Criteris de Musgrave, Mathews i Oates: Guia d'Impostos i Descentralització

Criteris Fiscals Segons Musgrave

1. Mobilitat de les Bases Imposables

Els governs de nivell mitjà i baix (regional i local) haurien de gravar aquelles bases amb baixa mobilitat, com els béns immobles. En canvi, els governs de nivell alt (regional i central) haurien de gravar bases amb alta mobilitat, com la renda personal.

2. Impostos Personals Progressius

Els impostos personals amb tipus progressius són més eficients quan els apliquen governs que poden establir una base global. Per exemple, l'impost sobre la renda és més eficaç a nivell central. Si fos municipal, requeriria una compartició d'informació entre governs locals, reduint l'eficiència.

3. Imposició Progressiva i Redistribució

La imposició progressiva, orientada a objectius redistributius, hauria de ser principalment central. Això inclou impostos amb tarifa progressiva o fins i tot alguns de tarifa fixa que graven principalment els més rics, com l'impost sobre el luxe.

4. Política d'Estabilització

Els impostos adequats per a la política d'estabilització han de ser centrals. Els impostos dels governs inferiors han de ser estables davant els cicles econòmics per finançar despeses estables com educació i sanitat.

5. Bases Imposables Desiguals

Les bases imposables amb distribució territorialment desigual, com els impostos sobre recursos naturals o l'Impost sobre Societats (ISOC) per la concentració de seus empresarials en grans ciutats, haurien de ser gestionades a nivell central.

6. Tributs Basats en el Benefici

Els tributs establerts segons el principi del benefici o taxes sobre usuaris són apropiats per a tots els nivells de govern, especialment el local.

Criteris de Mathews

7. Impostos "en Origen" vs. "en Destí"

Els impostos que graven "en origen" (com l'ISOC i l'IVA) han de ser assignats al nivell central per evitar l'"exportació" d'impostos entre jurisdiccions. Els impostos que graven "en destí" o "residència" (com l'IRPF) poden ser assignats al nivell central o regional, ja que no impliquen "exportació" d'impostos.

Teories sobre Descentralització i Béns Públics

Oates: Eficiència en la Despesa Pública

Oates demostra que, amb costos iguals, el subministrament de béns públics per governs subnacionals promou una major eficiència. Això es deu a un millor ajust entre les preferències dels consumidors i les quantitats ofertades. Les diferències en preferències regionals (per nivells de renda o culturals) justifiquen la descentralització de decisions als governs regionals per millorar l'assignació de recursos.

Tiebout: Votar amb els Peus

El model de Tiebout descriu un sector públic altament descentralitzat amb múltiples jurisdiccions que proveeixen béns públics i una mobilitat perfecta dels individus. La revelació de preferències es produeix a través d'aquesta mobilitat: els individus trien la jurisdicció que millor s'adapta a les seves preferències. Segons Tiebout, aquesta possibilitat de canviar de municipi pot portar a l'eficiència en la provisió de béns públics locals.

Sistemes de Finançament Autonòmic

Règim Foral

El règim foral ofereix major autonomia en els ingressos, amb una cistella d'impostos més àmplia (tots els del sistema espanyol excepte cotitzacions socials). Els tributs concertats tenen el 100% d'apropiació de rendiments i gestió total. Les comunitats forals no participen en el mecanisme d'anivellament general, però sí en el Fons de Compensació.

Règim Comú

El règim comú és el sistema de finançament de les Comunitats Autònomes (CA) de règim comú. Implica transferències de l'Estat Central per garantir la igualtat en l'accés a serveis públics. El Fons de Compensació és un fons de subvencions generals per als municipis, amb dos objectius principals:

Equitat Vertical

Assegurar la equitat en la capacitat d'ingressos i les necessitats de despesa entre els diferents nivells de govern (central, regional, local). La magnitud del fons de subvencions és clau per assolir-la.

Equitat Horitzontal

Garantir la igualtat en la capacitat d'ingressos i necessitats de despesa entre unitats del mateix nivell de govern (municipi a municipi). La fórmula de distribució dels fons és el factor clau.

Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals

Aquest model d'anivellament per al règim comú busca assegurar que cada CA rebi recursos per càpita ajustats per finançar serveis essencials (educació, sanitat, serveis socials), sempre que hi hagi un esforç fiscal similar. Es tracta d'un anivellament total en aquests tres serveis, però parcial respecte al conjunt de prestacions que ofereixen les comunitats autònomes.