestants viuen en barris exclusius a la perifèria (la manca de transports o serveis es supleix amb automòbils privats).
• Barris obrers: zones perifèriques on el preu del sòl és més barat. Hi ha menys serveis, transports, etc. Amb el temps milloren.
• Funció comercial: les activitats d’intercanvi de productes i serveis són pròpies de totes les ciutats. Actualment les activitats comercials s’han multiplicat de manera extraordinària. Es reparteixen per tota la ciutat i es concentren en alguns eixos. Les funcions comercials deriven en altres activitats, com per exemple: emmagatzematge.
• Funció industrial: la indústria ha tingut molta importància en el desenvolupament de la morfologia de la ciutat contemporània. Les indústries se solen instal·lar en polígons industrials (espais amplis, ben comunicats, preu assequible, a les afores).
• Funció militar: actualment algunes ciutats, pel fet d’estar situades a llocs estratègics, fronteres o de pas, o bé perquè hi ha bases aèries o militars, s’han mantingut actives i s’han convertit en nus de comunicacions o en seus de la indústria bèl·lica. Activitat militar que genera activitat econòmica.
• Funció política i administrativa: la capital acostuma a ser un lloc on abunden els funcionaris públics, la burocràcia i les empreses dedicades al terciari superior. Moltes empreses s’instal·len per influir. Exemple: Brasília.
• Funció cultural: algunes ciutats tenen l’origen en una funció religiosa, com santuaris o llocs sagrats. Hi ha també ciutats que s’especialitzen en educació i recerca i que integren universitats i institucions relacionades amb aquests àmbits. Exemples: Còrdova, Santiago.
• Funció lúdica i turística: algunes ciutats tenen com a funció principal el turisme i el lleure gràcies a l’atractiu del seu patrimoni cultural, com Granada o Tarragona, o dels elements naturals, com Santa Cruz de Tenerife o San Sebastià.

El model de jerarquia urbana a Espanya

Les ciutats espanyoles es poden classificar segons les diverses funcions que el fenomen de la globalització els va adjudicant:

• Metròpolis globals nacionals: Madrid i Barcelona, acullen les seus de les empreses més destacades i de les principals institucions públiques, incideixen internacionalment, disposen d’una densa xarxa de telecomunicacions i tenen gran activitat política i social.
• Metròpolis regionals: València, Sevilla, Saragossa, Màlaga, Múrcia, Palma de Mallorca, Las Palmas de GC i Bilbao, són ciutats grans i ben comunicades, amb un notable dinamisme.
• Metròpolis subregionals: Alacant, La Corunya i Lleida, per molt que disposin de grans institucions públiques (universitats o hospitals) no arriben al mig milió d'habitants.
• Ciutats mitjanes o centres subregionals: Santander, Segòvia, Logronyo, Tarragona, Pamplona o Reus.
• Capitals comarcals: nuclis que disposen d’equipaments i infraestructures bàsiques que els permeten influir en les localitats del seu entorn comarcal.

Les àrees metropolitanes i les conurbacions

Les grans ciutats s’han convertit en el centre de control i influència de la vida econòmica, política i cultural d’una regió, d’una nació i del món.

Àrea metropolitana: significa que les grans ciutats exerceixen una influència més o menys directa més enllà del seu nucli urbà estricte, sobre ciutats properes, normalment major com més propera està la ciutat. Les ciutats sota la influència d’una àrea metropolitana normalment exerceixen funcions específiques (per exemple, producció de determinats béns...) i sovint constitueixen ciutats dormitori de la metròpolis. A Mallorca, Palma actua com a metròpolis de tota l’illa.

Conurbació: es produeix quan una ciutat creix més enllà del seu terme municipal i absorbeix dins la seva estructura urbana els nuclis veïns, sense que perdin però la seva entitat municipal. Es produeix un continu urbà a través de diversos municipis.

Les xarxes urbanes

Les xarxes urbanes s’expressen a partir dels moviments de població, mercaderies, capital i informació. En el sistema europeu de relacions, les ciutats adopten una posició central pel fet de ser nexes de denses xarxes de producció, consum, recursos, innovacions. El principal eix urbà del continent europeu és la Banana Blava, que va del sud-est de Gran Bretanya fins a la Vall del Po, en aquest eix s’hi han associat potents complexos industrials i denses xarxes d’autopistes. L'eix urbà mediterrani connecta aquest sector del nord d’Europa amb el nord-est de la Mediterrània.

El sistema urbà espanyol

• Àrea de Madrid: basada en la capitalitat, centralitza tota la xarxa urbana amb connexions directes amb les principals ciutats. La relativa distància de Madrid amb les capitals i la manca de nusos intermedis fa que en termes econòmics aquesta centralitat sigui costosa i poc eficient.
• Corredor mediterrani: des d’Algeciras fins a França. Uneix Màlaga, Granada, Cartagena, Alacant, València, Tarragona i Barcelona com a principals nodes.
• Eix cantàbric: Oviedo-Gijón, Santander, Bilbao, Vitòria... fins a França. Abans era l’eix més industrialitzat (mineria de carbó i ferro, metal·lúrgies...) però actualment es troba en crisi i reestructuració.
• Eix de la vall de l’Ebre: uneix l’eix cantàbric i el mediterrani per la vall de l’Ebre. Saragossa actua de nus de comunicació amb Madrid.
• Eix atlàntic gallec: Ferrol, Vigo, A Corunya i Pontevedra.
• Eix d'Andalusia: uneix la vall del Guadalquivir (Còrdova i Sevilla) amb el litoral mediterrani (Almeria, Granada, Màlaga, Cádiz i Algeciras).

La ciutat preindustrial fins al segle XVIII

La ciutat romana: la civilització romana va ser la que va crear la xarxa urbana més densa i jerarquitzada, que estava unida per vies de comunicació, calçades. Solien tenir una estructura ortogonal i tenien calçades pavimentades, conduccions d’aigua potable, teatre, temples, palaus...

La ciutat medieval: als segles IX i X, els àrabs van fundar un gran nombre de ciutats, amb Còrdova com la ciutat més poblada d’Europa (amb més de 450.000 habitants). En el món islàmic, la ciutat era el centre de l’activitat econòmica. A partir del segle XI, la majoria de ciutats del nord peninsular van començar a recuperar població, destacant Burgos, Santiago de Compostel·la, Valladolid, Saragossa o Barcelona (ciutats més grans de l’època, amb una població d’entre 7.000 i 15.000 habitants). Inici d’una etapa de gran esplendor econòmica, política i cultural, que es reflecteix amb la construcció de palaus i catedrals dins del recinte emmurallat.

La ciutat moderna: entre els segles XVI i XVII, les ciutats van perdre pes polític davant del procés de centralització de l’Estat, amb l’establiment de la capital a Madrid per part de Felip II l’any 1561. Andalusia continua sent una de les zones més urbanitzades d’Europa (amb 53 ciutats de més de 5.000 habitants). Al centre de la Península, l’urbanització també va ser considerable i destacaven Madrid, Burgos, Valladolid, Medina del Campo i Salamanca, entre altres. Cap a finals del segle XVII, el creixement urbà es va anar concentrant a la costa mediterrània, mentre les ciutats castellanes perdien població a causa de la crisi econòmica del regne.