El Crit d'Edvard Munch: Anàlisi, Significat i Expressionisme

ANÀLISI D’UNA OBRA PICTÒRICA: EL CRIT (FITXA 79)

1. Classificació de l'obra: El Crit (1893)

• Títol: El Crit
• Autor: Edvard Munch
• Cronologia: 1893
• Escola o País: Noruega
• Estil: Expressionista

2. Descripció de l'obra

2.1. Suport i procediment tècnic

Es tracta d’una pintura realitzada a l'oli sobre tela de dimensions mitjanes (89 cm × 73,5 cm). El procediment consisteix a barrejar pigments amb oli, generalment d'oli de lli.

2.2. Anàlisi formal: Línia, color i composició

Al centre geomètric de l’obra, i en primer terme, apareix un personatge de forma estranya i irreal sobre un pont, amb les mans al cap i la boca oberta i allargada, fent l’acció de cridar amb totes les seves forces: l’expressivitat pura. Aquesta figura recorda més aviat una màscara. A l’esquerra, en segon pla i amb una violenta perspectiva, apareixen dues persones que caminen alienes al deliri del personatge principal.

Darrere el pont, l’escena es completa amb un angoixant paisatge marítim típic dels fiords noruecs, amb dues embarcacions petites que naveguen.

Línia i moviment

L’angoixa reflectida pel personatge principal s’exterioritza plàsticament sobre la tela mitjançant una línia corba, ondulada i sinuosa, amb la qual l’artista perfila tant la figura principal com l’entorn natural. Aquest moviment lineal es contraposa a una forta línia diagonal que divideix l’escena principal en dues parts (el pont i el paisatge), mostrant a l’espectador un efecte de desequilibri visual i aïllant el personatge principal.

Equilibri i realitat

Les dues embarcacions del fons i les dues persones de l’esquerra semblen els únics elements equilibrats i reals del quadre, suggerint així la línia recta com a símbol d'estabilitat, en contrast amb l'abisme de les formes naturals i la terra fronterera per on caminen els vianants.

Ús del color

Els colors deixen de banda la còpia mimètica de la natura per centrar-se en una visió subjectiva de l’escena. D’aquesta manera, Munch barreja de manera violenta i irreal blaus, vermells, grocs i ataronjats, fet que reforça un estat d’ànim convuls.

3. Antecedents i influències posteriors

En l’opinió del mateix Munch:

«De la mateixa manera que Leonardo da Vinci estudiava l’anatomia humana i dissecava cadàvers, així jo intento dissecar les ànimes.»

Influències rebudes

• Artistes: Es va fixar en l’obra de Van Gogh, Gauguin i Toulouse-Lautrec.
• Filosofia: La seva estètica fou inspirada per la filosofia nihilista de Nietzsche i Kierkegaard.
• Paral·lelismes: Guarda paral·lelisme amb les Pintures Negres de Goya.
• Context: Fou influït pel simbolisme modernista i admirà l’obra dels escriptors Strindberg i Ibsen.

Llegat i influència posterior

La intensitat, el simbolisme, l’angoixa i la distorsió violenta dels seus colors van ser un referent fonamental per a l’expressionisme alemany d’inicis del segle XX, especialment per a Kirchner, membre del grup El Pont (Die Brücke).

4. Relació amb altres obres de Munch

Durant la seva estada a París, Munch va captar la importància dels estats d’ànim. Per això, els temes més freqüents en la seva obra van ser els relacionats amb els sentiments:

• La solitud: Malenconia
• L'angoixa: El Crit (considerada la seva obra cabdal)
• La mort: Mort d'un bohemi
• L'erotisme: Amants o El Petó

5. Diferències amb solucions coetànies

L'obra d'Edvard Munch es va allunyar dels moviments principals situats a París:

• Impressionisme: Munch s'allunya de l'impressionisme, que dóna més importància a la impressió que no pas a l’expressió.
• Postimpressionisme: Les seves pintures s’allunyen de la serenitat de Cézanne. En canvi, presenten certa similitud amb l'ús lliure del color i les línies ondulades i expressives utilitzades per Van Gogh i, en menor mesura, per Gauguin.

6. Funció de l'obra

L’obra intenta ser un reflex de les pròpies frustracions interiors de l’artista i, alhora, una metàfora visual de la soledat de l’home en la societat moderna.

7. Interpretació i significat

A) Iconografia

En primer terme, una presència humana en forma de flama es tapa les orelles i crida. Darrere seu, un pont, per on passegen dos vianants més, s’alça damunt d’un fiord. El sol s’està ponent. L’escena no mostra una realitat objectiva, sinó que transforma en un malson un dels seus llocs de passeig habituals de Noruega (fiords, boscos i mar).

L’obra mostra una escena de la vida quotidiana deformada a causa del dolor individual enfront de la indiferència de les màscares, el buit que encercla l’home i la impotència de tota consciència moral.

B) Significat (La veu de la Natura)

En un dels seus escrits, Munch descriu l'experiència que va inspirar el quadre:

«Una nit vaig passar per un camí. Sota meu hi havia la ciutat i el fiord. Estava cansat i malalt. Vaig estar-me mirant el fiord durant la posta de sol. Els núvols es tenyien de roig com la sang. Vaig sentir com un crit a través de la natura. Em semblà escoltar un crit. Vaig pintar aquest quadre, vaig pintar els núvols com veritable sang. Els colors cridaven.»

L’experiència del crit absolut, així com la del silenci total, són experiències de l’horror. L’obra busca provocar en l’espectador les emocions anímiques d’una situació límit. S’ha relacionat amb l’enfonsament dels valors sobre els quals es fonamentava la societat burgesa al tombant de segle i amb el consegüent nihilisme.

8. Context històric i artístic

Al segle XIX, París era la capital artística europea, on confluïen artistes de tot el món. Tot i que hi imperava l’estil de l’Acadèmia, l’última revolució artística, l’impressionisme, va deixar una gran marca. Artistes posteriors, especialment Toulouse-Lautrec i Van Gogh, van revisar els postulats d’aquest art, creant el Postimpressionisme.

Munch i les avantguardes

Munch va fer un viatge a París l’any 1885, on va poder conèixer la majoria de les avantguardes. A partir d'aquí, va crear el seu estil personal, caracteritzat per la línia, la reducció esquemàtica de les figures i l’ús simbòlic del color.

Les constants depressions i la soledat que patia l'artista el van acompanyar al llarg de tota la seva vida, característiques que es reflecteixen directament en el seu estil pictòric.