El Crit d'Edvard Munch: Anàlisi i Significat de l'Obra Expressionista

El Crit d'Edvard Munch

1. Documentació general

Catalogació: El Crit. Edvard Munch. 1893. Museu Nacional d’Oslo.

Aspectes bàsics: Oli i encàustica sobre cartró.

Una figura femenina cridant al costat d’un paisatge format per unes muntanyes i una llenca d’aigua.

2. Anàlisi formal

Composició: S’estructura a partir d’una línia diagonal que talla el quadre de dreta a esquerra separant dues zones clarament diferenciades. A la de la dreta predominen les línies rectes i diagonals, mentre que a la part dreta tot queda sotmès a les línies ondulants, recargolades.

Espai i Volum: La profunditat, la perspectiva queda suggerida amb diversos elements com les línies rectes del terra, la barana, les dues figures de l’esquerra o el contrast cromàtic de l’aigua, les muntanyes i el cel. Evidentment, no es tracta d’un espai plenament naturalista, ni amb voluntat de reflectir perfectament un paisatge topogràfic.

Aspectes plàstics: Queden subordinats al missatge expressiu de l’obra.

Dibuix descurat, amb línies ondulants i sinuoses tant per als elements naturals com per a la figura principal, amb línies negres o blaves gruixudes que delimiten el seu cos deformat. Els colors tenen un paper destacat en aquesta obra, arbitraris, amb tonalitats agressives i contrastades com el vermell, el taronja, el blau i negre, sempre aplicades amb pinzellades amples, decidides ondulants a la part dreta, suggerint per la seva força una sensació d’horror vacui, ja que tota la superfície del cartró queda coberta per aquest moviment frenètic de colors i línies.

Figures i formes: Podem veure per tant com sense renunciar a la figuració Munch ens proporciona una visió antinaturalista, sense efectes d’il·luminació reals i amb un clar dinamisme més acusat a la part dreta, que contrasta amb altres elements rígids, com la barana o les figures masculines de l’esquerra.

Antinaturalisme en el tractament de les figures ja que són siluetes, amb un aspecte cadavèric, evident en el rostre de la figura femenina, que se’ns presenta desproporcionat, com per exemple a les mans.

L’expressivitat té un protagonisme essencial: tots els recursos afavoreixen aquesta expressivitat, des de la composició fins als colors o el tractament de les figures. Així queda clar que aquesta obra ens transmet un estat d’ànim convuls, exterioritza uns sentiments d’angoixa, com es pot comprovar per la figura solitària, la indiferència dels altres personatges, o el moviment agitat general, doncs tota l’obra es converteix en un reflex de les ones de so provinents del crit.

Estil: expressionista

Destaca per posar l'èmfasi en nous temes i especialment en la representació de l'ésser humà i la seva relació amb el món, predominant una visió tràgica, pessimista i gens amable.

Hi ha reminiscències clares de les pintures negres de Goya però també ens recorda a Gauguin la utilització de colors arbitraris, i veiem de Van Gogh algun record de les seves pinzellades ondulants i agitades.

3. Interpretació

Descripció Iconogràfica: Una figura femenina cridant al costat d’un paisatge format per unes muntanyes i una llenca d’aigua. El pintor descriu l’experiència que la va originar: “Sol, tremolant d’angoixa, vaig sentir el crit vast, infinit, de la natura”.

Descripció Iconologia: Es pot considerar un símbol del món contemporani, una representació de l’angoixa existencial de l’ésser humà, dominat per la solitud, la por, la impotència davant la seva pròpia vida.

Encàrrec i recepció: Fruit de la recerca artística de l’autor. Les seves obres van rebre el rebuig del públic al ser exposades per primera vegada a Berlín.

Funció: Expressiva del seu món interior.

Significat. Relació amb el marc històric

4. Conclusió

Una obra que connecta formalment amb els avenços introduïts per alguns post-impressionistes i que amb una gran economia de recursos plàstics, aconsegueix una forta expressivitat relacionada amb la condició humana.